El calvari per arribar a un diagnòstic en salut mental

Silvia Rodríguez Gómez  @socialpuntcat 

Comença el malestar. Hi ha alguna cosa que no està funcionant dins. Ganes de no fer res. Angoixa. Pot ser depressió? Ansietat? Algun trastorn desconegut? Vas al CAP. El teu metge de capçalera et deriva a psicologia. La primera visita triga. Quan arriba el dia, t’atenen en 40 minuts. La següent visita es produirà en dos o tres mesos. De nou 40 minuts. I així comença el calvari, un camí lent en pujada i feixuc, durant el qual les forces semblen anar-se’n del tot. Si no avanço pel camí, podria pagar una teràpia privada? Allà em poden atendre setmanalment. Tinc 60 euros setmanals, 240 euros mensuals per destinar-los a la teràpia? Ostres, no, no els tinc. Seguim pel camí feixuc...

Aquest és un calvari pel qual passa cada cop més gent: concretament, gairebé mil milions de persones al món, entre elles un 14% dels adolescents, estan afectades per un trastorn mental. Els suïcidis representen més d’una de cada 100 morts. Els trastorns mentals són ja la principal causa de discapacitat en la població. Aquestes dades pertanyen al darrer informe de l’ONU sobre salut mental, publicat aquest estiu, que segons l’organització, esdevé l’examen més complet sobre aquest tema des de principis de segle. A casa nostra, la situació també és alarmant: hospitals, centres d’atenció, psicòlegs i psiquiatres i organitzacions de salut mental han informat reiteradament que s’estan duplicant i triplicant els casos d’atenció, i que cada cop afecten la població més jove.

Però com s’aborda aquest trànsit, entre que una persona comença amb malestars emocionals fins que finalment rep un diagnòstic i un tractament adient? Està el sistema preparat per donar una resposta ràpida? “Que et visitin cada dos o tres mesos no és un tractament, és un seguiment. El tractament actiu necessita una freqüència, l’usuari necessita veure el seu terapeuta setmanalment. Crec que la nostra sanitat pública fa seguiment, però no tractament”, assegura Carol Palma, psicòloga a l’Hospital de Mataró, i vocal de la Junta de Govern del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.

“Que et visitin cada dos o tres mesos no és un tractament, és un seguiment”, assegura la psicòloga Carol Palma

Segons Palma, que també és doctora en Psicologia, i directora del grau d’aquesta especialitat a la Universitat Ramon Llull Blanquerna, no hi ha un protocol concret per aquells casos en els quals els diagnòstics s’allarguen, bé perquè no hi ha claredat al respecte, o bé perquè no s’està visitant el pacient totes les vegades que requereix. Són moments d’“angoixa per la incertesa”, apunta Palma. “Moltes vegades els pacients saben que passa alguna cosa i més o menys en quin nivell de gravetat. Però com que no els podem donar un nom i cognom que els respongui a la pregunta de què els passa, o què han de fer per solucionar-ho, els genera molta més angoixa afegida a la seva simptomatologia”, aclareix. Per això, admet, és cabdal la “sensibilitat del professional” i l’acompanyament que en faci de tot el procés de diagnòstic.

No tots els trastorns mentals tenen el mateix procés ni tempos de diagnòstic. En trastorns de l’espectre psicòtic o de l’espectre autista, moltes vegades cal esperar mesos o anys per acabar d’ajustar-lo. “En aquests casos, sabem que és un trastorn d’aquest espectre, però no podem ajustar el nom. I aquest període és angoixant, certament”, exposa Palma. “Aquí és important que els professionals diguem als pacients el que sabem i què farem, perquè quan tenim un pla d’acció, aconseguim disminuir molt aquestes angoixes”, reitera, i afegeix que, en aquests moments del procés, s’ha de treballar molt la comunicació i l’acompanyament amb el pacient perquè si es deixa el diagnòstic en obert i sense treballar, es generarà patiment.

Així mateix, adverteix l’experta, en molts casos cal tenir present que es donarà un procés de dol: la persona comença a adonar-se que el seu jo actual no és el mateix que abans que aparegués el trastorn. “És un procés de transformació de la identitat, i de reubicar-se a un mateix, que necessita acompanyament”, diu.

D’altra banda, hi ha un altre escenari possible, quan no es dona un procés de diagnòstic ni evolució, i en el qual la persona està patint perquè els professionals no arriben a fer una comunicació ben feta ni un acompanyament adient. “Evidentment, aquest és el pitjor dels escenaris”, lamenta Palma.

18 anys per arribar a un diagnòstic correcte

El pitjor dels escenaris, malauradament, el pateixen molts pacients. És el cas d’en Josep Maria Martínez, qui va trigar 18 anys a tenir un diagnòstic de salut mental correcte. El 2004, amb 21 anys, va ser derivat a un Centre de Salut Mental d’Adults (CSMA). Un any després, li van diagnosticar TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu), però alguna cosa no anava bé. “Veia que tot i que feia tot el que em deien i em prenia la medicació, jo no millorava. La resposta per part del psiquiatre sempre era: més dosi, i més temps prenent una dosi alta, però res. No millorava gens”. Martínez va insistir, fins que es va cansar i va tirar la tovallola. Fa uns anys, però, va decidir “lluitar contra els metges” perquè, recorda, no hi havia manera “de fer-los canviar de pensament”. Finalment, l’octubre del 2021, amb 38 anys, li van diagnosticar TEA (trastorn de l’espectre autista) i pocs mesos després TDAH (trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat).

Amb el nou diagnòstic, en Josep Maria ha millorat “moltíssim”. Amb la medicació correcta per tractar el TEA i el TDAH va sentir per fi que la cosa anava bé. “Va ser alliberador i vaig pensar: per fi m’entenc i entenc el que em passa”. Malgrat això, tots aquests anys sense diagnòstic els va viure amb “molta impotència”. Per què aquesta tardança en el diagnòstic? Martínez ho té clar: “No fan cas dels pacients. Em van posar l’etiqueta del TOC i d’aquí no sortien. Sovint es deixen influir per les aparences del que manifestem a la sessió, però no tenen en compte tot el que els expliquem que ens passa a casa”, opina. “Ells tenen la formació, i per això anem a la consulta, però el pacient és qui conviu les 24 hores del dia amb la seva simptomatologia i amb el seu malestar i és qui ho expressa”, manté. Ell ara és activista d’Activament, fa xerrades a escoles i instituts, però també als professionals de la salut mental, amb l’objectiu de què canviïn l’enfocament de l’atenció i “escoltin més als pacients”.

Sense atenció continuada ni protocol

Quan una persona no està sent atesa assíduament i no rep un diagnòstic clar la situació pot agreujar-se. Així ho sent Andrea Petrelli, una jove de 29 anys que està vivint una odissea des de fa tres anys perquè no troba la manera de rebre una bona atenció per part del sistema de salut pública, ni un diagnòstic clar. “Jo no tinc 240 euros mensuals per pagar-me un terapeuta, però necessito fer teràpia setmanalment, no cada dos mesos”, es lamenta. Petrelli va començar fa tres anys a sentir que no estava bé. Estava desmotivada, sense ganes de fer res. Va demanar una baixa laboral i al seu CAP van oferir-li la possibilitat de visitar-se amb la psicòloga del centre. “Aquesta psicòloga m’atenia un cop cada dos o tres mesos, sempre m’agafava tard, i la visita durava molt poc, uns 40 minuts, dels quals els 20 primers havia d’estar explicant de nou perquè estava allà, ja que la psicòloga no tenia ni idea de qui era jo, ni del que m’estava passant”, recorda la jove. Al final, lamenta, l’únic que aquella professional li deia és que es busqués una altra feina. També, admet, la va sobtar que sense tenir diagnòstic i des de la primera visita li receptessin medicació. “No me la vaig prendre, perquè això només era un pegat químic que no donava resposta a res”. Va deixar la teràpia perquè sentia que no l’ajudava en res, però al cap d’un temps va tenir un fort atac de pànic. Per aquest motiu, va ser derivada al CSMA de Drassanes, on ha començat teràpia de nou fa sis mesos.

“Necessito fer teràpia cada setmana, no cada dos mesos, però no tinc diners per pagar-la”, lamenta Andrea Petrelli

Allà rep visita un cop al mes amb una psicòloga i una psiquiatra. Però per a ella encara és del tot insuficient. “No puc contactar amb elles en un moment de crisi, i he sentit que minimitzen el que m’està passant. En la primera visita em van dir que no veien que tingués cap trastorn mental greu, i que acabaríem aviat la teràpia. Vaig sentir que li sobrava. Em vaig sentir molt malament”, reconeix. L’Andrea ha patit un intent de suïcidi fa unes setmanes. Va prendre més pastilles del compte i va ser ingressada durant unes hores a emergències psiquiàtriques de l’Hospital del Mar, on van donar-li l’alta un parell d’hores després, i sense acompanyament posterior. “Em van dir: a la porta pots agafar un taxi”. Es va trobar en pijama a les dues de la matinada d’un dissabte a la porta de l’hospital, amb tot de gent anant cap a les discoteques que hi ha a prop. “Vaig estar ingressada a urgències psiquiàtriques per ideació suïcida, tal com diu el document de l’alta, i ningú es va preocupar que jo arribés bé a casa”, explica. Des d’aleshores, ningú li ha trucat per veure si està bé ni com ha evolucionat el seu estat de salut, tampoc les seves metges referents dels CSMA de Drassanes.

La falla del sistema —que provoca patiments molt greus en les persones que estan vivint un trastorn de salut mental— és evident. “Manquen recursos. A banda que no tenim prou especialistes per cobrir totes les necessitats de salut mental, manca també una bona gestió d’aquests recursos”, assegura la psicòloga Carol Palma, qui creu que hi ha un greu error en deixar que els tractaments dels pacients depenguin dels administratius sanitaris. “És l’oncòleg qui decideix amb quina freqüència s’ha de fer quimioteràpia i durant quant de temps, oi? Doncs això també ho hem de poder fer a la nostra especialitat”, reivindica. “Hem d’oferir una teràpia estable i que pugui arribar a tothom. Teníem molts problemes, però ara, amb la pandèmia s’ha fet visible i s’ha accentuat, però és el moment de poder reclamar un sistema de salut mental digne”, sentencia Palma.

Malgrat que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va anunciar en el seu primer acte públic (el mes de maig del 2021) que la salut mental seria una prioritat del seu govern, tot impulsant un Pacte nacional per la salut mental i emocional, des d’entitats de salut mental i col·legis de professionals asseguren que algunes passes donades —com l’entrada en l’atenció primària de 353 referents emocionals— és del tot insuficient. El Servei Català de la Salut del Departament de Salut destina a salut mental uns 505,1 milions, és a dir el 4,67% del pressupost del 2022, quan en territoris i països similars  Catalunya s'hi destina un 8%, tal com ha denunciat el Fòrum Salut Mental i Addiccions.

En aquest sentit, l’Observatori dels Drets de la Infància i el Col·legi de Psicologia de Catalunya van denunciar fa unes setmanes que la sanitat pública atén menys de la meitat dels infants i adolescents amb trastorn de salut mental, segons es desprèn d’un informe que han realitzat conjuntament. “L’atenció acaba centrant-se més en l’emergència que en la prevenció, sovint esdevé tardana i amb menys intensitat de la necessària, cosa que disminueix la capacitat terapèutica”, diu l’informe, que alhora, apunta, que contribueix a un abordatge psicofarmacològic “excessiu” del malestar. “La medicació no tracta els trastorns, sinó els símptomes. Per això és tan important la psicoteràpia, perquè sense això, el que fem és medicalitzar la població”, recorda per la seva banda Carol Palma.