Ser més forta que les violències masclistes: història d’una supervivent

Clara Congost  @QuasiClara 

La Sara va arribar a Castelldefels amb només vuit anys. La va portar el seu pare del Marroc i, tot arribat, la va posar a treballar recollint cartons. El maltractament i l'explotació laboral van anar a més amb el temps, fins que als 16 anys la Sara va dir prou i va marxar de casa. Va trobar feina i allotjament en un restaurant com a auxiliar de cuina, tot i que també netejava i feia qualsevol altra cosa que li demanaven per poder tenir un sostre sobre el cap. Al cap d'un temps, una coneguda la va captar per prostituir-la. Una cosa va portar a l'altra i, com moltes abans que ella, es va acabar trobant en situació de carrer.

“Viure al carrer és molt dur, fa molt fred i passes molta por”, explica la Sara, que admet que quan estava al carrer va començar a consumir drogues “per sobreviure i perquè m’ajuntava amb gent que consumia”. Ara, la Sara té més de quaranta anys i patologia dual, i quan li preguntes què és el que més li importa ho té clar: “Viure bé, tranquil·la”; una cosa que no ha pogut fer durant quasi tota la seva vida.

Després d’estar molts anys dormint al ras, la Sara va conèixer l’entitat Metzineres, una cooperativa que ofereix informació, atenció i recuperació a dones que han estat o estan en processos de violència masclista i que consumeixen o han consumit drogues. “Feministes que ajuden a dones que consumeixen i viuen al carrer”, especifica la Sara amb un somriure; i afegeix: “Em van ajudar molt, gràcies a elles tot va canviar”. De cop, podia rentar-se la roba, menjar, xerrar amb altres dones i, fins i tot, descansar i dormir unes hores durant el dia —tot i que no a la nit, ja que Metzineres no disposa d’allotjament nocturn—, quelcom que feia anys que no podia fer. Durant el temps que havia viscut al carrer s’havia vist obligada a dormir sempre amb un ull obert, arriscant-se també a què la multessin per aquest motiu. Procurava dormir en algun caixer, tot i que “durant aquella època els van arreglar perquè els que vivíem al carrer no hi poguéssim entrar”, lamenta. “Moltes vegades havia d’agafar el tren i anar a algun poble perquè a Barcelona era impossible entrar als caixers, i era l’únic lloc on em sentia una mica segura, perquè almenys podia tancar la porta i protegir-me de les persones”.

“Almenys podia tancar la porta i protegir-me de les persones”, recorda la Sara

Recordar què és sentir-se estimada

Va ser a través de Metzineres que, el març de 2021, la Sara va arribar a l’Associació in via, una entitat que treballa en la prevenció i per a l’erradicació de les condicions de desigualtat que generen violència i discriminació i ofereix recursos residencials 24 hores. “Vaig arribar per descansar i per poder decidir què volia fer”, assegura la Sara. I això és exactament el què pretenen des de l’Associació in via: que dones com la Sara puguin descansar, menjar, dutxar-se i, sobretot, recordar què és sentir-se estimades, protegides i valuoses. “Arriben amb un estat de salut molt precari, tant a nivell físic com psicològic, ja que durant anys han estat molt estigmatitzades i agredides”, explica Irene Andrés, directora de projectes i innovació de l’Associació in via i educadora social especialitzada en violència masclista i tràfic d’éssers humans. “Per tant, en primera instància, nosaltres els donem l’oportunitat d’aturar-se —sense demanar-los res a canvi— perquè tinguin l’oportunitat de reflexionar i decidir què volen fer amb la seva vida”, afegeix. I és que, després de tants anys de sensellarisme i agressions, l’autoestima que presenten és baixa o nul·la, de manera que necessiten aquest espai d’aturada i de creure’s mereixedores de poder plantejar-se i fer canvis de vida.

Cal tenir en compte que, fins aquest estiu, si una dona era víctima de violència masclista i es trobava realitzant un consum actiu de tòxics o presentava patologia dual —és a dir, que a més de tenir una addició tenia un trastorn mental—, no podia accedir a cap recurs residencial d’acollida i protecció . Una situació a la qual l’Associació in via tractava de fer front atenent a persones en situacions com la de la Sara tot i no tenir un programa amb recursos específics per desenvolupar-lo. Enguany, per primera vegada, les tres principals institucions catalanes (la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona) han proporcionat finançament per al projecte Eunice, fet que permetrà a l’entitat atendre a més dones que es trobin en aquesta situació.

En el cas de la Sara, la seva primera parada va ser al recurs d’acollida de l’Associació in via on hi ha un major grau d’acompanyament, amb presència de l’equip educatiu 24 hores al dia els 365 dies de l’any. “Em va ajudar molt conèixer altres dones que havien passat per diferents situacions i, sobretot, poder parlar amb les educadores”, assegura la Sara, que afegeix que el que més li agradava era cuidar l’hort i jugar al parxís amb les seves companyes —és a dir, tenir hobbies i amistats que sumen més que resten. A tots els seus recursos residencials, tant a les cases d’acollida com als pisos d’emancipació, l’Associació in via treballa des d’un model integrador de col·lectius. “Creiem que tenir un pis on tot sigui patologia dual, o on tot siguin adolescents, o on tot siguin persones amb trastorn mental, no és bo”, explica Carme Laorden, directora de l’Associació in via. “La nostra mirada és integradora de col·lectius, perquè és el que hi ha a la vida. Al final, has de saber conviure amb tothom”, assegura.

A tots els seus recursos, l’Associació in via treballa des d’un model integrador de col·lectius

Aquest model té molts avantatges, com permetre a dones com la Sara trencar amb les relacions i situacions tòxiques amb què es trobava quan vivia al carrer i relacionar-se amb altres persones amb un bagatge diferent del seu —però que també pesa. Tanmateix, aquesta mirada integradora de col·lectius requereix d’un alt nivell d’especialització de l’equip, ja que ha de poder acompanyar a persones que travessen situacions molt diferents. “Les nostres treballadores tenen diferents perfils i estan especialitzades en diversos àmbits, de manera que podem donar resposta a situacions a famílies monomarentals, casos de tràfic d’éssers humans amb fins d’explotació sexual, adolescents supervivents de violència sexual, dones amb consum de drogues, o qualsevol altra realitat que els envolti quan arriben a l’Associació in via”, explica Laorden.

Diferents realitats, diferents recorreguts

De la mateixa manera que les realitats i les discriminacions que envolten les persones que arriben a l’Associació in via són molt diverses, també ho són els motius pels quals hi arriben i el recorregut que, en conseqüència, poden recórrer pels diferents serveis que ofereix l’entitat. Dit d’una altra manera: si una persona arriba a l’entitat per qüestions relacionades amb la recerca de feina —vingui derivada per serveis socials, altres entitats o per boca-orella—, es fa una primera acollida per detectar què necessita a nivell d’inserció, alhora que s’analitzen possibles situacions de violència, pobresa a la llar que pot desembocar en pobresa infantil, o qualsevol altre factor que pugui afectar la capacitat d’inserció laboral de la persona. A partir d’aquí, explica Laorden, “es fa un itinerari formatiu i d’inserció laboral, i es poden posar en marxa altres recursos i mecanismes de l’entitat, com el servei terapèutic, socioeducatiu o, fins i tot, l’entrada a un recurs residencial”. “La persona i les seves necessitats ens indiquen el recorregut a seguir”, diu Laorden.

Així, el circuit també pot ser a la inversa, com en el cas de la Sara. És a dir, que serveis socials o algun altre servei especialitzat en violència derivi a una persona a l’Associació in via amb informe i petició d’atenció residencial. En aquests casos, quan hi ha una plaça disponible, la dona ingressa a la casa, on se li ofereixen els diversos recursos de què disposa l’entitat: acompanyament administratiu i jurídic, atenció terapèutica, derivació al servei educatiu i pedagògic si la dona ve amb infants, inserció laboral, etcètera. “Els primers 15 dies fem un diagnòstic, observem a la dona i a les seves criatures (si en té). Llavors, un cop la persona ja se sent més acomodada i acompanyada —un cop ha tingut temps per tornar a sentir-se estimada— des de l’entitat els plantegen la gran pregunta: “Siguin els motius que siguin pels quals has arribat aquí, què vols fer a partir d’ara? Què vols aconseguir?”, explica Laorden.

Una pregunta que moltes ens fem, i que mai és fàcil de respondre. Però, com apunta Dolors Sánchez, responsable del Servei d’Atenció Residencial als Pisos d’Autonomia i Emancipació, les respostes varien amb el temps, evolucionen i canvien, i d’això es tracta: potser, quan arriben, el primer objectiu és poder-se aixecar del llit cada dia. “I és un bon objectiu, i assolir-lo ja és remarcable”, apunta Sànchez, que afegeix que des de l’Associació in via acompanyen a la persona en els camins que ella mateixa traça en els plans de treball que van elaborant, revisant i actualitzant conjuntament al llarg de la seva estança i segons l’assoliment dels objectius establerts.

Les respostes varien amb el temps: potser el primer objectiu és poder-se aixecar del llit cada dia

Ara, la Sara ja va pel quart pla de treball. I, quan la Dolors el revisa, cap de les dues pot evitar somriure: un dels objectius era reprendre els espais amb la psicòloga, que just ha començat aquesta setmana; l’altre era resoldre les causes pendents a nivell judicial que, per la Sara, era un dels pilars més fonamentals. Després d’haver passat mesos entrant i sortint de presó —ja que la multaven per dormir al carrer i no podia fer front a l’import— rebre cartes constantment la posava nerviosa, perquè li feia por haver de tornar-hi a entrar. “Ahir vaig saber que s’havia arxivat una de les últimes causes pendents, i això em va fer molt feliç”, somriu la Sara.

L’altre objectiu del pla de treball era sol·licitar el certificat de naixement per tenir els papers en regla. I és que, mentre es trobava en situació de sensellarisme, a la Sara li van robar el passaport, i ara necessita que la seva mare li enviï el certificat de naixement. Uns papers que, fins ara, no només s’havia imaginat impossibles de recuperar, sinó també de demanar. Perquè la Sara, quan va arribar a l’Associació in via, era analfabeta, i pensar en enfrontar-se al periple burocràtic que suposa demostrar la nacionalitat era inimaginable. De fet, no només no sabia llegir ni escriure, sinó que no veia res, com proven els seus ulls empetitits rere el gruix de les ulleres que ara, per fi, porta. “Quan me les vaig posar per primera vegada em van sortir un somriure i un sospir enormes”, diu la Sara, que assegura que ara només se les treu per dormir. Recuperar la visió li ha permès plantejar-se i preparar-se per contactar la seva mare, però també li ha possibilitat recuperar molta autonomia. “Ara cuido d’una persona gran. L’acompanyo a les visites al metge, a la gestoria, a portar la roba a la tintoreria...”, explica mentre encén una cigarreta que té gust de feina ben feta i felicitat.

A dia d’avui, la Sara ja porta més d’un any i mig amb l’Associació in via, i ni ella ni la Dolors, la Irene, la Carme o cap altre de les tècniques de l’entitat té pressa perquè la relació s’acabi. “Aquí no tenim límits de temps, cada dona marca el seu procés, i fer una mitjana és absurd, perquè cada persona és única”, remarca Laorden. “L’objectiu és que marxin perquè, tot i que els hi quedin moltes coses per fer, el que podien fer amb nosaltres ja està fet". I això és el que —quan se senti preparada i recordant que sempre pot comptar amb elles— farà, un dia d'aquests, la Sara.