“Per què fem vaga?”: Docents i metgesses s’expliquen

L’esgotament, la manca de personal i l’increment de burocràcia són motius que empenyen les treballadores a protestar per una millora dels serveis públics


Els treballadors i les treballadores dels serveis públics de Catalunya estan cremats. Així ho demostren les reivindicacions dels sindicats que han convocat diverses jornades de vaga a l’educació i la sanitat del 24 al 26 de gener, amb una data unitària el 28 de gener. Després de gairebé quinze anys d’unes retallades que no s’han acabat de revertir i de successives crisis que han tensat tot el sistema —la Covid-19, la inflació, la crisi socioeconòmica, etc.—, els i les professionals de l’educació i la sanitat han decidit plantar-se i demanar no només la millora de les seves condicions laborals, sinó també canvis estructurals en uns serveis que ja no donen l’abast per cobrir les necessitats de tota la població. Al Social.cat parlem amb docents i metgesses que fan vaga, per conèixer les seves reivindicacions i com la crisi dels serveis públics ha afectat el desenvolupament de la seva feina.

Els motius que porten a les treballadores de la sanitat a fer vaga són molt diversos, però giren al voltant d’un eix molt determinant: el dèficit de finançament del sistema públic, el qual no només ha provocat una manca estructural de personal als hospitals i a l’atenció primària, sinó que també ha generat una saturació dels serveis que a la vegada deriva en llistes d’espera interminables i en la impossibilitat de poder atendre els pacients en més d’uns pocs minuts. Per aquest motiu, els diversos sindicats que s’han sumat a la convocatòria de vaga —des de La Intersindical, que arrenca amb les aturades aquest dimarts, fins a Metges de Catalunya, que a hores d’ara encara negocia la possibilitat d’arribar a un acord amb Salut per desconvocar les vagues de dimecres i dijous— exigeixen millorar les condicions laborals i retributives del personal, augmentar la despesa sanitària per càpita a nivells homologables a altres països europeus, obrir més places de MIR per cobrir especialitats mèdiques deficitàries i planificar el relleu de les jubilacions, entre altres mesures que afecten des del personal mèdic fins a infermeres, zeladors i personal d’ambulàncies. 

La necessitat d’augmentar el finançament és una reivindicació transversal de les professionals de la sanitat i l’educació

Per altra banda, l’educació pública es troba amb problemes similars —manca de finançament, plantilles reduïdes, esgotades i sobresaturades de feina— i per aquest motiu les seves treballadores han decidit sortir al carrer. Unes protestes que arriben després que al setembre de l’any passat les representants de les professionals arribessin a un acord amb Educació per desconvocar les jornades de vaga que estaven previstes per l’inici del curs escolar. No obstant això, la paciència dels sindicats amb el departament s’ha acabat i, per aquest motiu, la gran majoria de les organitzacions sindicals —USTEC-STEs, COS, CCOO, UGT, Intersindical-CSC, CGT i Professors de Secundària— s’han unit en una convocatòria de dues jornades de vaga per reclamar l’augment del pressupost per a l’educació fins a arribar al 6% del PIB que marca la llei, amb l’objectiu de finançar efectivament l’educació inclusiva i recuperar el poder adquisitiu de tot el personal de centres educatius, des de docents fins a la formació professional, les educadores socials i altres categories. 

Però, més enllà de les reivindicacions sindicals, quins són els motius que porten a les professionals de la sanitat i l’educació a fer vaga? Elles ens ho expliquen de primera mà. 

Mireia Barberà, 46 anys, metgessa de família al CAP Marià Fortuny de Reus

Gairebé 50 visites en vuit hores, entre consultes presencials i tasques administratives com tramitar baixes laborals. Això és el que va arribar a atendre la Mireia Barberà en un dijous normal de gener al CAP Marià Fortuny de Reus, on fa vint anys que hi treballa com a metgessa de família. Tot això sense comptar la desena de pacients que ha d’atendre diàriament a través de les consultes que es fan al portal de La Meva Salut. Com a moltes altres professionals de la sanitat pública, Barberà farà vaga per demanar una millora en les seves condicions laborals. En el seu cas, el que l’empeny més a sortir a protestar és la càrrega de feina burocràtica que ha anat en augment els darrers anys i que, segons la seva opinió, no li permet dedicar el temps que caldria a les seves pacients. “El que volem és fer de metges, no passar-nos la meitat de la jornada laboral fent informes”, assegura.

La metgessa de família Mireia Barberà fa gairebé 50 visites al dia al seu CAP

Per a aquesta metgessa de família la solució depèn del fet que es contractin més professionals. Això els permetria dedicar-li més de sis minuts a cada pacient, que és el ritme que fan avui en dia al CAP. Però per a aconseguir-ho, abans, caldria millorar les condicions salarials i de treball a l’atenció primària. “Parlava amb residents de primer any no fa gaire i n’hi havia un que em deia que quan acabi la residència marxaria de l’Estat, perquè aquí no el tracten bé. I és veritat. Travessem la frontera i a França o Anglaterra els metges cobren molt més i estan millor tractats”, afirma. Barberà creu que des de l’inici de la pandèmia tot ha empitjorat: els serveis estan saturats, els pacients són —irònicament— més impacients i la càrrega de feina per a les professionals és cada cop més gran. “Nosaltres treballem de dia, treballem de nit i l’endemà continuem treballant. No cobrem un plus de nocturnitat i, clar, és una feina que requereix que tinguem la ment desperta i lúcida”, subratlla Barberà, per qui el treball de les metgesses i els metges s’ha anat desprestigiant a mesura que s’han anat retallant les inversions en la sanitat pública. “És fàcil així que ens puguem equivocar i tenim sempre la sensació d’anar de pressa, de no fer les coses ben fetes”, critica.

Àlex Rosa, 38 anys, tutor de primària a l’Escola Baldiri Reixac de Badalona

Cada dia, l’Àlex Rosa ha de gestionar tot sol una aula amb una ràtio de 22 alumnes a una escola de màxima complexitat com és la Baldiri Reixac de Badalona. Això vol dir, a més de fer les tasques que pertoquen a qualsevol tutor com ell, haver d’atendre les necessitats d’alumnes amb trastorns de llenguatge, de conducta o d’autisme, entre altres. Però, en el seu cas concret, també ha d’acompanyar dos alumnes amb suport intensiu per a l’escolarització inclusiva (SIEI) quan no estan en aquest recurs. Un acompanyament que vol dir, fins i tot, haver d’ajudar-los a anar al lavabo, tot això mentre la resta de l’alumnat està sol a l’aula. “L’escola inclusiva és una fal·làcia. No pots fer un decret d’escola inclusiva sense dotar-ho de recursos”, critica aquest docent, que assegura que farà vaga els dies 25 i 26 de gener perquè està “cremat” per aquest i molts altres motius.

“L’escola inclusiva és una fal·làcia”, critica el docent de primària Àlex Rosa

Rosa considera que els últims anys el que hi ha hagut és “una pèrdua de la democràcia en els centres educatius” i assenyala com a culpable directe al decret de plantilles que està en marxa des del 2014. “Avui les escoles no són un lloc on es pugui debatre o parlar de pedagogia, sinó que és un lloc on s’obeeix un projecte d’una sola persona, que no té l’aval d’un claustre”, especifica. Al parer d’aquest docent, aquesta major jerarquització de les decisions que es prenen dins d’un centre educatiu —que afecta, també, a la selecció del personal— fa que el professorat no s’impliqui en el projecte educatiu de l’escola i, de retruc, canvia la relació dels docents amb l’alumnat. “Estem més pendents de poder ser reclamats i que no ens quedem sense feina, que no de donar resposta al que es necessita des de baix”, apunta. L’eliminació del decret de plantilles és, precisament, una de les reivindicacions dels sindicats que convoquen a la vaga de l’educació pública.

Mireia Solé, 26 anys, resident de medicina familiar i comunitària a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona

“No hi arribem”. Així de clara és la Mireia Solé, que fa dos anys que va començar el MIR, quan parla de les condicions en què han de treballar les professionals sanitàries. Com a resident en medicina familiar i comunitària ha hagut de passar per l’atenció primària i per diversos serveis hospitalaris —dermatologia, otorrinolaringologia, oftalmologia i, ara mateix, cures pal·liatives a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona— on el que s’ha trobat ha sigut sempre el mateix: manca de personal, llargues llista d’espera i uns espais que no donen l’abast per atendre a la quantitat de pacients que hi arriben. “Quan arriben els pacients, que fa cinc hores que esperen, el primer que fem és disculpar-nos i dir: “Tant de bo que t’hagués pogut agafar la primera mitja hora des que has arribat”. Però és que no hi ha manera, perquè les urgències estan absolutament saturades, manca personal, ens falta espai i llavors crec que per part dels pacients hi ha una sensació de negligència, quan realment des dels serveis sanitaris s’està donant absolutament tot”, remarca.

“Per part dels pacients hi ha una sensació de negligència, quan realment ho estem donant tot”, afirma la resident Mireia Solé

Una saturació del sistema que sobrecarrega de feina especialment als i les residents. “Tenim la sanitat que tenim perquè els centres on hi ha residents treballem més hores que un rellotge”, critica Solé. La immensa quantitat d’hores de guàrdia, la manca de descansos entre torns, uns sous molt més baixos que a la resta d’Europa... tot això fa que molts i moltes residents decideixin marxar del país un cop acaben els quatre anys de MIR o fins i tot abans, un fet que fa encara més difícil la tan necessària contractació de més personal. “La gent se’n va perquè les condicions en molts casos no són acceptables”, assegura aquesta resident de medicina familiar, qui a més subratlla que la pressió assistencial també fa que els espais de docència i formació que haurien de formar part del MIR desapareguin a la pràctica. “S’hauria de donar un espai molt més gran a la sanitat, tant pel que fa al plantejament com als pressupostos. Falta personal i falten espais també, perquè hi arriba un punt en què de vegades ja no queden ni lliteres per tants pacients que n’hi ha”, sentència.

Miquel Gené, 55 anys, professor de ciències a l’Institut Pau Claris a Barcelona

Fins al curs 2020-2021 l’Institut Pau Claris de Barcelona va estar classificat com a centre de màxima complexitat. No obstant això, a partir de l’aposta d’unes famílies pel seu projecte educatiu, les quals van matricular un grup d’alumnes d’escoles de l’Eixample a l’institut, el Departament d’Educació va canviar la classificació del centre i va catalogar-ho com a estàndard. Aquest fet que, en principi, hauria de ser una bona notícia va suposar la pèrdua de sis professionals de la plantilla d’un curs per l’altre, com explica Miquel Gené, que n’és professor de biologia i geologia a secundària des de fa 23 anys. “Tenim dificultats per tirar endavant el projecte educatiu que havíem aconseguit fer amb l’equip que teníem. Tot i tenir un 45% d’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE), ens han tret sis professors”, es queixa aquest docent, que ha decidit fer vaga els dies 25 i 26 de gener per demanar no només una major estabilitat en les plantilles d’escoles i instituts, sinó també per reclamar la necessitat de millorar el sistema de classificació de la complexitat dels centres, per garantir que tots els equips docents tindran els recursos necessaris per fer front a la diversitat a l’aula i a les necessitats de l’alumnat.

“Educació ens veu només com a treballadors que hem d’acceptar tot el que ens vingui de nou”, denuncia el docent Miquel Gené

Gené considera que un dels principals motius que ha fet que les professionals de l’educació pública convoquin vaga és que no se senten escoltats ni sostinguts pel departament. “Tenim la sensació que al departament no ens tenen en compte, que se’n veu només com a treballadors que hem d’acceptar el que ens vingui de nou”, afirma. Com a mostra d’això, Gené assenyala el canvi de currículums més recent, que apunta que es va fer a finals de curs, quan els equips de direcció ja ho tenien tot planificat. En el cas del seu institut, per exemple, van trigar un any a adaptar les activitats didàctiques i les avaluacions del centre a l’anterior currículum i no va ser fins al cap de quatre anys que van donar per conclosa aquesta adaptació. “I quan ja estàvem consolidant aquest canvi, ara ens tornen a canviar una altra vegada el currículum”, critica. Segons Gené, la vaga d’aquesta setmana és important no només per a demanar un augment dels pressupostos destinats a l’educació, sinó també per a exigir “la dignificació de la professió docent” i garantir uns serveis públics de qualitat. “Estem esgotats i encara ens donen més feina en termes administratius i de gestió quan el que necessitaríem seria poder dedicar-nos plenament a l’atenció dels nostres alumnes. Des del punt de vista acadèmic, però també des del punt de vista personal, per ajudar-los en les seves dificultats pròpies, de tot aquest entorn perjudicat per les crisis”, subratlla.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article