Cap a una atenció al sensellarisme a Barcelona centrada en els drets i les persones

A les jornades ‘Sensellarisme Barcelona. Polítiques públiques en l’àmbit local’ analitzen la transformació del model d’atenció a les persones que viuen al carrer


Amb el suport de  

Durant el 2022, el nombre de persones que dormien al carrer a la ciutat de Barcelona es va mantenir al voltant de les 1.000 persones. Davant d’aquesta situació, l’Ajuntament de Barcelona va reunir a persones expertes, entitats, persones que havien viscut al carrer i equips municipals que treballen amb persones sense llar a les jornades ‘Sensellarisme Barcelona. Polítiques públiques en l’àmbit local’, que es van celebrar el 31 de gener i l’1 de febrer a l’Auditori ONCE de la ciutat. En aquesta trobada es va analitzar la situació del sensellarisme a Barcelona en relació amb la situació de la resta de grans ciutats europees, es van compartir les innovacions impulsades pels serveis socials municipals en els últims anys i els aprenentatges de programes pilot com ‘Primer la llar’, i el treball en xarxa a través de la Xarxa d’atenció a persones sense llar; també es va debatre al voltant de la tasca dels serveis d’intervenció social a l’espai públic en la garantia dels drets de les persones que dormen al ras.

Malauradament, el sensellarisme és una realitat a pràcticament totes les grans ciutats d’Europa. Un fenomen que té a veure no només amb la dificultat d’accés a l’habitatge i la manca d’un parc públic suficient per fer-hi front, sinó també amb un evident fracàs en l’acollida migratòria i les polítiques d’asil, ja que hi ha una sobrerepresentació de població migrada entre la població sense llar. A Barcelona, per exemple, només un 30% de les persones que viuen al carrer tenen nacionalitat espanyola i quatre de cada cinc feia menys de cinc anys que havien arribat a Catalunya. Unes dades que evidencien l’atracció que té la ciutat per a moltes persones estrangeres que venen a buscar-se la vida, tot i no tenir xarxes de suport; un fet que fa que contínuament hi arribin noves persones.

Actualment, a Barcelona hi ha gairebé 3.000 places residencials per a persones sense llar

Tot i que en els darrers anys a Barcelona s’han augmentat els recursos i serveis per donar atenció a la població sense llar —passant de les prop de 1.200 places residencials en centres i pisos que hi havia el 2008, fins a les gairebé 3.000 que hi ha en l’actualitat—, el nombre de persones vivint al carrer a la ciutat no ha parat de créixer: el 2008 es comptaven unes 654 persones i el 2022 la xifra ha pujat fins a les 1.100 persones. “Existeixen mecanismes de contenció que aconsegueixen aturar el cop, però no resolen el problema”, assegura l’investigador de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB), Albert Sales, qui va ser un dels ponents de la xerrada inaugural de les jornades ‘Sensellarisme a Barcelona’.

Sobre les jornades, la comissionada d’Acció Social de l’Ajuntament de Barcelona, Sonia Fuertes, destaca que ha estat “una oportunitat per reconèixer el compromís i professionalitat dels equips de l’Ajuntament i de les entitats socials, molt especialment de les entitats vinculades a la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar (XAPSLL) de l’Acord Ciutadà” i afegeix que va permetre, alhora, “obrir la mirada des d’una perspectiva metropolitana i també per denunciar la necessitat de polítiques socials ambicioses, especialment en l’àmbit de la garantia d’ingressos, l’ocupació i d’acompanyament a processos migratoris”.

A Barcelona es van identificar un total de 1.100 persones sense llar el 2022 | Edu Bayer (Aj. BCN)

Ampliar la mirada per garantir drets

Per fer front a aquesta situació, a tota la Unió Europea en els últims anys s’ha anat repensant el model d’atenció al sensellarisme, amb l’objectiu de buscar noves maneres de posar els drets humans al centre. “La base per fer front al sensellarisme ha de ser la Carta de Drets de les Persones Sense Llar, el dret a l’habitatge i el dret a l’allotjament d’emergència”, afirma Maria José Aldanas, responsable de l’àrea de drets de la Federació Europea d’Associacions Nacionals que Treballen amb els Sensellar (FEANTSA) i coordinadora de la xarxa Housing Rights Watch. Aldanas, qui també va ser ponent a la xerrada inaugural de les jornades, ressalta que és la primera vegada a la història que hi ha un compromís a escala europea per acabar amb el sensellarisme abans del 2030; un acord molt rellevant perquè “l’àmbit local no és suficient per atendre totes les persones” i és necessària la coordinació dels diversos Estats per fer-hi front.

Només el 15% de les persones en situació de carrer són dones, tot i que pateixen un sensellarisme invisible

En la línia d’aquest compromís europeu, a Barcelona ja s’estan prenent mesures per canviar la forma en què s’atén les persones sense llar per posar els seus drets al centre i adaptar els serveis a les seves necessitats. Un canvi que implica, entre altres coses, ampliar la mirada i reconèixer que no tot el sensellarisme està necessàriament al carrer i que el que és visible és només la punta de l’iceberg. És el cas de les dones, que tot i que representen només el 15% de la població sense llar, acostumen a patir un sensellarisme “invisible”, en condicions de moltíssima vulnerabilitat, ja que aguanten més en la precarietat per evitar els perills als quals es veuen exposades al carrer.

“A les dones ens afecta el sensellarisme ocult. Les trajectòries són més cícliques i intermitents, menys estables que els homes. Una realitat complexa que també en part invisibilitza les dones”, assenyala l’experta en sensellarisme femení Elena Sala, qui va intervenir durant les jornades a la xerrada sobre el model d’acompanyament i atenció a les persones sense llar a Barcelona. Per aquest motiu, una de les apostes de l’Ajuntament de Barcelona és continuar amb el model d’orientació del sensellarisme femení i ampliar els recursos específics per a dones, com els de Sarrià, La Llavor i La Violeta. De la mateixa manera, també es vol impulsar estratègies com el primer Housing First comunitari només per a dones, que segueix un model que aposta per garantir la llar com a primera mesura d’abordatge del sensellarisme i que ha sigut cabdal en la transformació de l’atenció a les persones que viuen al carrer a Barcelona.

L’Ajuntament impulsa recursos específics per a dones sense llar, com el centre La Llavor | Edu Bayer (Aj. BCN)

La transformació del model: els aprenentatges del programa ‘Primer la llar’

El 2015 va començar la prova pilot del programa ‘Primer la llar’ de l’Ajuntament de Barcelona, el qual es basa en el model de Housing First, una estratègia que va sorgir als Estats Units fa dues dècades i que parteix de la idea que perquè una persona millori primer necessita tenir un habitatge permanent. Aquesta metodologia es diferencia del model d’escala tradicional, on l’usuari va avançant en l’escala de recursos socials fins a arribar a l’habitatge de sortida un cop assolit el procés de recuperació. “‘Primer la llar’ és un programa molt prometedor per pal·liar el sensellarisme més vulnerable. Participar-hi millora la situació de les persones, els ajuda a millorar el seu procés de recuperació personal”, explica l’analista d’Ivàlua, Jordi Sanz, qui va participar en el segon bloc de les jornades, on va presentar l’avaluació d’efectivitat de l’aplicació del Housing First a Barcelona.

El programa ‘Primer la llar’ està adreçat a persones de llarga trajectòria de carrer que no encaixen amb l’oferta de recursos d’atenció a les persones sense llar de la ciutat. En un període de tres anys —del 2015 al 2018— es donen 50 habitatges per persones que fa més d’un any que són al carrer i que a més tenen problemes de salut mental, d’addiccions o ambdós. Els usuaris accepten una visita setmanal de seguiment per part d’un professional, el qual fa de facilitador des d’un acompanyament incondicional i una relació horitzontal, respectant sempre el temps de la persona.

El programa ‘Primer la llar’ comença l’any 2015 com una prova pilot del model Housing First a Barcelona; l’avaluació del programa acaba l’any 2018 però aquest segueix funcionant i ampliant-se

Els aprenentatges extrets de l’experiència d’aquesta prova pilot s’han compartit a les jornades ‘Sensellarisme a Barcelona’ i han permès identificar no només la importància de fer un canvi de mirada cap a l’allotjament estable com a primer pas, sinó que també han deixat veure la necessitat d’incorporar a tots els serveis municipals un acompanyament centrat a promoure l’autonomia i la capacitat de decisió de la persona.

“En aquest moment ens situem en un canvi del model d’acompanyament a les persones sense llar. Estem passant del model d’escala tradicional al model centrat en la persona i adaptat a les seves necessitats. Les avaluacions fetes en l’aplicació del model Housing First, han facilitat el procés de canvi i evolució del model”, remarca la directora de serveis d’atenció al sensellarisme de l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSS), Carme Fortea, qui també va participar en les jornades.

Aquest canvi de model vol, entre altres mesures, garantir espais d’atenció més individualitzats, on es respecti la intimitat i la dignitat de la persona, i on la temporalitat de l’atenció estigui basada en les necessitats de la persona i en el seu procés, sense cap condicionalitat. A més, també es pretén separar l’atenció a l’emergència de l’atenció continuada, definint els serveis a partir de les persones i on els professionals es col·loquen al costat de la persona i no per sobre. En aquest sentit, la comissionada d’Acció Social, Sonia Fuertes, assegura que a les jornades es va reivindicar “la necessitat d’un acompanyament particularitzat des d’una perspectiva interseccional que atengui a les particularitats de cada situació i que incorpori la perspectiva de gènere o els diversos moments del cicle vital”.

Actualment, l’Ajuntament disposa dels següents serveis per atendre les persones sense llar: serveis d’atenció social a l’espai públic, serveis d’atenció social, menjadors socials, serveis d’higiene, centres de dia, allotjaments individuals i allotjaments residencials col·lectius; els quals es coordinen amb el Centre d’Urgències i Emergències Socials (CUESB) i amb la resta de serveis socials, així com amb serveis externs com el programa de salut mental per a persones sense llar gestionat pel Consorci Hospitalari de Barcelona i el Centre d’Acollida de Persones Sense Llar amb addiccions en actiu de drogues de caràcter no legal, gestionat per l’Agència de Salut Pública de Barcelona. A més, els serveis d’atenció a les persones sense llar fan també un treball transversal amb altres serveis municipals, com els equips de neteja i de manteniment, la Guàrdia Urbana, els centres de salut mental; per tal d’establir aliances que puguin millorar la feina d’acció social amb el col·lectiu de persones que viuen al carrer.

Els equips d’acció social a l’espai públic atenen les persones sense llar directament al carrer | Laura Guerrero (Aj. BCN)

Acció social a l’espai públic: garantir drets quan no hi ha una llar

Moltes vegades les persones que són ateses pels serveis municipals no poden accedir a un habitatge al final del seu procés de recuperació. Els motius són diversos: manca de parc públic d’habitatge, preus elevats al mercat privat de lloguer, situacions d’irregularitat administrativa, etc. Tot i això, mentre aquestes persones viuen al carrer la  intervenció social s’ha de centrar en garantir alguns dels drets que aquestes persones veuen vulnerats, com assegura l’investigador Albert Sales. Per aquest motiu, el 2013 l’Ajuntament de Barcelona va crear el departament de Serveis Socials d’Intervenció a l’Espai Públic, amb l’objectiu de desenvolupar estratègies d’atenció social que incloguin l’espai públic com a eix d’actuació.

Els equips d’atenció social a l’espai públic estan formats per treballadores socials, educadores, psicòlogues, advocats i altres professionals

Aquest departament està format per quatre serveis de gestió externalitzada: el Servei d’Atenció Social al Sensellarisme a l’Espai Públic (SASSEP), que sobretot fa acompanyament social directament a l’espai públic i en assentaments irregulars —sense fer derivacions i a partir del desplegament de professionals a tota la ciutat—; el Servei d’Intervenció Social amb Famílies amb Menors (SISFAM), que atén famílies amb infants que estan en situació de sensellarisme, per garantir el seu accés a drets bàsics com l’educació i la sanitat; Servei de Detecció i Intervenció amb infants, adolescents i joves migrants (SDI), que fa acompanyament al jovent migrat sol; i el Servei de Gestió de conflictes d’àmbit social a l’espai públic (SGC), que treballa en sentit ampli sobre conflictes i usos inadequats a l’espai públic, tracta sobretot la relació de les persones sense llar amb el veïnat i la comunitat, per gestionar i prevenir els possibles conflictes de convivència.

Aquests serveis estan formats per equips multidisciplinaris —treballadores socials, advocats, criminòlegs, professionals d’integració social i cultural, etc.— que no només fan intervenció social a l’espai públic, sinó que també busquen incidir en la relació de les persones sense llar amb la comunitat del barri on viuen, perquè el veïnat en prengui consciència i funcioni com a xarxa de suport en lloc d’estigmatitzar les persones que viuen al carrer. “Es fa treball comunitari per donar a conèixer el col·lectiu i incorporar-lo al mig del barri”, subratlla el tècnic municipal de la Direcció de Serveis d’Atenció al Sensellarisme, David Fisas, qui va intervenir al taller sobre sensellarisme i comunitat, celebrat a les jornades. Un treball comunitari que, en última instància, vol alertar sobre els discursos que responsabilitzen estrictament a les persones i que obren la porta a discursos d’odi. “El paper de la comunitat és clau”, conclou la comissionada d’Acció Social, Sonia Fuertes.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article