Una història de dones

La dona, la musa de molts artistes i també la gran menyspreada per molts homes, ha marcat i marcarà grans fites històriques, encara que a vegades s'han passat per alt. Moments on el seu paper ha quedat relegat per la gran ombra masculina però on ella sempre hi ha estat.

Comença la història de l'alliberament de la dona, però també la història de la seva presó. Així ho reflecteix la doctora en Psiquiatria, Elena Levin, professora de la Universitat de Favarolo, a Buenos Aires, quan explica el paper de la veu femenina en les òperes del segle XVI. "El Concili de Trento considerava la dona com el diable, per això no la van deixar començar a participar en l'òpera fins a 1870".

La doble moral

I van aparèixer els famosos castrati, nens que amb només 10 o 11 anys ja eren castrats per aconseguir "aquelles veus angelicals que tant estimaven els capellans, però que després reprotxaven", diu Levin entre rialles, però amb un to crític. "Aquests nois mai no tindrien sexe només per intentar tenir una veu de dona".

La doble moral dels papes durant tres segles no va ajudar a l'emancipació femenina. Però la participació de la dona en l'òpera va acabar arribant i ella va passar a ser la protagonista de dos grans papers al llarg dels segles: "la victimària i la víctima", diu Levin. Fa servir com a exemple del primer l'òpera Samson et Dalila de Camille Saint-Saëns, estrenada al 1877. "Aquí es reflecteixen els sentiments de l'home per l'astúcia de la dona i el seu poder de seducció". Com a exemple del paper de víctima esmenta l'òpera Lucia de Lammemoor de Gaetano Donezetti, en l'escena capital de la qual "es mostra la bogeria: l'heroïna romàntica s'enamora d'un rival de la seva família mentre mata al seu marit en un atac de bogeria".

El culte al cos

La cronologia i l'art han estat grans marcadors de situacions en les quals la dona ja era víctima de la seva mala salut mental. Els cànons de bellesa han marcat sempre la dona, que els han anat adaptant segons les peticions de l'època.

Velázquez ja ho va intentar denunciar en el seu dia amb el quadre Las meninas, segons diu el professor de la Universitat Complutense de Madrid, Juan José López Ibor, que durant el IV Congrés Mundial de Salut Mental de la Dona, celebrat el passat mes de març a Madrid, va explicar la teoria enunciada per Natasha Seseñas, membre de la Real Academia de  Bellas Artes de San Fernando i especialista de ceràmica popular.
"Per què la infanta Margarita havia de beure aigua en una gerra de ceràmica, quan en aquella època se servia en gots de plata?", va plantejar López-Ibor. Per Seseñas, la resposta va veure la llum quan es va restaurar el quadre al 1984 i es van poder recuperar aspectes artístics que havien quedat irreconeixibles per vernís envellit de l'època. Aquesta gerreta que la menina ofereix a la infanta en un plat d'or és un búcar, un recipient de fang vermell que a és de contenir aigua servia per "ingerir fang en petites quantitats", diu López-Ibor. Però quina finalitat podria tenir la ingesta de fang?

Durant els segles XVI, XVII i XVIII va ser una pràctica molt estesa entre les dames de la cort espanyola. Tenia una utilitat molt clara: controlar la menstruació, ja que en provocava la retirada i era un mètode anticonceptiu. A més, com que la ingesta de fang creava petites hemorràgies que provocaven anèmia, s'aconseguia una pell blanca, molt sol·licitada en aquella època, com a símbol de riquesa.

Però no tan sols Velázquez va parlar d'aquesta tècnica cosmètica tan de moda entre infantes i reines. L'escriptor Lope de Vega ja ho va plasmar en la comèdia de costums El Acero de Madrid, quan fa cantar a un dels seus personatges: "Niña de color quebrado, o tienes amor o comes barro"; i un criat, creient-se metge, recomana a la noia que begui aigua en la qual s'ha enfonsat ferro candent com a remei a la opilació, que és el nom que rep aquesta pràctica.

El professor López-Ibor encara arriba a una altra conclusió. Segons ell, la infanta hereva dels Àustries "tenia una malaltia que li feia tenir una pubertat precoç i taques obscures a la cara". Seseñas no confirma que l'oferiment que fa la menina a la infanta Margarita sigui per la opilació, però sí reconeix que la mirada de rebuig de la infanta quan rep l'oferiment. Pot haver estat una pràctica de la qual Felip IV no estava gaire orgullós, i per això mai no va exposar el quadre als grans salons de palau.

Igual però diferents

Les dones comencen a treballar, van a la universitat, algunes no es casen, altres no tenen fills, però continuen sent presoneres d'alguna cosa? Del nostre cos, diria la model Isabelle Caro si pogués contestar aquesta pregunta. La protagonista de diverses campanyes del dissenyador Oliviero Toscani va morir l'any passat per una anorèxia que arrossegava des dels 13 anys.

Va arribar a pesar 31 quilos, a pesar del seu 1,65 d'estatura. Van ser molts populars els seus blogs, en els quals explicava la dieta que portava: "Esperava amb impaciència que arribessin les cinc de la matinada, hora en la qual em concedia el dret a beure per fi uns glops de Coca Cola Light i les meves dues tassetes de te, que degustava en una sort de ritual eufòric, amb l'ajuda de la cullera més petita que vaig poder trobar al mercat". Una altra musa que va inspirar, en aquest cas, la denuncia dels cànons de bellesa actuals.

El culte al cos, la dificultat de conciliar la vida laboral amb la familiar i la violència de gènere són algunes de les causes de la mala salut mental de la dona actual.

Violència de gènere

Encara hi ha 53 països que no han definit la violència conjugal com a delicte. La doctora Josyan Madiskaff, de l'Hospital del Líban, va dir en la seva exposició en el IV Congrés de la Salut Mental de la Dona que "els cristians i els musulmans hem de reconèixer que no hi ha una igualtat de gènere i no totes les cultures estan d'acord que la dona sigui igual que l'home". Per exemple, a Orient Mitjà només alguns països tenen programes a les escoles per parlar de l'educació sexual. "Tampoc es reconeix la violació marital i només l'home pot decidir si hi ha divorci o no", va explicar. Són aspectes que topen amb la societat occidental, en els quals la violència de gènere està a l'ordre del dia. Així ho confirma Alexxa Abi-Jaude, una jove coordinadora del BC Women's Hospital de Vancouver (Canadà), que diu que més del 70% de les dones que ingressen als centres de salut mental de Canadà han estat víctimes de la violència i no denuncien per por a les represàlies, com ara perdre la custòdia dels nens, i acaben amb una addicció.

Cinc segles en què s'han aconseguit grans canvis, amb molts aspectes en comú. I encara en queda un, el XXI; segons Reicher-Rössler, la presidenta de l'Associació Mundial de la Salut Mental de la Dona, serà el segle "en el qual les dones complirem més rols dels que podem portar. I tots els voldrem fer a la perfecció, però abans haurem de deixar d'educar a les noies perquè tinguin una baixa autoestima".

-

Autonomia laboral

Que a les dones els costa aprendre a ser autònomes va ser un tema en el qual va insistir la filòsofa Simone de Beauvoir. Ella va aconseguir que moltes dones es plantegessin aquesta pregunta: què vol dir ser dona en una societat com l'actual? Aquesta feminista –tan criticada per alguns dels seus col·legues quan la seva obra es va publicar a França, com per exemple Albert Camus, que va arribar a dir que havia deshonrat l'home francès- va revolucionar un pensament i va crear un full de ruta amb la seva obra més important, El segon sexe.

Beauvoir va deixar frases que passarien a la història: "Mitjançant el treball ha estat com la dona ha pogut franquejar la distància que la separava de l'home. El treball és l'únic que li pot garantir una llibertat complerta".