A la vellesa sense barreres

La vellesa és irremeiable. És una etapa més de la vida per la qual tots hem de passar si cap causa fortuïta no ho impedeix. No obstant això, no sabem gaires coses sobre ella i estem acostumats a tractar la gent gran d'una manera diferent, basada en gran part en prejudicis que han arrelat molt profundament en la societat. Per contra, el concepte d' "envelliment actiu" pretén donar un tomb a les idees preconcebudes i aconseguir que aprenguem des d'un primer moment a "donar vida als anys i no tan sols anys a la vida".
Fins el dia que va tenir l'infart, la Pilar havia viscut sempre a Zamora, amb el seu marit. Feia anys que residien a centenars de quilòmetres de les seves dues filles. Sent ja octogenaris, van adquirir un pis de noranta metres quadrats en una cèntrica avinguda de la ciutat, que van haver de reformar en profunditat.

A continuació, s'hi traslladaren. "Ens vam canviar al pis nou perquè tenia ascensor i volíem estar a gust. Ens va quedar preciós", assegura l'anciana. Aquell infart canvià la seva vida radicalment: les seves filles van tenir por i van decidir portar-los a viure a prop d'elles. La Pilar estava a punt de complicar els 88, i el seu marit, 90. "El dia que em vaig posar malalta estava amb el meu nebot ensenyant-li les plantes del balcó perquè volia uns esqueixos. Recordo que me va agafar del braç, però ja no en sé més. Després em va explicar que fins i tot m'havien donat ‘extremunció, però jo li vaig respondre: "Doncs sóc aquí, no sóc morta"", afirma amb naturalitat. Durant els dos primers anys va romandre en una residència, de la qual conserva bons records. "El meu marit jugava amb altres senyors a les cartes, jo parlava amb tota la gent i les noies que ens atenien eren molt bones". Al cap d'un temps, a causa de raons familiars, van haver d'abandonar la residència i marxar a viure amb la filla gran. La Pilar assegura que no li resulta difícil tornar  a conviure amb ella, però reconeix que enyora l'època en què estaven sols a Zamora: "Teníem les nostres coses i les nostres normes... Per exemple, teníem el costum de sopar mol d'hora". Tots dos ancians ja no han tornat a trepitjar més la seva terra natal. "Trobo molt a faltar la meva ciutat –confessa-. Fins i tot quan poso l'home del temps, ho faig perquè l'anomenen. Me'n recordo molt perquè hi vaig viure molts anys".

Nina Gramunt és neuropsicòloga, professora de la Universitat Ramon Llull i coordinadora assistencial de l'Institut de Sociologia i Psicologia Aplicades (ISPA). Gràcies a l'Obra Social de la Fundació La Caixa, la doctora Gramunt ha publicat una guia pràctica titulada Viu l'envelliment actiu: memòria i altres reptes quotidians (Barcelona: Fundació la Caixa, 2010), mitjançant la qual es pretén facilitar un material a l'usuari que li serveixi de referència per poder millorar la seva qualitat de vida en la vellesa i alhora establir unes pautes sobre l'abordatge de la malaltia d'Alzheimer i altres demències. Un dels punts més interessants del llibre és el que explica el concepte d'"edatisme" (ageism, en anglès), un terme encunyat a final dels anys seixanta pel gerontòleg nord-americà Robert Butler i que es refereix a la discriminació de les persones per l'edat. Nina Gramunt afirma que "pel fet de tenir una determinada edat la gent grana acumula una experiència vital que els més joves no tenen", i que de vegades es tendeix a ignorar. De fet, Gramunt destaca que, per la seva experiència, les persones grans solen témer més la discapacitat i el rebuig que la mateixa mort. La màxima expressió dels estereotips sobre la gent gran és l'elderspeak o "parla per a al gent gran". Consisteix a adreçar-s'hi amb el mateix llenguatge que s'empra amb els nens: "Es fa una sobreadaptació de l'estil comunicatiu caracteritzada per l'ús de diminutius i d'una prosòdia inusual semblant a la dels nens. A més, es tendeix a utilitzar qualificatius inapropiats en una relació sense confiança, com "vida meva" o "carinyo". Aquest tipus de parla reforça la dependència emocional i potencia l'aïllament.

Per la seva banda, la Pilar reconeix que només ara que s'ha quedat vídua s'ha adonat realment del que suposa envellir: "No en sóc conscient. Mai no se m'havia acudit pensar que em feia més vella. Mai. Alguns dies les cames em caminen menys, però no se m'acut pensar: "És que sóc vella". No obstant això, sí que és conscient que a les persones més joves de vegades els costa entendre els sentiments de la gent gran: "És normal que no ho entengueu, perquè sou joves i això no es comprèn fins que no es passa".

Oblidant els records

El centre de dia d'ISPA està molt animat durant els matins. Algunes persones participen en activitats de teràpia ocupacional, altres xerren entre elles o amb els cuidadors i altres passegen. Allà es queden fins l'hora de dinar, moment del dia en què alguns usuaris tornen a casa seva. Els ancians d'aquest centre tenen en comú el fet de patir algun tipus de demència o deteriorament cognitiu, però tenen personalitats molt dispars i es troben en estadis de la malaltia diferents. L'FM n'és un. És un home culte, ben vestit, ben plantat, i un pioner: va ser dels primers espanyols a convertir-se en professor d'anglès i ha passat part de la seva vida a països estrangers. Però una mala passada del destí ha fet que un dels símptomes inicials que ha desenvolupat la seva malaltia hagi estat fer-li perdre el llenguatge i que ell en sigui conscient. No obstant això, o bé perquè és inherent a la seva personalitat o bé a causa dels mecanismes de compensació del cervell, l'F.M. és una persona enormement expressiva que amb un gest, una mirada, ho diu tot. Les parets del centre estan decorades amb diversos murals, alguns dels quals els ha fet la senyora Carme, una antiga cosidora de 92 anys molt sociable i extravertida que ha adquirit la funció de rebre els nouvinguts i facilitar-los els primers moments de l'adaptació al centre. La senyora Carme és, a més, molt traçuda i ara està embrancada en l'elaboració d'una maqueta de la camiseria que ella i el seu marit van regentar fa anys a la ronda Sant Antoni: "Jo tota la vida m'he guanyat el jornalet cosint. Vaig estar-me bastants anys treballant amb un famós modista. Un dia vaig fer un vestit perfecte i me'n vaig anar a al botiga que tenia al carrer Muntaner cantonada amb Diagonal per ensenyar-l'hi. Em va contractar, però el vestit ni tan sols se'l va mirar".

El terme Deteriorament Cognitiu Lleu (DCL) es refereix a una etapa llimbs entre l'envelliment normal i la demència. "Una persona amb diagnòstic de DCL té un deteriorament més accentuat del que caldria esperar i que no queda justificat pel procés d'envelliment, però que no és suficient per complir criteris diagnòstics de demència", assegura Nina Gramunt. Per discernir exactament els símptomes del DCL del procés d'envelliment normal cal realitzar una valoració neuropsicològica. A això cal afegir "la informació que aporten que els coneixen", ressalta Gramunt. L'Alzheimer es distingeix d'altres demències en el fet que és una malaltia "amb un inici és brusc i l'avanç és escalonat. Actualment es desconeix l'origen d'aquesta malaltia, però sí se sap que es deu a l'acumulació de plaques senils i cabdells de proteïna tau que impedeixen que es produeixi la sinapsi neuronal i en conseqüència comporten la posterior mort de les cèl·lules. Avui dia no hi ha cura, tot i que sí s'ha aconseguit alentir el progrés degeneratiu mitjançant fàrmacs, la qual cosa permet incrementar la qualitat de vida de la persona de cinc a vuit anys. "Això és crucial –afirma Nina Gramunt-, ja que gràcies a aquests tractaments hi ha molts pacients que traspassen abans d'arribar a les fases  més devastadores".

És l'hora d'acomiadar-se. Els ancians estan absorts en les seves tasques, les seves converses, les seves rialles i les seves disputes. La directora del centre, la psicòloga Eva Bayona, treballa frenèticament mà a mà amb els auxiliars. Ens acostem a la senyora Carme, que exclama: "Periodistes! El vostre és un ofici molt bonic. Si us plau, digueu que ens tracten molt, molt, bé aquí, que ens donen molt bé de menjar i que estem tots molt contents".