Psique sobre el terreny de joc

"Sempre cantem el crit de guerra abans de sortir a jugar", diu Eva Benítez, capitana de l'equip femení de l'FC Levante Las Planas, després de guanyar un partit de futbol contra el CD Atlético Jesús. La història  del crit va sorgir  a les Canàries en un bus: "Uns nois es van posar a cantar, ens va agradar la lletra i vam pensar d'utilitzar-la com a crit abans dels partits". I és que les supersticions i la voluntat de crear bon ambient formen part de molts esportistes i molts equips tant de l'àmbit d'iniciació com del d'alt rendiment. Un factor que la psicologia de l'esport estudia, així com molts altres aspectes que actuen com a font de motivació i competitivitat per als esportistes. 
 

La motivació és una de les variables psicològiques més importants. En el cas dels infants, inicialment, tots volen fer esport. No obstant això, amb els anys, "en molts casos van perdent interès, de vegades per incompatibilitat amb altres activitats i de vegades per l'excessiva pressió a què estan sotmesos", comenta David Llopis, psicòleg de l'esport, professor de psicologia i coordinador de l'Àrea de Psicologia de les Categories Inferiors del club de futbol Levante UD. Segons Llopis, pel que fa als adults no professionals, la motivació per fer exercici també és fonamental i per mantenir-la és important "que la balança entre l'esforç que han de fer i els beneficis que els aporta es decanti per aquests darrers". I, en el cas dels esportistes d'alt rendiment, l'important és dirigir la motivació cap als objectius que s'han d'aconseguir: han de "centrar tots els esforços en les tasques que els encarrega l'entrenador". Així pensa també un dels entrenadors de l'equip femení del Levante Las Planas, Albert Sánchez, que explica que el 90% del futbol se centra en l'aspecte psicològic i de motivació. Per això utilitza vídeos de motivació: "Intentem dir-los coses que sentim i que ens transmeten als vídeos i a les xerrades perquè confiïn en elles mateixes i surtin més segures a jugar. Les nostres claus són la il·lusió i competir setmana rere setmana, i els vídeos intenten fer sortir el millor de cada jugadora". Aquest esforç és molt valorat per les jugadores, que consideren que és un extra de motivació; "et transmeten l'esforç que fan, valorem molt que els entrenadors es dediquin a l'equip", explica Benítez. 
 

Els entrenadors no són els únics que transmeten motivació i seguretat als jugadors. Hi ha altres factors, com ara la família, que potencien o trunquen la carrera d'un esportista. Segons assenyala Llopis, "l'error més habitual dels pares és centrar-se únicament en la victòria, cosa que transmet als infants que el més important és guanyar. Per això, una de les tasques d'intervenció del psicòleg de l'esport és assessorar els pares i els entrenadors perquè exerceixin una influència positiva en els joves". Encara que en el cas del Levante Las Planas, "les famílies són les nostres fans més importants", diu, alegre, Benítez. 
 

En aquesta mateixa línea es mostra Cristina Molina, portera del Lenvante Las Planas i que havia jugat al Barça, que explica, amb un somriure: "Mirar a les grades i veure els meus pares m'aporta tranquil·litat". Però, seguint l'opinió de Llopis, sempre s'ha de tenir en compte que l'esport s'ha de jugar per hobby i no per imposició. Sánchez recorda un situació en què un pare va dir al fill de catorze anys que si marcava un gol li donaria un bitllet de 50 euros: "Això no és gens positiu". 

També s'ha de diferenciar entre homes i dones esportistes des del punt de vista psicològic , sobretot a causa del procés de socialització, que és diferent. Segons Llopis, "les investigacions indiquen que les nenes donen més importància a la divisió i a fer noves amistats que els nois, i que concedeixen menys importància als aspectes competitius". 
 

En el cas d'un equip adult, la diferència és que "els nois tenen una mentalitat més competitiva i a les noies els afecta més el que ve de fora, vénen més a passar-s'ho bé que a competir i s'han de mesurar molt les paraules", comenta Sánchez. Benítez no difereix de l'opinió de l'entrenador i diu que l'equip té sempre la sensibilitat més "a flor de pell", i hi afegeix que si l'entrenador és una dona també és diferent, perquè "li agafes una mica més de confiança; amb els homes és més de difícil, perquè hi ha d'haver una relació de confiança, sinceritat i complicitat".
 

En un pla més tècnic, sobretot pel que fa a la tasca  que desenvolupen els psicòlegs esportius, és important destacar el procés d'intervenció del professional respecte de l'esportista. En el cas d'un esportista individual, Llopis deixa clar que els passos que se solen seguir són avaluar les habilitats psicològiques; a partir de les conclusions obtingudes, s'estableixen els objectius; a continuació, es duu a terme l'entrament de les habilitats psicològiques que necessita potenciar; posteriorment, l'esportista comença a utilitzar-les en contextos esportius i de competició, i, finalment, s'avaluen els resultats i es millora la intervenció. Concretament, el paper del psicòleg se centra a "ajudar els esportistes a aconseguir el màxim rendiment perquè millorin les activitats psicològiques o perquè dirigeixin l'atenció cap als estímuls rellevants", exposa el professor.
 

 Un aspecte fonamental en aquesta línia és tractar la competitivitat, una àrea en què també hi ha diferències entre l'esport d'iniciació i el d'alt rendiment. En el primer cas, és important que els infants aprenguin recursos personals per poder fer front a les situacions que es plantegin en una competició, però transmetent-los que el més important és "el que han de fer per afrontar la situació i no el resultat final". I en el segon, la competitivitat es fonamenta en el compromís per superar-se i millorar; amb aquesta base, "els esportistes han d'anar construint la confiança en les seves possibilitats". Per aconseguir tot això,  es treballa la part emocional: "Durant una competició l'esportista ha de buscar l'estat emocional que el fa rendir al màxim, és el que es denomina estat mental ideal o sensacions de fluir". Encara que també es pot donar el cas que l'esportista tingui falta de control o agressivitat. Segons l'expert, "és important fer un treball psicològic que l'ajudi a identificar les situacions en què perd el control". A més, l'esportista ha d'aprendre a respondre de manera reflexiva en aquestes situacions. Però, de quins instruments disposen els psicòlegs esportius per avaluar els esportistes? "L'observació sistemàtica d'entrenaments o partits, les entrevistes als entrenadors i els esportistes, la informació obtinguda a través dels test psicològics i els mateixos esportistes mitjançant els autoregistres són eines molt poderoses", destaca Llopis. 
 

Un dels problemes que acostumen a sorgir durant la carrera d'un esportista, especialment quan ens referim a esports molt populars, com ara el futbol, és que l'estat emocional o l'esforç de l'esportista canviïn quan toca la glòria. 
 

El problema sorgeix quan des de molt petits els infants destaquen en un esport: "Si les persones de l'entorn no potencien valor com la humilitat o el sacrifici, l'esportista pot arribar a creure que el seu valor com a persona ve dels resultats que obté". 
 

Aquest no és el cas d'un equip de futbol femení com el Levante Las Planas. Molina lamenta: "Els mitjans no ens volen, no s'impliquen". La mateixa opinió té Rafael Pol, que és l'altre entrenador de l'equip, i que explica, amb frustració, l'exemple de la seva ciutat natal, Mallorca, on "la televisió autonòmica retransmet partits masculins de Tercera Divisió, però hi ha un equip femení que juga a al Superlliga i mai no en diuen res". Sánchez també destaca que "aporta més catxet entrenar un infantil i un cadet que un equip femení", i que, "un entrenador que hagi tingut molts èxits amb equips femenins, no l'anirà a buscar cap equip masculí". 
 

La retirada esportiva és també un tema important en el marc de la psicologia esportiva; en el cas dels esportistes amb més popularitat, pot costar molt que s'adaptin a aquest canvi. Llopis recomana ajudar els esportistes perquè es preparin per quan deixin de ser professionals; si no, depenent dels recursos, "poden experimentar una crisi important". Per això, preparar-los per a aquest futur és la millor medicina preventiva, ja que la retirada progressiva pot ajudar-los a adaptar-se als nous rols que han d'exercir.