Lev Tolstoj: La seva guerra i la seva pau

El 20 de novembre de 2010 es va complir el centenari de la mort de Lev Tolstoj, representant de les lletres russes que no falta en cap antologia i un dels escriptors més importants de la literatura universal. 
 

Sembla mentida que en una biografia càpiguen tants elements, però en el cas de Tolsoj un parell de pàgines no servirien per resumir la complexitat d’un personatge tan carregat de contradiccions i experiències. La personalitat de Tolstoj estava turmentada per la recerca espiritual i la lluita contra la debilitat dels vicis, fins al punt que va crear un corrent de pensament conegut com a Tolstoisme. Aquesta constant, creuada amb l’autodescobriment, el sumia en períodes de depressió i de disputes amb l’entorn dels quals ressorgia amb ànims renovats. 
 

Tolstoj va néixer el 28 d’agost de 1828 en el si d’una família de la noblesa. Va viure gran part de la seva vida a Jasnaja Poljana, el latifundi heretat de la seva mare, i va viure una existència entre la fràgil felicitat domèstica, la cerca de noves experiències i els profunds dubtes morals, que el van conduir a abandonar els luxes i barrejar-se amb els camperols de la seva propietat. Els últims anys de la seva vida van estar marcats per la polèmica, ja que després de diverses crisis espirituals va decidir rebutjar el seu llegat literari i criticar les institucions eclesiàstiques, la qual cosa va implicar que l’excomuniquessin. L’autor immortal d’Anna Karènina va ser un dels que més es va apropar a aquest món vast que és la psicologia humana a través de relats com ara Sonata a Kreutzer o Guerra i Pau. En aquest últim títol va aconseguir la maduresa estilística que el defineix en l’imaginari popular: la narració parteix d’una aparent omnisciència que ens ensenya els pensaments dels protagonistes, matisats amb les postil•les de l’autor, les quals reflecteixen la preocupació que sent pel pas del temps, el creixement personal, l’espiritualitat, el sentiment d’autenticitat o la mort, assumptes complexos que són tractats amb la simplicitat de la vida mateixa. 
 

La novel·la no s’estanca en la simple observació dels fets històrics que narra, sinó que comprèn els caràcters d’un grup de persones inserides en aquestes condicions. Pel que sembla, alguns dels avantpassats il•lustres de Tolstoj van ser el punt de partida per a la creació de diversos protagonistes d’aquesta obra monumental, i les coincidències deliberades no s’aturen aquí. 
 

Ficció realista
 

Entre la gran quantitat de personatges que desfilen per l’obra destaquen, especialment, el príncep Andrej Bolkonski i el comte Pierre Bezukhov, que són els alter egos de Tolstoj en la ficció, dels quals s’aprofita per exposar els seus dubtes existencials. D’un banda, veiem en Andrej les inquietuds del Tolstoj més intel•lectual, mentre que Pierre és l’expressió de les inquietuds espirituals. El príncep Bolkonski és un home jove, que indaga sobre el sentit de la vida i s’uneix a la milícia amb el propòsit de trobar la glòria, convençut que això és el que els toca fer als homes que volen fer alguna cosa de profit, però l’única cosa que rep és el buit dels honors, i s’adona que ha malgastat la joia dels anys que ha viscut.  Cap al final de la narració, havent superat la vicissituds de la guerra, la defunció de la seva esposa i el desengany amorós, Bolkonski se’ns mostra com una ment angoixada pel tedi d’una existència buida i pel pessimisme en el qual el mateix escriptor queia amb freqüència. Així mateix, l’edat del príncep és similar a la de l’autor –Tolstoj va desenvolupar aquest llibre entre els 35 i els 41 anys- i fins i tot la sensació que ja res no té solució, que la consecució de la felicitat a la terra és una quimera, es fa patent en els diaris de l’autor. 
 

Com a contrapunt, hi ha les revelacions de Pierre, que no perd el temps: ara està de la banda de Napoleó, ara forma part dels maçons per defensar la veritable germanor humana, i tot i així, en el seu consum d’ideals, es percep cada vegada més lluny del seu objectiu, fins que l’adversitat l’insta a abandonar les possessions i amagar-se entre els humils, cosa que retrata el procés de canvi que va patir el mateix Tolstoj fins que va consolidar la seva doctrina més endavant. 
 

En el cas de les protagonistes femenines, que tenen un pes important en l’obra, són perilloses, insinuants i seductores, i empren aquests dos conscientment –Hélène—o insconscientment –Natasha- amb l’únic fi d’aconseguir els seus propòsits. La femme fatale acaba fatalment i la dona casta, d’ideals elevats, com ara Maria o la penedida Natasha, aconsegueix trobar l’amor veritable i la pau de cor. 
 

Així, el novel•lista rus revela un menyspreu una mica encobert cap a les dones de la seva classe que es desviuen per agradar i resultar atractives, i en condemna la banalitat i l’egoisme, encara que sense atorgar a les excepcions del gènere un paper més important que les situï a l’altura dels homes i que les salvi de resultar uns mers àngels devots i maternals. Tolstoj no tenia objeccions a fer una crítica despietada del gènere femení en referència a una suposada capacitat d’embolicar els pensaments dels homes, i arrossegar-los al matrimoni, mentre que, d’altra banda, elogiava la felicitat conjugal. Aquestes contradiccions les patia ell mateix, que un dia estimava apassionadament la seva esposa i l’endemà s’embrancava en discussions amargues. 
 

L’última estació
 

La mort és, sens dubte, un dels seus temes recurrents. En una obra inacabada que s’ha traduït com El diari d’un no-boig o notes of a madman –i de la qual amb prou feines hi ha constància, només en biografies de l’autor que també són difícils d’aconseguir- , veiem el Tolstoj més fosc, acuitat per la por d’un sentiment inefable de desassossec- En la novel•la biogràfica empresa per Henri Troyat es comenta un succés ocorregut en un poble anomenat Arzamas que va ser la inspiració d’aquest relat. Feia poc que Tolstoj havia lliurat la part final de Guerra i Pau i estava compromès amb la compra d’unes finques noves. Els negocis l’havien allunyat de casa i s’havia fet tard, per la qual cosa es va quedar a passar la nit en un hostal. L’ambient estrany i desolador d’aquest recó, sumat a que l’havien deixat veritablement  impressionat, li destorba l’ànim i li causa una crisi, potser un atac d’angoixa. És un temor sobtat que ja no l’abandonarà, que l’acompanya sempre per recordar-li la finitud de la vida, ja que, si bé la mort sempre l’havia rondat i l’havia despullat dels éssers estimats, ara era per ell per qui venia. El pessimisme que feia que es veiés pansit abans de la mitjana edat va ser suplantat per un sentiment vitalista. 
 

Lev Tolstoj va ser un aristòcrata mandrós i un treballador incansable. Dels anys de malbarataments, joc i desenfrenament va passar a la laboriositat febril dels escrits, l’interès per la docència o l’ofici de sabater. Tal com el Pierre Bezukhov de la seva novel•la, Tolstoj va intentar renunciar a les seves possessions, la qual cosa va comportar el desacord de la seva dona. No obstant això, mentre l’heroi de paper aconsegueix el seu propòsit, s’allibera totalment i se’n va a viure entre els humils, el de carn i ossos no ho aconsegueix mai i decideix marxar de casa als 82 anys per convertir-se en ermità. Però fins i tot aquesta determinació també es veu truncada, aquesta vegada per la malaltia, que el condueix a la mort sense permetre-li consumar del tot la fugida. 
 

El 20 de novembre de 1910, a l’estació de trens d’Astapovo, mor el gegant de les lletres russes. L’enterren l’endemà passat de la manera més humil, tal com anhelava, entre els bedolls de Jasnaja Poljana. 

 

 

Text: Josefina Vega

Reportatge publicat al núm. 2 de Joia Magazine salut mental

(www.fundaciojoia.org)