El neguit de l'exili

Refugiar-se és el cas més extrem i dramàtic d'immigració. Fam, guerres i catàstrofes naturals obliguen milers de persones a abandonar les seves llars, separar-se de les seves famílies en molts casos i enfrontar-se a una situació del tot incerta. En aquestes circumstàncies, els refugiats són proclius a patir trastorns mentals com ara depressió i estrès crònic i múltiple, així com episodis psicòtics. L'aplicació de teràpies socioeducatives i psicosocials pot ajudar a fer més suportable el seu exili

"A l'Iran, quan et detenen acusat de ser enemic de Déu i un tribunal islàmic et sentencia a mort, la execució pot complir-se en qualsevol moment. Durant l'espera, l'angustia s'apodera de tu", explica Yaser Goli, activista kurd iranià refugiat a l'Iraq. "Afortunadament, any i mig després de ser condemnat em van commutar la pena de mort a canvi de quinze anys de presó. Una llacuna legal a la sentència i el meu testimoni obtingut després de rebre tortura em van permetre eludir la mort. Quan a l'Iran optes per la lluita política has d'estar preparat per a tot", manifesta aquest jove de 28 anys des d'un pis clandestí a
Suleimaniya, on viu amb la seva família.

La família Goli, tots ells activistes polítics kurds i originaris de Sanandaj, al Kurdistan iranià, van arribar refugiats al nord d'Irak el març de 2010 fugint de la repressió del règim dels aiatol·làs. A part de la sang, els pares i dos germans de Yaser comparteixen amb ell la tempestuosa experiència d'haver estat presos per la seva defensa dels drets kurds al Iran. Els Goli formen part dels 43,7 milions de persones que a tot el món van ser víctimes de desplaçament forçat durant el 2010, la xifra més alta dels últims quinze anys, segons les dades de l'Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR).

El 80% d'aquests quasi 44 milions de persones que viuen desarrelades per la persecució, la violència o els desastres naturals estan refugiades a països en vies de desenvolupament, amb el Pakistan (1,9 milions de refugiats) i l'Iran (1,1 milions) al capdamunt. Prop de 850.000 persones van sol·licitar l'estatut de refugiat el 2010, i Sud-àfrica va ser la major receptora de sol·licituds. 15.500 d'aquestes persones eren nens no acompanyats que demanaven asil, la majoria afganesos i somalis. Les revoltes als països àrabs i la sequera a l'àrea de la Banya d'Àfrica estan provocant que la xifra de refugiats augmenti ostensiblement en els últims mesos.

Mentre que un gran nombre de refugiats pateixen perjudicis físics, provocats per lesions o per fam, són molts més el que pateixen danys psicològics, segons un informe de l'Organització Mundial de la Salut (OMS). A les morts, les malalties orgàniques i els traumatismes causats per les guerres, la fam o els desastres naturals se sumen de forma preocupant les conseqüències psicosocials i els seus efectes sobre la salut mental. Quadres d'estrès crònic i múltiple i depressió, així com episodis de psicosi aguda i crònica, solen diagnosticar-se amb freqüència en persones refugiades.

"Emigrar i, per descomptat, també exiliar-se es converteix per a les persones que s'hi veuen obligades en un procés amb uns nivells d'estrès tan intensos que arriben a superar la capacitat d'adaptació dels éssers humans. Aquestes persones són candidates a patir la Síndrome de l'Immigrant amb Estrès Crònic i Múltiple o Síndrome d'Ulisses", adverteix Joseba Achotegui, psiquiatre i director del Servei d'Atenció Psicopatològica i Psicosocial a Immigrants i Refugiats (SAPPIR) de l'Hospital Sant Pere Claver de Barcelona.

Tal com apunta el doctor Achotegui en la seva obra La depresión en los inmigrantes: una perspectiva transcultural (editorial Mayo, Barcelona, 2002), "la síndrome d'Ulisses es caracteritza perquè les persones pateixen uns determinats factors d'estrès o dols i per l'aparició d'un ampli conjunt de síndromes psíquiques i somàtiques. Els dols en la immigració són set: la família i els éssers estimats, la llengua, la cultura, la terra, l'estatus social, el contacte amb el grup de pertinença i els riscos per a la integritat física". Aquests dols es produeixen en més o menys grau en tots els processos migratoris, però, evidentment, s'agreugen en situacions extremes com ara el fet d'haver de refugiar-se.

El risc per a la integritat física és la por principal que empaita la família de Yaser. Després d'escapar d'Iran a través de les escarpades muntanyes de Qandil amb l'ajuda de contrabandistes, no se senten segurs al Kurdistan iraquià. "Estem espantats perquè sabem que els serveis secrets iranians actuen en aquest costat de la frontera a la recerca de dissidents polítics. Temo per la meva vida i la de la meva familia. Estem tractant de demanar asil polític en algun país europeu", comenta Yaser sota l'atenta mirada dels seus germans.

Encara que no senten cap amenaça directa, molts refugiats continuen sumits en un estat d'ansietat permanent, i com a conseqüència els seus músculs estan tensos contínuament i la inquietud els provoca dolències orgàniques que al mateix temps són motiu d'inquietud. Una autèntica espiral d'ansietat i de molèsties somàtiques creixents en les quals els refugiats es poden veure atrapats.

Segons el informe de la OMS relatiu a la salut mental dels refugiats, les persones amb estrès solen presentar síndromes com l'ansietat, la irritabilitat, la tristesa, la sensació de desemparament, una estat d'ànim molt canviant i la dificultat per concentrar-se. L'estrès pot causar-los aflicció, alteracions orgàniques, canvis de comportament i problemes de relació amb altres persones.

"Quan els immigrants es troben en una situació extrema, com és el cas dels refugiats, poden presentar-se quatre factors d'estrès: la soledat en separar-se dels éssers estimats, el dol pel fracàs del projecte migratori, la lluita per la supervivència i la por pels perills físics del mateix viatge o les amenaces", exposa Joseba Achotegi. "Si la persona és diagnosticada amb un d'aquests factors d'estrès en grau extrem, ja considerem que pateix la Síndrome d'Ulisses", afegeix el responsable del SAPPIR.

"La frustració s'ha apoderat de tots nosaltres, però especialment de la nostra mare. Per ella el fet de veure que els seus fills no poden treballar ni desenvolupar-se com els altres joves de la nostra edat és molt dur", relata Yaser per descriure l'estat en què es troba Fatemeh, la seva mare. "Des que vam arribar a Suleimaniya està sumida en una profunda depressió i sota tractament mèdic", explica el jove activista kurd.

És normal que la situació de desterrament provoqui que les persones se sentin a vegades tristes i desvalgudes. Però, fins i tot amb aquests sentiments, la majoria no pateix depressió. Aquest trastorn mental sol provocar que les persones que el pateixen se sentin tristes i desvalgudes durant llargs períodes. Res no els satisfà i arriben a creure que res ni ningú pot mitigar el seu patiment. La frustració és tal que és freqüent que no busquin ajuda perquè pensen que la seva situació no té remei.

Com indica el informe de la OMS sobre trastorns mentals i refugiats, les síndromes més comunes de la depressió solen manifestar-se en forma de tristesa aclaparadora i aflicció profunda, desesperació, preocupació constant, alteracions del son, pèrdua de pes, ansietat, tensió i fins i tot pensaments de fer-se mal a si mateix.

Encara que són menys freqüents, altres trastorns mentals que solen presentar-se en els refugiats són els brots psicòtics. Un xoc emocional sobtat com una violació o la pèrdua d'un ésser estimat pot traduir-se en un quadre de psicosi aguda. La persona pot arribar a perdre el control de si mateixa i no respondre ni reaccionar a res que li diguin per calmar-la. La confusió i el comportament incontrolable també poden tenir causes fisiològiques, com ara infeccions agudes, paludisme, manca de vitamines o lesions al cap. Depenent del cas, el brot pot durar hores o dies, i sobrevenir una sola vegada o diverses a la vida de la persona.

"La Síndrome d'Ulisses no és una malaltia, sinó un quadre d'estrès, i per tant no recorrem a la línia clàssica del tractament psiquiàtric, psicoterapèutic o psicofarmacològic. Es tracta d'una problemàtica especial que requereix una intervenció més psicoeducativa, d'apoderament, de contenció i d'intervenció en factors psicosocials", senyala el doctor Achotegui.

Dels casos diagnosticats en la seva consulta, el percentatge d'Ulisses detectats sol rondar el 15%, i la resta correspon a patologies psiquiàtriques estàndard.

"La Síndrome d'Ulisses tendeix a fer una corba de cicles en la qual els afectats milloren, s'enfonsen, tornen a millorar… Com a conseqüència de la complicada situació en la qual viuen, l'estrès hi segueix essent. Nosaltres ajudem a millorar, però, com que no podem resoldre l'origen del problema, la tendència sol ser oscil·lant", puntualitza el facultatiu de l'Hospital Sant Pere Claver.

Per desgràcia, els trastorns mentals que pateixen els refugiats no són sempre passatgers i poden perpetuar-se durant llargs períodes. Ara bé, junt amb les experiències negatives que porta el destí es donen també signes positius. No s'han de veure els refugiats com a persones desvalgudes ni dependents de l'ajuda que se'ls proporciona. Els refugiats solen ser persones fermament decidides a sobreviure, i precisament per això han optat per exiliar-se.

Patologia encunyada pel psiquiatre Joseba Achotegi, la Síndrome de l'Immigrant amb Estrès Crònic i Múltiple o Síndrome d'Ulisses s'anomena així pel comportament pràcticament heroic que els immigrants mostren per sobreviure a causa de les dificultats que presenta la immigració. En l'Odissea d'Homer, Ulisses és un semidéu que té moltes dificultats per sobreviure a les terribles adversitats i amenaces a les quals es veu exposat. Tanmateix, les persones que avui emigren forçadament són de carn i ossos i viuen capítols tan o més dramàtics que els que descriu el clàssic grec. Achotegui recorda que, "si per
sobreviure cal no ser ningú, cal ser permanentment invisible, no hi haurà identitat ni integració social i no hi pot haver tampoc salut mental".