Retrat de retrats: Frederic Elías

El català Frederic Elías va conèixer aquestes persones al principi del segle XX, les va visitar als seus manicomis, repartits per tot el món, i va elaborar un retrat de la seva complexa història. Al costat hi va deixar plasmat el seu curiós diagnòstic, provinent de l’observació i el discurs del pacient, és a dir, la psicopatologia clàssica, que va decidir anomenar Cuaderno de Internos.
 

Frederic Elías (1886-1963, Terrassa) va ser pintor, il·lustrador, periodista i germà del prestidigitador Delfí Elías, conegut amb el nom d’«el hermanito», explica a aquest magazine el periodista del Diari de Terrassa Jordi Manzanares, que va investigar la col·laboració d’aquest català amb la revista Alegría. Va col·laborar amb aquesta publicació el 1925, després de tornar el 1920 després de vint anys a Amèrica del Sud. Amb 34 anys va finalitzar la primera etapa de la seva col·lecció de Cuaderno de internos, coincidint amb la seva arribada a Sevilla i el seu retorn a Terrassa. Però aquesta col·lecció de retrats no va ser la primera que va fer. «El 25 de març de 1920, durant una estada temporal a Terrassa, va inaugurar una exposició de caricatures de persones conegudes de la ciutat al col·legi Cal Pere Sabater», explica Manzanares en el seu llibre «Alegría». Una revista per combatre «En Patufet» (editorial Retalls). A aquest periodista li va costar trobar informació sobre l’obra i la vida d’Elías, que el Museu de Terrassa etiqueta com a «dibuixant local molt desconegut».
 

En tornar a Terrassa ho va fer divorciat i amb la custòdia del seu fill. Amb 39 anys va decidir iniciar un altre viatge i va començar per Marsella, on va reprendre la seva col·lecció de retrats a manicomis amb la bogeria moral d’un pacient. Després va seguir per Nàpols, Atenes, el Caire i Port Saïd.
 

Cuaderno de internos, com el mateix autor el va anomenar, és només un 10% de la seva obra completa, segons explica el propietari de la col·lecció, Ricard Cayuela, el vicedegà del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya (COPC). La vídua d’Elías, Francisca Bagués, va començar a redactar les seves memòries, explica Cayuela a aquest magazine, «i va deixar un petit escrit que ha sortit ara a la llum amb aquesta col·lecció». Aquest escrit de la seva segona dona, una petita conversa entre Francisca i el psicòleg Carlos Rey que va servir per acabar aquestes memòries, els 19 dibuixos que van il·lustrar contes, acudits i miscel·lànies de la revista Alegría i les 40 obres que conserva el Museu de Terrassa, que són «caricatures, acudits, dibuixos costumistes i paisatges de qualitat molt desigual», segons remarca la conservadora del museu, Gemma Ramos, constitueix quasi la totalitat de la informació pública disponible d’aquest català que va emigrar el 1900 a l’Argentina, on va treballar d’aprenent en una casa de teles d’uns familiars que hi havien viatjat amb anterioritat.
 

No se sap a quina edat va tornar a Espanya, però va estar presoner durant la Guerra Civil per falangista i va ser torturat. Després passar per la presó, escriu Rey en el catàleg, va posar per al seu amic l’escultor Robert Chaveau Vasconcel per a la realització del Cristo de los Caídos que hi ha entrant a mà esquerra al monestir de Sant Cugat del Vallès i va entrar a treballar com a supervisor de gravat crític i caricaturista en el Diario de Barcelona.
 

De ell també sabem que va treballar per a la revista d’humor La Codorniz, diu Reu a aquest magazine. Encara que Santiago Melquiades Pietro, autor de «La Codorniz»: antología (1941-1978) (editorial Edaf), no ha pogut facilitar cap referència sobre el treball d’Elías en la revista, Rey afirma en el catàleg de l’exposició que «fou l’home de La Codorniz a Barcelona, perquè l’equip es trobava a Madrid, i allà es preparava el material». Segurament va treballar durant la primera etapa de la revista amb Miguel Mihura. El 1950, quan es va anunciar la boda de la filla del Generalísimo, els censors van anar a buscar-lo a la redacció directament.
 

Aquest home, que, segons explica Francisca Bagués a Carlos Rey, va pintar les parets de casa seva, al carrer Muntaner, com si fos el Callejón de Agua de Sevilla, es va sacar amb ella quan tindria uns 57 anys i van passar la vida junts fins que es va morir el 1963, després d’haver viatjat per tot el món.

Cuaderno de internos
 

Cuaderno de internos és una col·lecció de 24 retrats de persones ingressades en diferents manicomis repartits per tot el món. Amb només 14 anys ja es va interessar pels trastorns mentals i va fer el seu primer retrat el 1900 al manicomi de La Plata (Argentina) , on va retratar un home diagnosticat amb idiòcia.

Aquesta col·lecció la va realitzar en dues etapes. De 1900 a 1920 va passar per Argentina (idiòcia, mania aguda, psiquiastènia, cretinisme, psicosis de Korsakoff i morfinisme), Bolívia (imbecil·litat), Xile (melancolia), Brasil (melancolia i confusió mental) i Lisboa (depressió melancòlica), fins que finalment va tornar al sud d’Espanya, a Sevilla (deliri alcohòlic).
 

La segona etapa va de 1926 a 1927; va començar a França (bogeria moral) i va continuar per Itàlia (al·lucinosi auditiva), Grècia (actitud catatònica), Egipte (pobresa mental i síndrome melancòlica amb estupor), Turquia (bogeria maníaca depressiva), Japó (demència arterioescleròsica), Xina (on consta l’únic retrat d’una dona que tenia al·lucinosi), Filipines (debilitat mental i confusió mental) i Malàisia (constitució ciclotímica).
 

Nota: La informació aquí exposada no compta amb el testimoni de la vídua d’Elías, Francisca Bagués, ja que no vol atendre els mitjans de comunicació. Només en sabem la informació proporcionada per Carlos Rey, que va acabar de redactar-ne les memòries en el catàleg editat pel COPC per a l’exposició Cuaderno de internos, després de mantenir amb ella una petita conversa telefònica.
 

Escrit per: Beatriz Castillo