Papa, tinc por!

Les pors són emocions comunes a tots els animals i poden servir per evitar situacions de perill. Tot i això, quan s’intensifiquen o alteren el ritme de la vida diària es converteixen en un problema. Una història, una faula i fins i tot un poema són eines molt adients per ajudar a superar els temors infantils. La seva eficàcia radica en el fet que els petits, davant d’un relat, es tornen més suggestius, i descobrir com el protagonista de la història supera una por amb la qual se senten identificats els motiva a vèncer les pròpies pors.

 

La Berta Massana és advocada, té 32 anys i va ser una nena que va témer moltíssim la foscor. Aquesta por es va convertir en fòbia i només la va superar als 25 anys quan va racionalitzar aquest temor. Des dels sis anys, si fa no fa, recorda que abans d’anar a dormir cada dia feia un ritual. Mirava sota el llit dos o tres cops, deixava el llum de la tauleta encès i omplia el llit de peluixos. Dormir amb els ninots li donava tranquil·litat i se sentia «protegida». El punt d’inflexió respecte a aquesta por va arribar quan es va independitzar. «La primera nit que vaig passar sola vaig decidir que no havia de tenir por; si mai no havia passat res i tothom podia dormir amb els llums apagats, jo també hauria de poder fer-ho.» Recorda que les primeres nits li va costar molt dormir, però de mica en mica aquesta fòbia es va anar diluint fins que va deixar de pensar en el llum de la tauleta.

 

La Berta va trigar gairebé vint anys a superar aquest temor. Són moltes nits d’intranquil·litat i sense descansar que hauria pogut evitar si hagués acudit a un especialista. Aquest és el cas del Jacob, un nen de set anys al qual, com la Berta, també li horroritzava la foscor.

 

El Jacob era un nen amb un caràcter obert, molt parlador, independent i actiu. Era així durant tot el dia, menys a la nit. Llavors el seu caràcter efectuava un gir copernicà i passava de ser un nen segur i actiu a un petit nerviós, poruc, que s’aferrava als seus pares i no se’n podia separar. Aquests ho van provar tot fins que van decidir acudir a la consulta de l’especialista en Psicologia Clínica, Ana Gutiérrez. Gutiérrez va ajudar Jacob a superar les seves pors amb una sèrie de sessions que consistien en la relaxació, la narració de contes on el protagonista superava la seva fòbia a la foscor i la conversa amb els pares, als quals donava pautes perquè modelessin la seva conducta. Havien de ser més pacients, i també havien d’aprendre tècniques de relaxació.

 

 

La por constitueix un sistema ancestral d’alarma que ajuda els nens i els adults a evitar situacions potencialment perilloses. És una emoció que s’experimenta al llarg de tota la vida i que serveix com a sistema de protecció. Segons Gutiérrez, coautora, junt amb el psicòleg Pedro Moreno, del llibre Los niños, el miedo y los cuentos. Cómo contar cuentos que curan (Desclée de Brower, 2011), la por és «una emoció intensa que ens ajuda, a vegades, a allunyar-nos de possibles perills. Però quan la intensitat amb la que es manifesta és desproporcionada i pertorba la qualitat de vida, es converteix en fòbia».

 

Les pors són molt freqüents durant la infància. Varien depenent de la personalitat i del caràcter del nen i de les situacions que viu, però generalment són universals. Comencen al voltant dels primers mesos o el primer any de vida i es presenten amb més intensitat entre els quatre i els set anys.

 

 

Explicar històries és una eina complementària excel·lent per tractar de superar els temors. Les pors són emocions i els contes tenen el poder de canviar-les perquè utilitzen un llenguatge metafòric. Aquest llenguatge màgic ofereix una sèrie d’avantatges. El nen desconnecta del món real per introduir-se en un món màgic on no es qüestiona el perquè de les coses; simplement, les creu. Aquesta màgia promou una bona resposta hipnòtica, perquè els nens s’alliberen dels prejudicis de la realitat on tot té una explicació; quan els expliquen contes, deixen de fer judicis i permeten de forma automàtica, natural i no conscient que la ment cregui alguna cosa.

 

Segons el president de l’Associació de Narradors i Narradores de Catalunya (ANIN), Blai Senabre, amb la utilització d’elements o figures simbòliques, ja siguin animals que parlen, objectes màgics o éssers fantàstics de tota mena, els contes mostren situacions, sentiments i emocions que als nens els costa verbalitzar. «Veure reflectides en els contes situacions d’angoixa o de por que ells reconeixen i com les resolen els protagonistes els ajuda a vèncer les seves pròpies pors.»

 

La Mercè Rubí, narradora, mestra i membre d’ANIN, explica que «la força més màgica dels contes resideix en el poder evocador de les paraules i en la capacitat de possessió que exerceixen. Mentre un pare, una mare o un avi explica un conte l’infant és el centre d’atenció, els vincles que s’estableixen s’enforteixen i es crea una relació d’interdependència: mentre l’adult (pare, mare) explica el conte, l’infant el posseeix».

 

La psicòloga Ana Gutiérrez assegura que els contes connecten amb la imaginació dels nens. Aquesta imaginació «és la que realment fa que les pors els envaeixin; llavors, com que els contes connecten amb el món imaginari, són un bon instrument terapèutic». Gutiérrez, a més, no nega la relació entre un nen que té més imaginació i la possibilitat de tenir temors, és a dir, com més imaginació, més possibilitat de pors. Aquest tàndem, que en principi pot ser negatiu, si se li dóna la volta pot servir d’ajuda, perquè «com més imaginació hi ha, més capacitat d’autosuggestió. Llavors, la imaginació ben enfocada es converteix en un instrument molt potent per sortir victoriosos en la nostra batalla contra les pors».

 

 

Els progenitors tenen un paper primordial en el desenvolupament i la superació dels temors. En primer lloc, han de saber que la por és contagiosa. És a dir, «si els adults tenim por i la nostra estratègia és evitar-la, és bastant probable que els nostres fills copiïn aquesta forma d’actuar. Si, a més, creiem que tenir por és dolent i davant la seva manifestació en els nostres fills li restem importància, evitem entendre’l o bé utilitzem frases com ara que “tenir por és de beneits”, no ajudem a superar-les». Gutiérrez realça que s’ha de parlar de les pors, perquè «donar una sensació de normalitat és primordial».

 

Durant el tractament és molt important la col·laboració dels pares, «perquè sense la seva ajuda no seria possible fer-les desaparèixer». Gutiérrez, que es dedica a l’assistència psicològica des de 1996, al·lega que una família ha d’anar a un especialista «en el moment en què els seus fills, davant la por, es desborden emocionalment i aquest temor altera la vida quotidiana».

 

Les conseqüències d’un nen adult que no ha superat els terrors infantils poden ser variades: «Aquestes pors infantils poden arribar fins a la maduresa i transformar-se en altres fòbies com la fòbia social, l’ansietat de la separació o la por a dormir sol. També podria potenciar la inseguretat, la baixa autoestima o la por als canvis».

 

En aquest sentit, la psicòloga Ana Gutiérrez assegura que mai és tard per acudir a un especialista: «Sempre s’està a temps d’intentar resoldre els nostres conflictes, perquè cada dia és una nova oportunitat per poder-los canviar». I ara un gos, i ara un gat, aquest conte s’ha acabat!

 

 

«Un conte és la vida traduïda a fantasia», afirma l’Ana. Explicar una faula és difícil, i més a un nen temorós. “Si no es conta bé, difícilment arribarem al cor de l’infant; per aquest motiu; la veu i els gestos són essencials. L’única clau que probablement hem de tenir present és que hem de creure la història que estem explicant.»

 

La Susana Navó, tresorera d’ANIN, que porta molts contes explicats en la seva trajectòria com a narradora, afirma que quan un petit té por i li volem explicar una història el primer és fer-lo sentir que som al seu costat. «Asseure’ns-hi ben a prop i, si és possible, abraçar-lo. Quan estem espantats estem en tensió. Cal que mínimament es relaxi, i a partir d’aquí podem iniciar el conte, però sempre sense presses i sense forçar res.» La Mercè Rubí afegeix que el que més els captiva a l’hora d’escoltar una història és l’entonació de les paraules més que el contingut, i destaca que «estar en contacte amb l’infant amb el màxim dels sentits, la vista, el tacte, l’olfacte, l’oïda i fins i tot el gust, dóna molts bons resultats».