Viktor Frankl

L’home que buscava el sentit


Li va tocar una època en la qual l’ésser humà va donar les pitjors mostres de maldat i va sofrir en carn pròpia la desraó de l’odi contra els jueus. Va sobreviure a Auschwitz i a Dachau gràcies a la fermesa de qui posseeix clars valors als quals aferrar-se: la dignitat humana i la creença que l’amor al proïsme és possible fins i tot sota terribles i denigrants condicions.

El tren avançava sobre les vies portant milers d’ànimes a l’escorxador. Els rumors sobre el que els passaria eren difusos i temibles; no obstant això, immediatament van comprendre que l’estranya nebulosa en la qual els havia sumit el sobtat viatge era la realitat. Viktor Frankl tenia 37 anys i una bona carrera a les seves esquenes quan va arribar, com tants altres, al seu primer camp de concentració, l’any 1942. Enrere, molt enrere quedaven el renom acadèmic i l’època en la qual havia mantingut relació epistolar amb Freud, de qui s’havia desmarcat després de reflexionar sobre qüestions humanes en les quals el seu mestre no semblava estar massa interessat. Amb Viktor viatjaven la seva esposa, Tilly, i els seus pares, dels quals va ser separat ben ràpid i per sempre.

Aquells que, com ell, eren joves i no es veien impedits van ser derivats a treballs forçats, mentre que els altres, els que no van tenir aquesta sort, van ser gasejats immediatament. Davant la visió de tanta crueltat, de la qual ni tan sols era possible apartar la mirada, a Viktor se li va fer necessari esborrar tota reminiscència de vida anterior a aquesta altra de gana, fred i violència; en cas contrari, el record l’hauria conduït a la desesperació, com els ocorria als relativament pocs que acabaven llançant-se contra els filats electrificats. L’adaptació era necessària, si ben hi havia dues formes d’aconseguir-la: o esdevenir membre dels forts, dels «capos», que sotmetien la resta a les ordres dels nazis, o, en el seu cas, deixar-se guiar per la mà de Déu.

Malgrat els intents dels SS per despullar els presoners de les seves identitats arrencant-los les pertinences, els noms i fins i tot els cabells i les barbes, de reduir-los a la fredor d’un nombre que ni sent ni s’afligeix, la dignitat dels que tenien alguna cosa per la qual continuar lluitant es conservava intacta. «L’única cosa que posseíem era la nostra existència nua», recorda Frankl a L’home a la recerca del sentit, el llibre en el qual va assentar la seva història després de ser alliberat. Aquella existència nua trobava resposta en l’amor, que, com una flor que creix en una terra cremada, il•luminava els que hi creien empenyent-los a cercar-lo. Viktor pensava en Tilly, recorria a converses imaginàries amb les quals retenir-la al seu costat, en el dubte de si algun dia aconseguiria estar amb ella de nou. Ni l’avarícia ni la discòrdia que els guàrdies procuraven sembrar en els cors per justificar el seu menyspreu prenien en els que es refugiaven en l’ànsia per la transcendència.

El temps perdia les seves dimensions, però transcorria de tota manera. Els companys abandonaven les esperances de sobreviure, de sortir, de ser lliures. Al davant només hi apareixien aquells dies rutinaris estancats en la brutalitat, com si el que una vegada havien conegut s’esfumés en un vague somni irreal, com si no hi hagués món més enllà dels filferros espinosos.

La psique dels presos es tornava, paradoxalment, complexa i banal, concentrada en l’obtenció d’una patata o d’un parell de sabates d’un mort per tifus alhora que preocupada pels grans interrogants. Una simple posta de sol, que antany hauria estat un símptoma que la Terra es movia, llavors es transformava en un fet extraordinari, un acte de bellesa imparable que fins i tot a ells els era donat gaudir sense que els SS fossin capaços d’arrabassar-los-el.

A ells, que ja se sentien cadàvers que caminaven, i als quals no havia d’importar-los què fer amb les seves vides perquè aquestes ja havien estat arraconades en un borrós passat, encara els cridava la veu del sentit. Frankl es va dedicar amb intensitat a aquest clam en qualitat de metge al barracó dels malalts, assistint els altres presos amb una fortalesa d’esperit que únicament el coneixement interior i la fe en l’il•limitat poder de l’amor humà li donaven. Així el va trobar el destí quan va ajornar un pla de fugida per romandre amb un dels seus pacients moribunds, cosa que li va permetre ser testimoni de l’alliberament del camp per l’exèrcit nord-americà. Tot i que no hi va haver grans expressions de goig entre els supervivents; el temor al que vindria des d’aquell dia en endavant, a si les persones per qui havien aguantat estarien o no esperant-los, els feia assumir el que passava més lentament.

Frankl va ser dels pocs que van aconseguir recobrar-se del patiment dels camps de concentració. Es va casar novament i va recuperar la seva labor psiquiàtrica a Viena, la ciutat que el va veure néixer i morir. En el transcurs de la pràctica mèdica va ajudar molts pacients de les més diverses nacionalitats a reconèixer el valor de la pròpia existència sense advertir, potser, que aquesta era l’empresa més gran de la seva.

Cap al logos

El traumàtic internament a Auschwitz i Dachau va significar per Viktor Frankl poder aprofundir en les qüestions en les quals havia estat desplegant la seva activitat psiquiàtrica. Va perfilar la teoria de la logoteràpia, que se centra en els conceptes de sentit i significat de l’existència humana, una recerca sempre particular de cada individu.

Frankl va postular que estem motivats per la pregunta sobre el sentit vital, una potència que s’expressa en els actes, en l’amor o en el sofriment expiatori. Sofrir és una experiència que ens connecta amb el més elevat de nosaltres mateixos; la classe d’actitud que manifestem enfront de la irrupció del sofriment servirà per posar de relleu l’autèntic valor d’allò que estimem. Conèixer les fonts del nostre dolor espiritual i resistir-les amb enteresa, acceptar-les i procurar superar-les es transmutarà en un ensenyament preciós que ens obrirà el do de la resiliència.

La realització no és una meta per aconseguir, sinó allò que obtindrem en el camí cap a la transcendència. Hem de ser capaços, també, d’entendre que el món no és un enemic mortal de la realització personal, que la vida no és un contrasentit que no cal esforçar-se per afrontar i, per tant, és millor fluir amb el corrent; l’ésser humà és comminat per la seva condició a decidir quin tipus d’existència vol i a exercitar la seva llibertat a aconseguir-la. En aquest context, la voluntat de sentit pot veure’s frustrada, despertant una certa angoixa; no obstant això, la logoteràpia proposa que és beneficiós que hi hagi una tensió en nosaltres, aquest desig insatisfet és preferible a una negació del desig del sentit, la qual cosa ens determinaria a una vida que cessaria de pertànyer-nos i se subjectaria al atzar del simple esdevenir quotidià.

La progressiva falta de referents religiosos, tradicionals i morals ens deixa orfes de relats que ens orientin sobre la manera d’exercir aquesta llibertat d’elecció. Davant d’això, Frankl adverteix sobre dues postures: el conformisme de fer el que els altres fan, o el totalitarisme executat per qui ens diu què cal fer. Sense aquest compromís amb l’única cosa que veritablement ens pertany, l’existir perd l’essència que el caracteritza i el fastig s’apodera de nosaltres i ens condueix fins i tot al suïcidi com a via d’escapament.

«L’home no hauria d’inquirir quin és el sentit de la vida, sinó comprendre que és a ell a qui s’inquireix», afirma Frankl en la seva obra. Els éssers humans, dotats de raó i allunyats dels instints que condicionen els animals, adverteixen l’imperiós anhel de trobar el seu lloc al món per mitjà de l’entrega a un bé superior. La manera de vèncer el buit existencial, segons la logoteràpia, és donar-se de forma amorosa, ja sigui a una persona o ja sigui a una activitat. Enfront de les pulsions i de l’inconscient de què ens parla Freud, la Tercera Escola Vienesa de Psicologia hi oposa l’individu conscient sobre la seva responsabilitat amb ell mateix i amb l’entorn.

Tècniques i aplicacions pràctiques

Considerada la Tercera Escola Vienesa de Psicologia, després de la Psicoanàlisi de Freud i de la Psicologia individual d’Adler, la logoteràpia té àmbits d’aplicació específics. Els cinc pilars sobre els quals se sustenta el treball del psicoterapeuta són bàsicament la intenció paradoxal (convèncer el pacient que faci allò que vol evitar, en el cas de les obsessions, perquè li resulti impossible realitzar-ho), la dereflexió (que l’individu deixi de costat la seva pena i se centri en altres preocupacions), l’autodistanciament (que el pacient sigui capaç de veure’s a si mateix i avaluar-se, i en això hi intervé en gran mesura el psicodrama), la modificació d’actituds i el diàleg socràtic (converses terapeuta-pacient tendents al descobriment personal del sentit de la vida).

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article