Ruta de la felicitat

DINAMARCA

El World Happiness Report (WHR) assenyala Dinamarca com el país més feliç del món. Aquesta petita nació té uns 43.000 quilòmetres quadrats i la seva temperatura a l’hivern ronda els 0 ^o C i a l’estiu els 16 ^o C. Hi ha uns 5.400.000 habitants, dels quals uns 600.000 són immigrants que provenen de Polònia, Alemanya o els Estats Units. A Copenhaguen, la capital, el 50% dels seus habitants van a l’escola, a la feina o a la universitat en bicicleta. Diuen que hi ha més bicicletes que ciutadans a Copenhaguen, i de fet, segons el web oficial de Dinamarca (www.denmarck.dk), molts polítics coneguts van diàriament al Parlament amb bici. Denmark in Figure 2012 (el document que recull les últimes dades sobre la qualitat de vida dels danesos) assenyala que el 31% de la població de 25 a 64 anys té estudis superiors. Una dona danesa té una mitjana d’ingressos mensuals de 4.500 euros, i un home danès, de 5.300 euros; se solen casar entre els 32 i els 35 anys i es poden permetre tenir uns dos fills de mitjana per parella, una gran majoria dels quals es diran Isabella o William i creixeran en cases d’uns 111 metres quadrats. Només una quarta part dels danesos són fumadors, igual que el greix a les seves dietes i el seu consum d’alcohol. El nivell de vida a Dinamarca és un dels més alts de tot el món, però la diferència entre rics i pobres és menor que en molts altres països.
Encara que les seves polítiques socials i de conciliació de vida familiar i laboral són abundants (el 33% de les dones fa mitja jornada laboral), segons l’investigador de la Universitat de Barcelona i professor de la Universitat de Leicester, Àlex Nobajas «són països cars i amb climes molt durs, per la qual cosa per a un visitant mediterrani pot significar una experiència poc plaent». De fet, per als danesos Espanya és la primera destinació turística on passar més de quatre dies seguits.


FINLÀNDIA

l segon país on regna la felicitat segons l’enquesta Gallup World, una de les que formen part de l’anàlisi del World Happiness Report, és Finlàndia. Aquest país, ple de boscos i amb 188.000 llacs, «gaudeix de molts recursos naturals, cosa que facilita les coses en la seva política verda i de subsistència», explica a la revista Albert Rincón, expert en viatges i dissenyador de noves rutes de l’agència Temps d’Oci.

A Finlàndia hi conviuen 5.200.000 persones en una extensió de 338.000 quilòmetres quadrats, la qual cosa vol dir que hi ha una modesta densitat de 17 habitants per quilòmetre quadrat. Les temperatures són fredes a l’hivern, ja que conviuen amb una mitjana de 0^o C i a l’estiu poden arribar a 10 ^o C. Segons l’ambaixada de Finlàndia, els finlandesos es poden permetre tenir dos fills per parella, i el 48% de la població activa la forma la dona, que sol viure fins als 81 anys. Segons el Fòrum Econòmic Mundial, aquest país és un dels que té més polítiques d’igualtat de gènere.

Finlàndia no acull gaires immigrants, i els pocs que acull provenen de Suècia, Estònia i Rússia. Segons l’últim informe PISA, aquest país se situa entre els que tenen un nivell més alt d’educació en tot el món. El seu sistema assegura la gratuïtat i la igualtat de condicions des dels 7 fins als 16 anys. Per això, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) el considera un dels països més reeixits en matèria d’educació bàsica. Els nens també reben de forma gratuïta els llibres de text, el material escolar i un dinar calent. Ara per ara, els finlandesos no arriben als 8 punts d’atur. Finlàndia també és considerat un dels països amb menys corrupció i on hi ha una millor llibertat de premsa. Segons l’Índex Global de Pau, és un dels estats més pacífics del món.


NORUEGA

En el tercer lloc de la llista del benestar mundial hi trobem Noruega, segons el WHR. Aquest país ha estat nomenat diversos cops com el millor país del món pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD). Això és degut a les seves polítiques d’igualtat de gènere. De fet, l’organització Save the Children va dir que aquesta nació era la millor per ser mare; les dones hi estudien una mitjana de 18 anys i tenen una esperança de vida de 82.

Els pares tampoc queden enrere. Noruega va ser el primer país del món que va instaurar el dret del pare a una baixa per paternitat pagada durant el primer any de vida del nadó. És per això que té una població jove i un dels índex de natalitat més alts d’Europa. Molts noruecs viuen en habitatges unifamiliars o en grans apartaments i no és d’estranyar que tinguin una segona casa, en aquest cas una cabanya de fusta, per anar a passar els caps de setmana en plena natura, com apunta l’ambaixada de Noruega a Espanya.
Amb una extensió de 385.199 quilòmetres i una població de 4.953.000 habitants, la seva economia se sustenta, durant les últimes dècades, en l’explotació dels jaciments de petroli i gas natural del mar del Nord.
Encara que Noruega pot semblar un lloc molt idíl·lic per viure, als noruecs els agrada molt Espanya; en concret, les Illes Canàries és el destí més visitat per ells en els darrers cinc actualment, 12.848 noruecs han comprat una propietat a Espanya per passar-hi les seves vacances.


LA SUBJECTIVITAT DE LA FELICITAT

Serveix el PIB per mesurar el benestar o la felicitat que pot tenir un país? Pel professor de Leicester, la resposta és un contundent no. «No és un bon indicador, ja que només indica el que produeix un país en termes absoluts durant un període de temps», assenyala. Fa referència a diversos índexs i estudis que defineixen el benestar com la suma de diverses variables. «L’ONU utilitza tres variables: el PIB per càpita, l’esperança de vida i l’índex d’alfabetització»; aquests tres factors componen l’Índex de Desenvolupament Humà.

Pel sociòleg Mario Arqued, la fórmula de la felicitat passa per trobar l’equilibri entre diferents elements «que hom sap que pot manipular i compensar d’alguna forma». Parla dels elements-refugi com a aquells que cada ciutadà pot utilitzar i que no depenen d’un context macro, com ara la família, l’amor o el voluntariat.

De fet, la part subjectiva que compon la felicitat surt a la llum en la influència que cada entorn té en cada ciutadà. «Hi ha un parell de conceptes —diu Nobajas— que expliquen com un lloc ens pot transmetre diferents sensacions depenent de les experiències que hi haguem tingut: la topofília (si és una sensació positiva) i la topofòbia (si és una sensació negativa)».
Àlex Nobajas va dur a terme un estudi sobre el benestar a diferents barris de Londres i ha pogut comprovar que «l’urbanisme de les ciutats és fonamental per al benestar de les persones». Posa com un bon exemple d’això la ciutat de Barcelona que, amb el seu Pla Cerdà, «volia millorar el nivell de vida dels ciutadans mitjançant més llum, més bona ventilació, accés als espais verds i carrers amples».

La part subjectiva de la felicitat que explica l’investigador de la Universitat de Barcelona la reforça Arqued quan diu que, històricament, Espanya ha estat un dels països més feliços del món «encara que no fos cert perquè, encara que els indicadors macroeconòmics no fossin tan bons, nosaltres sempre ens ho crèiem». Per això ell pensa que la raó de l’ascens en l’escala de la felicitat dels països nòrdics es deu al fet que la seva seguretat econòmica és més sòlida que la nostra. «Espanya ha baixat en l’escala perquè encara sentim que no hem tocat fons i fa la sensació que no hi ha seguretat.» Per la seva banda, Albert Rincón, que ha viatjat per tot el món, diu que Espanya, si tens uns ingressos que t’hi permetin viure, és un bon lloc «pel clima, el menjar i el ritme de vida. No crec que un espanyol estigui millor en un país nòrdic, on quasi no hi ha llum».


LA FELICITAT NACIONAL BRUTA DE BHUTAN

La polèmica sobre com mesurar la felicitat mitjançant els recursos econòmics de cada país va rebre una nova proposta quan la petita nació de Bhutan, al sud d’Àsia (a la serralada de l’Himàlaia, entre Xina i l’Índia), va proposar mesurar la felicitat mitjançant el concepte de Felicitat Nacional Bruta (FNB).

«A Bhutan el més feliç és el rei», diu indignat Albert Rincón. Segons ell, la FNB és un muntatge que ha fet el rei per donar publicitat a un públic elitista. Per viatjar a Bhutan hi has d’anar amb un viatge tancat des d’una agència. Normalment, l’avió ha d’aterrar a l’aeroport de la companyia que pertany al rei. Els preus dels hotels poden ser de 300 euros la nit «com a mínim», i per cada nit que passes en aquest país has de pagar 100 dòlars. «D’aquests 100 dòlars, 50 van directament a les arques del rei; per això els corresponsals es posen nerviosos quan s’apropa la data d’entrada al país, perquè no emeten el visat fins que no has pagat».
Per Rincón, el fet que a Bhutan la gent sigui feliç passa per la religió. «El països budistes tenen una forma de fer diferent que sembla millor que als països monoteistes». Ell proposa Sri Lanka com a país emblemàtic «on les persones estan més en pau amb elles mateixes. I això que han passat una guerra interna fa relativament poc».

Diu que no cal deixar-se quasi 4.000 euros en un viatge a Bhutan per conèixer la filosofia de vida d’allà. El Nepal, explica Rincón, podria ser un altre destí molt més assequible econòmicament, «i això fa que no tingui tanta fama».
La jove democràcia que té Buthan l’ha permès passar de ser un país emmarcat en l’Edat Mitjana a adaptar-se de mica en mica al segle xxi. De fet, la Universitat de Leicester (Regne Unit) va efectuar el 2006 un estudi sobre 178 països i Bhutan hi ocupava el lloc número vuit (per darrere de Dinamarca, Finlàndia i Noruega) en felicitat. Pot ser que la combinació de religió i millores socials que ha fet el país els darrers anys hagi fet que el 97% de la població s’hagi declarat «molt feliç».