L’enigma del cor

L'amor de parella és una barreja de sentiments, emocions, expectatives, il·lusions, màgia, etc. És un sentiment complex, de difícil comprensió i de més complicada definició. De fet, si es busca el significat d'aquesta veu, el diccionari de la llengua catalana dóna una explicació tan insípida com curta: Inclinació o afecció profunda envers una persona.  En aquest sentit, al llarg de la història s'han elaborat infinitat de teories amb l'objectiu de respondre els perquès de la humanitat entorn l'amor. Segons el psicòleg i filòsof Antoni Bolinches, “les teories són intents benintencionats d'explicar aquest complex entramat de sensacions i sentiments que s'associen al món de la parella estable”. 
 

Una de les teories més ben estructurades i que més difusió ha tingut és la Teoria Triangular de l'Amor de Robert Sternberg, segons la qual el bon funcionament de la parella es basa en el compliment de tres conceptes: la Intimitat, entesa com la comunicació, diàleg i confiança en la parella; la Passió o connexió sexual i el Compromís o capacitat d'implicació en la relació. Segons aquesta teoria, una combinació equilibrada dels tres elements, dóna pas a una relació estable. Bolinches, autor de El arte de enamorar, afirma que la Teoria Triangular és un dels intents més sòlids que s'han fet des de la psicologia per explicar l'amor, però “crec que el model d'Sternberg és més útil per entendre la fase inicial d'una relació amorosa”. 
 

Bolinches, especialista en el tractament de conflictes de parella, afirma que per mantenir una relació estable són necessaris quatre factors: un bon acoblament sexual, uns caràcters compatibles, una escala de valors semblant i un projecte de vida convergent, és a dir, el que Sternberg anomena Intimitat i Compromís: “Durant la convivència la relació va patint una erosió. Jo assimilo la parella a una taula que ha de suportar el pes de la convivència i en aquest sentit és millor que la taula es recolzi en quatre potes que en tres”.  

 

Grans errors
 

Enamorar-se és una capacitat essencial de la humanitat. Tot i ser una característica de l'esser humà, segons la psicòloga especialista en relacions personals i autora del llibre Razones que llevan al amor, Paz Torrabadella, quan una persona arriba a una parella  pot entrar en ella de dues maneres. D'una forma equilibrada, positiva, amb capacitat de donar amor i amb estratègies per suportar les contrarietats: “En aquests casos les possibilitats de triomf són molt elevades perquè la parella ho tindrà molt fàcil per seguir endavant”. Però també es pot intentar construir una relació col·locant en l'altre persona la responsabilitat de la nostra felicitat. “L'amor en parella moltes vegades es presenta com la panacea a totes les nostres carències de vida. Aquesta percepció de la funció de la parella fa que el fracàs arribi més tard o més aviat perquè les expectatives que s'han posat sobre l'altra persona sempre seran frustrades”. 
 

La segona equivocació que comet l'esser humà en una relació és l'egoisme: “D'aquí se'n deriven tots els demés errors: acomodar-se, ser rondinaire, gelós, desconfiat, dependent, infidel, etc. Hi ha maneres infinites d'amargar-se la vida, però només una de ser feliç: ser conscient del miracle improbable, fugaç i quasi increïble que és tenir a algú a qui estimar en aquest univers fred i obscur”, explica Torrabadella. 

 

L'antropologia mana
 

El rol que homes i dones prenen en una relació està molt relacionat amb la història de l'espècie. De manera que hi ha raons de disseny evolutiu que expliquen perquè l'home s'aferra menys a partir d'una unió sexual. Ancestralment, la tasca de l'home consistia en la defensa, el control, l'abastiment de queviures, etc. Per aquest motiu, Torrabadella afirma que l'home quan s'aixeca “vol sortir de casa i anar a comprar el diari. En realitat només són excuses per veure com està la jungla, localitzar els depredadors,...”. Per la seva banda, físicament, la dona després d'un contacte sexual gairebé sempre es quedava embarassada, un fet que la deixava durant uns mesos més impedida i dependent. Però a més, després d'una relació sexual, la dona segrega oxitocina que és l'hormona de l'afecció i de les relacions estables. Aquesta genètica fa que homes i dones focalitzin les relacions d'una manera molt diferent: “L'home vol sortir a la jungla a caçar i la dona quedar-se a la cova a cuidar i alimentar”, conclou Torrabadella.
 

Aquestes raons antropològiques són naturals, però no sempre es desenvolupen d'una forma sana i es poden convertir en malaltia i obsessió. Segons la presidenta d'honor de l'Asociación de Mujeres Anónimas que Aman Demasiado (Amaqad), Alicia Martín, les dones estan programades, tant cultural com biològicament, per estimar, sostenir, ajudar i consolar els altres. “Quan estimem de forma natural és correcte però si no funciona, algunes dones tendim a fer-ho amb més afany i acabem captives d'un cicle addictiu”.  
 

Ningú es converteix en una dona que estima massa per casualitat. Entre altres característiques, la dona que ama amb excés prové d'una llar disfuncional que no va satisfer les seves necessitats emocionals. Martina Ferrari té 38 anys, es va casar als 20  i va conviure durant 15 anys amb un home “agressiu, pedant, intolerant i egoista. Sóc una dona aplicada, intel·ligent, socialment estabilitzada, amb una feina estable i amb recursos, però alhora amb por de ser rebutjada i no volguda. Les discussions dels meus pares, el desamor i el dolor van generar en mi una immensa falta d'afecte que després es van traduir en relacions insanes”. 

 

L'amor per sempre?
 

Fa 20 o 30 anys semblava que si una parella es casava ho feia per a tota la vida. Tot i això, si avui repassem les estadístiques, sembla que l'amor durador està desapareixent. Cada vegada hi ha menys casaments, segons l'últim informe de l'Institut Nacional d'Estadística han disminuït un 3,8%¸ mentre que les separacions i divorcis han augmentat (3,9%). Les raons d'aquesta crisi són múltiples i complexes i poden estar molt relacionades amb la velocitat amb que vivim i els canvis als que estem sotmesos. Però tot i la creixent provisionalitat que ens envolta, “hi ha certs paradigmes que contribueixen a donar viabilitat i estabilitat a les parelles”. Segons Torrabadella, duren més les relacions que s'han conegut i les que han treballat temps juntes abans  d'un compromís.  
 

Com una profecia auto-complida, duren més les parelles que creuen que l'amor és per a tota la vida, les que les cultiven dedicant-li temps, tenint paciència i empatia, però en definitiva atenent-la com si fos un ser viu: Les relacions neixen, creixen, evolucionen i... es transformen.