El sabor de la ràbia i l’emoció a una manifestació multitudinària

Maria Bofill

La periodista Maria Bofill ens explica el dia a dia de la 'Caravana a Grècia', una acció reivindicativa que reclama que es compleixin els drets humans de les persones refugiades. Ho fa des de dins i a través de cròniques i imatges. 
 

Ahir va ser l'últim dia a No Borders, ja que avui abandonem Tessalònica per anar a Atenes. Els dies que hem passat allà han sigut increïbles. Hem pogut conèixer refugiats que ens han contat les seues històries de primera mà, confirmar una vegada més que son persones capaces de donar-nos lliçons d'humanitat i optimisme. Hem visitat camps i cases ocupades per persones refugiades; hem convivit durant 4 dies amb gent de tot tipus, des de refugiats i refugiades fins a grups anarquistes i voluntaris independents de diferents nacionalitats; hem protestat per la situació de les persones migrants per tot arreu, tant pels carrers de la ciutat com davant de Centres d'Internament d'Extrangers (CIE). Però crec que puc afirmar que el millor de tots els moments ha sigut el de la manifestació d'ahir a Tessalònica.

No serà fàcil oblidar un dia tan emotiu, això ho tinc clar. A la manifestació tots cridàvem junts eixes consignes que dúiem dies corejant. Només que ara ho fèiem amb les persones veritablement importants a tota aquesta història: les refugiades. Més de 1.000 veus cabrejades  mostrant la seva ràbia alhora, sense tenir en compte factors com la procedència o la ideologia. Només persones. Persones que reclamen la fi de les fronteres. Les cares d'il·lusió i eufòria de les refugiades i els refugiats fan que tot valgui la pena. Se senten agraïts cap a nosaltres, encara que no tenen perquè fer-ho, ja que quan parlem de drets humans hauria de ser una obligació que tots els reclamem. 

Gent de diferents nacionalitats canten en els seus idiomes: àrab, kurd, grec, castellà, català, euskera, anglès, alemany, francès, italià i grec. Cada vegada que algú llança una consigna en l'idioma que sigui, els demés ens sumem així com podem. Un grup de refugiats es pugen a algun monument ondejant banderes diferents mentre criden frases com "Shame on Europe, open the borders", o "Freedom now". Tots i totes els aplaudim. La tensió escala quan algú crema la bandera grega i l' europea, però en general es respira un ambient tranquil, potser fins i tot festiu.

Mentre camine entre la gent ocorre una cosa preciosa. Conec a la Widad, una noia d'Aleppo de 16 anys, a son pare i al seu germà menut. La seva maduresa em deixa de pedra. La seva història i la de la seva família em recorda amb més força que mai els motius pels quals estic ahí i l'única cosa que vull dir-li és que tot anirà bé, que prompte es solucionarà. Però no puc fer-ho perquè ella i jo sabem que no és veritat. No obstant, la Widad, que parla una mica de castellà, no perd l'esperança de viure algun dia a Barcelona. Tampoc ho fa el seu pare, un home entranyable i tranquil (fanàtic incondicional del Barça) que només esborra el somriure quan m'explica que la seva filla de 7 mesos va haver de passar 3 dies a l'hospital per falta de nutrients al seu camp, el d'Oricastro. Ens conviden a visitar-los algun dia i ens diuen que cuinaran tot el dia per rebre'ns. Jo els dic que sí, que clar que ho faré quan torni a Grècia, que serà molt més prompte del que jo mateixa pense.

L'últim dia acaba així, amb eixe tast agridolç de ràbia i alegria al mateix temps. Sensació que encara s'intensifica més quan abans d'anar a dormir em trobo el Hamudi, un noi de 14 anys, també d'Aleppo, que viu al camp de Basílica. En només dos dies s'ha convertit en un amic, i em done compte quan em tremola la veu al dir-li "good luck, Hamudi", i ell sense deixar de somriure em contesta un carinyos "please, call me one day, my friend".

Avui anem cap a la capital i intentem digerir tot el que hem viscut en tan poc de temps. És difícil, però hi ha que fer-ho. Encara queda l'última part del viatge i tot indica que serà tan dura com l'anterior.