Viure la colla des de la inclusió: el secret dels Castellers de la Il·lusió

Ahir Gelida es va tenyir de verd i blau amb una jornada protagonitzada pels Vailets de Gelida i els Castellers de la Il·lusió

Tan se val si és un castell baix. Tan se val en quina plaça o carrer es faci, i quin peu calcin, com d’alts siguin o quan pesin les persones que el fan possible. Tothom hi té cabuda. El més important és formar-ne part i defensar la camisa com ningú. Ells són els Castellers de la Il·lusió i són únics al món.

Es tracta d’una colla de Valls que fa dos anys que treballa per la inclusió de les persones amb diversitat funcional i que ha viscut diferents transicions des del seu origen. El fundador, Joaquín Murillo, explica que va sorgir d’un projecte d’empresa que volia potenciar el treball en grup i d’aquí en va derivar una colla castellera constituïda només per persones amb discapacitat física i mental.

Mesos després, però, Murillo es va adonar “que aquest era el primer error que cometia” i va decidir canviar el format de la colla, per convertir-la en un veritable projecte d’inclusió. “Vaig creure que podria funcionar que estiguéssim tots barrejats i que ells se sentissin com un més, la qual cosa és el secret d’aquesta colla”, explica. Ara, aquest propòsit ja és una realitat.

“Les persones amb discapacitat no tenen el problema, el problema el tenim nosaltres”. “A mi m’omple molt veure com la canalla pugen, parlen amb ells, no hi ha cap diferència. Intentem que no hi hagi una separació”, assegura.




Exemple de companyonia i il·lusió, ahir a Gelida

Acompanyats dels Vailets de Gelida, els Castellers de la Il·lusió tenyien ahir la plaça de la Vila de Gelida de color blau. Amb castells alternats, ambdues colles s’ajudaven i es fonien en una única pinya cada vegada.



Seguint les indicacions del cap de colla, els blaus van alçar diversos pilars i castells de cinc, però l’últim va ser el més especial. Els castellers van aconseguir coronar un dos de quatre per primera vegada. “Quan se’ns convida a una festa major o un poble intentem fer alguna cosa especial per aquell lloc o colla”, assegura. “Avui ha pujat per primera vegada una persona amb discapacitat física, el Sergio, que va en cadira de rodes”, diu amb els ulls brillants.

Ell, però, no és l’única persona amb diversitat funcional que hi puja. La Nerea Leiba, originària de Valls - una ciutat amb molta tradició castellera-, sempre mirava els castells per la televisió. Ara explica emocionada que forma part de la colla i que per fi no li cal veure’ls a través de la pantalla.

La colla compta amb 80 castellers, una vintena dels quals tenen alguna discapacitat. Tots provenen de Valls i d’altres poblacions de la província de Tarragona. Segons el cap de colla, “intentem que tot sigui el més semblant possible a una colla castellera convencional”, per això assagen dos cops per setmana i tenen un calendari d’actuacions planificat per tota la temporada.

Tanmateix, el grup també organitza diferents tallers. En aquests, les persones amb diversitat funcional són les que “fan de professors” i ensenyen a la resta.

Una colla de gamma extra en inclusió  

Quan els preguntem per les perspectives de futur, la colla ho té clar: “la nostra intenció no és créixer”, sinó que volen servir d’exemple per a altres colles. “L’objectiu és que la resta facin el mateix, o si més no quelcom semblant”, per seguir reivindicant la inclusió de les persones amb discapacitat a la societat.

El Josep Maria Marchante explica que és a la colla des de l’inici. “L’he vist créixer. Hi ha molta companyonia. Nosaltres fem castells molt petits i hi puja tot tipus de gent. Des d’un noi amb cadira de rodes que avui ha pujat fins a anxanetes molt petites”.

“A mi al principi em feia por, però el cap de colla em va dir, vinga va, puja que faràs un pilar, i jo el vaig mirar amb una cara volent dir: ‘estàs segur?’ i em va dir sí, sí, va! Treu-te les sabates que intentaràs fer un pilar. I des que vaig provar el pilar, no he volgut baixar”.

La grandesa dels castellers de la il·lusió rau, precisament, en aquestes petites històries de superació: la d’aquells que superen barreres físiques i mentals per pujar a un castell i la d’aquells que trenquem estereotips i creixen com a persones al costat d’altres castellers, a qui ja no veuen només com a individus amb diversitat funcional.

“No anem a buscar ni castells molt alts ni ser una colla 10. Sinó fer castells. Aquí allò que importa és el companyerisme. Aquí, només amb el companyerisme, ja som una colla 10”, sentencia Marchante.








 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Elvira Matas
1.

Exemples com el vostre, posen de manifest que la inclusió ÉS POSSIBLE!
Gràcies i... AMUNT!!

  • 0
  • 0

Comenta aquest article