@Plácido_Mo, la veu de les persones sense sostre a les xarxes socials

Judit Domènech  @JuditDs 
Laia Soldevila Roig  @Laia_Soldevila 

Un dilluns de finals de novembre a dos quarts de cinc de la tarda en plantem a la seu de la Fundació Arrels. Gent que entra i surt. Alguns riuen, alguns parlen, alguns miren fixament un punt i deixen la ment lliure. Moviment constant. Ens rep la Sílvia Torralba, que treballa a l’equip de comunicació de la Fundació. La Sílvia ens condueix cap a la sala on es troba setmanalment l’equip Plácido_Mo.

Des de fa sis anys Plácido_Mo és el nom d’un usuari de Twitter que dóna veu a un petit grup de persones ateses per Arrels. A través de les xarxes socials fan tertúlia, reflexionen (i fan reflexionar) sobre les vicissituds de viure al carrer. Tots s’han trobat en aquesta situació en algun moment o altre de la vida, com li va passar a Plácido Moreno, un antic usuari de la Fundació que va morir el 21 d’octubre de 2010. En honor seu, han agafat el seu nom per recordar-lo i explicar-se.
 
Al principi de la tarda sembla que no serem gaires, només hi ha un membre de l’equip. Però poc a poc la resta va arribant i al final arribem a ser 10. Tres són els que porten la veu cantant: en José Luís, en Juan i en José Antonio. Sembla que estan contents de rebre visita, són curiosos, ens demanen coses sobre nosaltres, sobre el Social.cat i en un moment determinat llancen la pregunta: “Què en penseu de les persones que viuen al carrer?”. La nostra resposta sembla que els satisfà i la sessió comença a agafar embranzida. Les gairebé tres hores que compartim són un guirigall de converses. Tenen moltes coses a dir i ganes que algú els escolti.
 
Polítics i bancs, al punt de mira
 
Parlem de tot però els polítics i les entitats bancàries són els blancs de les seves crítiques. “L’Ajuntament de Barcelona té superàvit, perquè no l’usen per a qui més ho necessita?”, es pregunta en Juan. “Que la Colau multi als pisos de les entitats bancàries o que utilitzi els edificis que la Generalitat li ha donat per pagar deute per ficar-hi persones que no tenen casa”, considera visiblement enfadat en José Luís. La Sílvia és la persona encarregada de caçar al vol les idees de tot el grup i plasmar-les en una piulada. Per això, després de la última sentència comença a apuntar...
   
Els polítics no els ajuden i les pensions que cobren no els arriben enlloc. “Jo cobro l’ajuda de 426 euros després d’anys de batalla i no em donen per a res. Si he de pagar una habitació i viure 30 dies al mes no puc fer res”, explica en José Luís. A la majoria dels de l’equip els passa el mateix. Gairebé tots han deixat enrere el carrer i ara comparteixen espai en residències o pisos compartits que paguen a través de les ajudes que reben que són paupèrrimes.  I el banc no els ho posa fàcil. “Si tens menys de 12€ al teu compte abans d’acabar el mes et posen una sanció de 29€ i et deixen en descobert ELLS i llavors per tenir el compte en números vermells et donen de baixa el compte. Per donar-la d’alta de nou et fan pagar uns 30€ de més” es queixen enmig d’un rebombori general. El tracten que reben de les entitats bancàries els indigna. Abans de tenir-hi un compte, tots els de Plácido_Mo hi han dormit.
 
Els caixers automàtics, un refugi
 
Durant els dies que no tenien sostre, cap a mitja tarda, abans que es fes fosc, molts dels de l’equip de Plácido buscaven resguardar-se de les inclemències en un caixer. Expliquen que hi havien d’anar d’hora per buscar lloc o per evitar trobar-se la porta tancada. Quan els treballadors del banc arribaven ben d’hora al matí, ells abandonaven l’espai que els havia servit de casa a l’espera de poder-se aixoplugar de nou. Conservar el lloc a un caixer, però, no els fou fàcil. En José Luís, que continua portant la veu cantant en tot aquest tema dels bancs explica la seva experiència. “Portàvem dormint al mateix caixer 2 anys, ens coneixia la directora i tot i ens van acabar fent fora”, diu. “L’excusa? Que havien de revisar el caixer automàtic”. Després, però, els van tancar la porta en clau. La Sílvia escriu i envia:
  Com que ja sabien que la porta del caixer quedava barrada a una hora determinada, se les van començar a enginyar. “Hi ficàvem un cartró i així després podíem entrar, a no sé que vinguessin els tècnics de manteniment...”. Amb la seva presència, moltes vegades acabaven tornant a dormir al carrer. Tots i cadascun d’ells expliquen experiències similars. Diuen que en general no es fien de la gent, però per sobreviure en determinants moments van agrupar-se amb algunes persones per compartir l’espai d’un caixer. Les nits, però, no eren mai plàcides.
 
Les agressions, el pa de cada dia
 
Si els caixers els protegien de les inclemències del temps no ho feien de les agressions. Un desconeguts, una pallissa i una fugida sense deixar rastre. “A tots els que esteu aquí us han pegat?”, els preguntem. Tots fan que sí amb el cap cot. Un usuari de Twitter els proposa denunciar les agressions. No ho veuen clar. “A qui denunciem si ens agredeixen en un caixer? No sabem qui eren el que ens han pegat, t’agafen desprevingut, en un lloc amb poca llum i no saps a qui denunciar”, diu en José Antonio. “La violència del carrer no existeix perquè mai es denuncia. Però tot és a base de xifres i només els beneficien a ells… a nosaltres no”, afegeix en Juan. ““La violència contra els sensesostre és com la violència de gènere: quan vas a denunciar-ho et diuen que alguna cosa hauràs fet”, comenta el José Luís. Així reflecteix la Sílvia les seves opinions en una piulada:
   
Molts d’ells, després d’una pallissa, no han anat ni al metge per fer una revisió i pràcticament cap ha presentat una denuncia. Es senten desemparats, com ho confirma el José Antonio: “Les sentències judicials contra les agressions a les persones que viuen al carrer només es fan quan la situació és molt flagrant. Quantes vegades ens han pegat a les persones que hem estat al carrer?”. Un d’ells explica que el van apallissar davant un caixer. Hi havia càmeres i els guàrdies només van donar l’alerta molt després. Quan van arribar va ser a ell a qui van acabar fent fora. “Haurien de posar una denuncia contra la companya de seguretat que està veient l’agressió contra nosaltres i no fa res”, es queixa el José Luís.  Potser amb una casa en condicions s’haguessin evitat els cops?
 
Les cases, una fita difícil d’aconseguir
 
Molts dels que ara seuen a la taula, mengen pastes i beuen cafè amb nosaltres han passat des de mesos i anys al carrer. Fins ara per aconseguir un pis tots ells havien de passar per una sèrie de fases. El pis era l’última escala a la qual accedien i això volia dir que la seva situació de desemparament podia allargar-se molt en el temps. “Jo ara estic en un pis de la Fundació… Però he estat 5 anys al carrer”, explica en José Luís que ara dedica les nits d’insomnis a escriure. Tenir un sostre els ha canviat la vida i per això demanen que Ajuntament, entitats bancàries i associacions es posin d’acord per rehabilitar i oferir pisos buits. La Sílvia ho apunta:
   
Ara bé, la situació als pisos que comparteixen és encara l’ideal. “Als pisos compartits de les entitats hi ha problema, no ens entenem tots els que convivim”, ens explica el José Antonio. Es generen converses paral·leles entre ells perquè tots tenen una situació molt semblant. Els companys de pis no els trien i algunes vegades això crea problemes. “Jo no vull viure amb gentussa, que em diuen que avui no m’hi quedi perquè ve la seva germana, la seva mare o la seva familiar”, diu el José Antonio. La solució a aquesta dificultat compartida l’han trobada a Estats Units. És diu Housing First i és un programa que considera que per acabar amb el sensellarisme primer cal donar una casa a la gent que està al carrer i després ajudar-los amb la resta de problemes que tenen. A més, el pis al qual accedeixen no és compartit sinó individual, cosa que permet a l’usuari decidir sobre la seva vida. “Què en penseu d’aquest model?” els preguntem. Tots hi estan d’acord però ens adverteixen “aquí ja fa dos anys que diverses entitats els apliquen però no ha arribat a la majoria de nosaltres...”
 
Un arreveure i una invitació
 
Han passat tres hores des que ens hem assegut a la taula. Alguns usuaris han marxat a dutxar-se, altres tenien compromisos. Quedem uns quants i sembla que les converses no tindrien final si no fos que és tard. La Sílvia mira de concloure la sessió i ho fa així:
   
Quan ens aixequem repeteixen que si algú vol assistir a les sessions “ells hi seran per rebre’ls”. Abans de marxar ens pregunten si tornarem i la veritat és que és una possibilitat que no descartem perquè, a més d’aquesta crònica, ens emportem moltes coses més. Hem personalitzat unes persones que moltes vegades no són més que números invisibles. Ara sabem qui són, quines cara tenen i quines històries carreguen durant la setmana i els dilluns a Plácido_Mo. I vosaltres, no els voleu conèixer?