Costures alliberadores per teixir la convivència a Santa Coloma de Gramenet

Les integrants d“El hilo del Casal” es van conèixer parlant de les seves criatures al Casal Familiar de Santa Coloma de Gramenet

Les integrants d“El hilo del Casal” es van conèixer parlant de les seves criatures al Casal Familiar de Santa Coloma de Gramenet. De seguida van voler fer alguna cosa per a elles mateixes, i es van posar a cosir:  bosses de tela, davantals, cues de goma, converses, experiències, reptes... Tot entreteixit en una gran xarxa que els ha donat confiança per fer el seu primer salt: participar en la Fira de Nadal del barri de Fondo.

La plaça del Rellotge del barri de Fondo de Santa Coloma de Gramenet fa estona que s’ha despertat amb un matí fred. Un bon grapat d’avis seuen als bancs, potser perquè ho fan habitualment, potser perquè intueixen que avui, divendres 14 de desembre, no és un dia feiner qualsevol, que alguna cosa passarà. Ho sospiten veient la Balwinder i la Bea traginant, desplegant, muntant. Sí, alguna cosa passarà.

Tot va començar fa més o menys un any al Casal Familiar del Casal dels Infants de Santa Coloma de Gramenet. Un dia en què la Bea, que n’és l’educadora, xerrava amb un grup de dones mirant de definir una idea que els ballava pel cap.

Abans de saber de què parlaven, però, situem-nos. El Casal Familiar és un projecte perquè mares i pares trobin l’orientació i el suport que necessiten davant situacions de vulnerabilitat, en àmbits com la criança dels seus fills, el foment de les relacions saludables en la família, la recerca de  feina, la comprensió del sistema educatiu i l’assessorament legal. Sobretot, es tracta d’un espai de reconeixement, suport i relació comunitària per a les famílies.

Tornem on ho havíem deixat: de què parlaven la Bea i les dones del Casal Familiar? Feia mesos que compartien una estona prenent cafè, i el que havia començat com un pretext per parlar de l’educació dels seus fills s’havia anat animant. Van pensar que podrien fer alguna cosa juntes, proposar-se un repte compartit, una activitat per a elles mateixes. Alguna va pensar en la informàtica, també es va sondejar la cuina, fins que una d’elles ho va dir per primer cop en veu alta, que ella podia cosir i sabia que altres companyes també, que per què no provaven de fer-ho juntes. I així és com va posar fil a l’agulla el grup de dones que avui es fa conèixer com “El hilo del Casal”. Van pensar que podrien fer alguna cosa juntes, proposar-se un repte compartit, una activitat per a elles mateixes.

Ara la paredeta ja ha quedat muntada, just a temps. Tot queda exposat sota la carpa que els ha deixat l’Associació de Veïns. Són les 10 en punt, la Fira de Nadal del barri de Fondo comença, la Balwinder somriu.

Ella fa tres anys que va arribar de l’Índia i en fa un que participa al Casal dels Infants. Encara li costa expressar-se en castellà i en català, però s’espavila per fardar una mica de la seva traça cosint: “Vaig estudiar tres anys un diplomat de costura a l’Índia, el meu país. Veus aquesta roba que porto? Me la vaig cosir jo”. Sap que el centre d’atenció, però, no és la seva roba, sinó les bosses de mà, els davantals, les bosses per al pa i les gomes de cabell que han fet entre totes. I tot el que signifiquen i acumulen entre fils.

El recorregut d'aquests fils

Per començar, va caler trobar les màquines de cosir, explica la Bea:  “En van aconseguir tres:  una donada per una educadora del Casal dels Infants i les altres portades per dues de les dones”.  Primer van provar amb les bosses de mà. Van sortir bé, i es van animar a provar altres coses. Així, de mica en mica, fins que fa tot just poques setmanes van trobar l’excusa per donar-se a conèixer.

Va ser durant el festival Ravaleando, una festa que s’organitza al barri del Raval de Santa Coloma de Gramenet des de fa sis anys per donar a conèixer les entitats de l’entorn i propiciar un espai de convivència comunitària.

Es gira vent, a la plaça del Rellotge, i els davantals que pengen a la parada d’”El hilo del Casal” s’inflen com veles.  Aires de llibertat necessaris per a dones que no ho tenen fàcil. I no és un dir. En pot donar fe és la Shahanaz, que acaba d’arribar a la parada amb provisions de te del seu poble i pakora (verdures arrebossades amb una massa de cigrons i ou). Tot per compartir.

La Shahanaz és de Bangladesh i va arribar a Catalunya l’any 2004. Tres anys més tard, el seu marit va morir, i ella es va haver de fer càrrec tota sola d’una filla i un fill. El relat d’un dia qualsevol de la seva vida comença quan es lleva, a les 5.30 h, i segueix amb un llistat llarg d’obligacions per poder tirar endavant la seva família. Entremig, “El hilo del Casal”, una mica d’oxigen: “Aquí he après moltes coses. Abans gairebé no podia expressar-me, i ara puc parlar amb la Bea quan tinc un problema”, diu.

“Aquí la costura és un pretext. És una forma d’apoderar-se, de crear xarxa i de sentir que pertanyen a alguna cosa”.

Les paraules ja s’han endut mig matí. El dia seguirà avançant amb la mateixa determinació que les protagonistes d’aquesta història.  Elles aniran fent torns per atendre la parada fins a última hora, ben organitzades. El següent pas? Per què serviran els donatius que volen reconèixer la feina de les dones? En parlaran al taller, com sempre. Tenen algunes idees:  provar de fer moneders amb noves teles, aconseguir una nova màquina de cosir...

En tot cas, quan s’hagi fet fosc a la plaça del Rellotge i el fred faci enfilar els últims avis curiosos cap a casa, algun d’ells potser marxarà pensant en les paraules d’orgull que han sentit dir a la Bea, referint-se a “El hilo del Casal” : “Aquí la costura és un pretext. Elles es coneixen i s’aporten moltes coses. Parlen de moltes coses. És una forma d’apoderar-se, de crear xarxa i de sentir que pertanyen a alguna cosa”.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article