“Per què a mi?”: quan el càncer s’apropia del teu cos

Les previsions dels científics indiquen que el nombre de casos de càncer a Catalunya “creixerà de forma rellevant”

El tumor més freqüent en homes és el càncer de pròstata i, en dones, és encara el càncer de mama

El primer dia que l’Inma Grau, vocal del grup Àgata i empresària, va saber que tenia càncer de mama va sentir “incomprensió”. El dibuixant Àlex Santaló, que tenia 17 anys quan li van diagnosticar un càncer testicular, va pensar si podria tenir fills. El Gabriel Vidal, de 62 anys, ni tan sols va saber mai que, a banda d’una úlcera de Crohn que li segava la vida, tenia un càncer de pulmó. La família va preferir no dir-li res perquè les forces ja li havien minvat prou.

“El càncer és una cosa que saps que pot passar, però no creus que et pugui tocar”, diu l’Inma. I és cert que cada vegada hi ha més persones que tindran un tumor al llarg de la vida. Les previsions dels professionals de la Salut indiquen que, en els propers anys, el nombre de casos de càncer diagnosticats a Catalunya “creixerà de forma rellevant”. Les xifres vaticinen que, en els homes, es passarà dels 20.611 casos diagnosticats el 2015 a 21.743 el 2025; i, en les dones, dels 15.437 casos diagnosticats el 2015 als 17.268 el 2025. Amb tot, l'especialització oncològica ha guanyat terreny en els últims deu anys. Per això, encara que la incidència vagi en augment, les opcions terapèutiques també creixen.

“El càncer és una cosa que saps que pot passar, però no creus que et pugui tocar”, diu l'Inma.

Lluny de ser un tabú, com ho ha estat durant anys, el càncer és, ara, una malaltia cada cop més quotidiana. “Em va sorprendre molt la pulsió irracional d’una part de la família per amagar que el meu pare havia mort de càncer. Fa 25 o 30 anys es deia ‘Ha mort d'un mal lleig’. Jo no ho entenia”, explica el fill del Gabriel. Ara aquesta situació és menys freqüent perquè també cada vegada hi ha més persones que sobreviuen al càncer.

Precisament, l'augment de supervivència en aquesta patologia ha fet que el pacient s'impliqui molt més en tot el procés. "Venim d’una medicina molt paternalista pel que fa a les decisions de diagnòstic i d’informació sobre el tractament. En canvi, avui en dia els pacients reclamen saber més de la seva malaltia i dels tractaments", diu l'oncòleg mèdic de l’Hospital de Mataró, Manuel Fernández, i reconeix que aquest canvi és "molt positiu perquè tot i que encara no es por curar el càncer, sí que es por millorar el temps de supevivència i fer que existeixi una participació activa del pacient". "El pacient, ara mateix, és el principal actor que decideix sobre les opcions terapèutiques", destaca Fernández. 

En aquest sentit, situar el pacient al centre del sistema sanitari i apoderar-lo també beneficia els professionals. "El pacient jove està molt informat i aquest fet ens facilita la feina i ens resulta més fàcil donar les notícies", diu Serafin Morales, l'oncòleg especialitzat en patologia de mama a l’Hospital Arnau de Vilanova.

A Catalunya, el tumor més habitual en els homes és el càncer de pròstata, seguit del colorectal i el de pulmó, mentre que en les dones, el càncer de mama és, de llarg, el tumor més freqüent, seguit del colorectal i el de cos uterí. Tot i que els càncers de mama encara no es curen en el 100% dels casos, si que ho fan en el 85%. "Cada vegada s'estan aconseguint supervivències més llargues, en els últims quatre anys s'ha guanyat un any de supervivència", destaca Morales.

Buscar oportunitats d’on no era imaginable

“Has d’assimilar-ho. Per poder avançar, d’entrada, t’has d’aturar”, no es cansa d’explicar l’Inma. L’aturada, per a l’Àlex, va durar gairebé un any. “Va ser estrany, perquè era un adolescent, amb tot el que això comporta. Jo no volia ser a l’hospital o a casa fent repòs. Aquell temps em va servir, però, per adonar-me que volia ser il·lustrador. Em passava el dia dibuixant!”, recorda.

Per assimilar-ho, la clau no és només l’actitud, sinó la comprensió i la companyia dels familiars i els professionals de l’hospital, on els pacients passen moltes hores. La Marta Castilla és infermera i té contacte diari amb pacients amb càncer. Per ella, el secret de la seva feina és la “vocació”. “Tenir cura dels pacients és el pilar bàsic de la nostra professió i això només pot fer-se bé si ho sents i vius com a tal”, s’expressa convençuda.

Per la Marta, que és infermera, el secret de la seva feina és la “vocació”.

Precisament aquesta vocació és la que fa que, a vegades, els professionals travessin la frontera de la bata blanca i estableixin una connexió especial amb la persona en tractament. L’Inma, com a pacient, ho va poder corroborar: “La meva oncòloga em va donar més del que m’havia de donar: alguna vegada fins i tot em va venir a visitar a casa”. Per a la Marta, “veure i viure de prop l’esforç de superació i les ganes de lluitar d’aquestes persones és molt enriquidor tant a nivell professional com també personal”, i afegeix, “fa que valoris més les petites coses”.

Quan el càncer es detecta tard

Globalment, quatre de cada deu pacients seran diagnosticats de càncer amb més de 75 anys, la qual cosa comporta que aquests pacients, a més del càncer, tindran altres patologies cròniques, la qual cosa influirà sobre la decisió terapèutica i el seu pronòstic.

Aquest és el cas de l’àvia de la Laia S., a qui se li va detectar un càncer quan ja el tenia molt avançat i ella ja era força gran. En aquest cas, l’assimilació no només va ser important per a la pacient, sinó per a tota la família. “Vam trobar a faltar canals de suport, sobretot de l’Administració, perquè no podíem tenir cura de l’àvia durant tot el dia i vam haver de cercar una persona que ens ajudés”. Malgrat que no els va quedar altre remei que fer-ho, la Laia lamenta que aquest factor imprevisible fomenti “el mercat irregular de dones cuidadores”.

“Quan van detectar càncer a l'àvia vam trobar a faltar canals de suport, sobretot de l’Administració”, lamenta la Laia.

El càncer d’en Gabriel Vidal també va fer que la família ho hagués d'encaixar ràpidament. “Encara recordo la sensació d'incredulitat, quasi onírica, d'escoltar que el teu pare té un càncer terminal a la porta d'un box de cures intensives, en ple passadís, a peu dret”, explica el seu fill. Quan el seu pare va morir, ell era a Polònia i lamenta no haver-se’n pogut acomiadar per “falta d’informació encertada sobre el progrés real de la malaltia”.

En aquests processos, la informació és imprescindible. Per la Marta, “és un element molt important” i creu que “s’hauria de treballar més i donar-li la importància que es mereix”. “Una mala comunicació pot generar situacions innecessàries. Comunicar bé cura i no fer-ho pot ferir”, afirma. En aquesta línia, Fernández creu que encara hi ha camí per recórrer: "Malauradament, avui en dia, el sistema sanitari encara no ofereix un tractament psicològic complert però és un tema prioritari que ja s'està implementant, sobretot a Catalunya".

El càncer té mil cares i cada persona que l’ha viscut té una experiència a explicar. Però si quelcom positiu n’han tret les persones que l’han superat és que, el què d’entrada va suposar un daltabaix a la vida, s’ha pogut convertir, amb el temps, en una oportunitat per conèixer-se un mateix.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article