“Aquí es fa cau”: l’acollida d’una infància de tots els colors

Els caus i els esplais acompleixen, avui, un paper imprescindible per a molts infants i adolescents d’origen estranger que arriben a Catalunya

“Obrir un cau des de zero en un barri on no hi ha res, en un moment en què ja estàs a punt de desconnectar del món de l’escoltisme, perquè ja portes set o vuit anys fent de cap, i dius: ‘Ara m'he de tornar a embolicar?’. Doncs sí, ens hi vam posar!”, diu la Berta Llucià, membre de l’equip motor dels caus del Besòs i del Carmel.

Els caus i els esplais acompleixen, avui, un paper imprescindible per a molts infants i adolescents d’origen estranger que arriben a Catalunya. L’esplai i el cau es converteixen en el lloc on aprendre l’idioma, on crear una xarxa d’amics que segurament serà per a tota la vida i on reconèixer uns costums i posar ordre a una vida que tot just ha de tornar a començar. A més, aquest espai de convivència és sovint útil per a les famílies. Els caus del barri del Besòs i del barri del Carmel de Barcelona en són un bon exemple.

***

Som a la plaça de Salvador Allende, de les poques places que hi ha al barri del Carmel. En aquesta ocasió es compleix l’equació de menys és més: tenim Barcelona als nostres peus, el sol primaveral de quarts d’onze del matí ens mostra la seva millor cara i, a més, és dissabte. El dia només pot anar a millor.

La Berta i dos companys més porten el cau a la sang. Tant ella com l’Ona Camps, cap del cau El Carmel, han crescut al Rudyard Kipling, l'agrupament que hi ha prop de l’Hospital de Sant Pau, a Barcelona. “Però allò, ara, és una altra història”, afirmen. I riuen. El cau El Carmel s'obre tot just un any. “Comencem al carrer perquè ens conegui tothom!”, diu l'Ona, i afegeix: “Ara tenim quasi 30 nens!”.

La Berta és mestra i fa tres anys va venir a petar a l’escola Coves d'en Cimany. A la mateixa plaça de Salvador Allende, just darrera del banc on estem assegudes. “Van fer una assemblea on es reuneixen pares, barri, alumnes i mestres en un procés anomenat El procés de somniar. Què somnien els nens per a l'escola? Què somnien els pares per a l'escola? Què somnia el barri per a l'escola? I què somnien els mestres per l'escola?”.

I dins aquest somni, ens explica la Berta, algú va somniar que hi hagués activitats de lleure els caps de setmana. Així comença el cau del Carmel: com un somni que s’ha acabat fent realitat.

Els infants del cau del Carmel fan una rotllana | Cau El Carmel

La realitat d'un barri vulnerable

“Normalment, els nens dels agrupaments van amb camises de colors. Però clar, aquí, si s'han de comprar la camisa, costa més que la quota trimestral”, diu la Berta. El nivell socioeconòmic d’aquest barri és baix. Per això, els caps van tenir clar que l’aspecte econòmic no suposaria cap problema. La quota que paguen les famílies és de 15 euros trimestrals. “I qui no la pugui pagar, ja trobem la manera de pagar-ho”, diu la Berta.

“A vegades, quan una activitat és gratuïta no l’acabes de valorar”, diu l’Ona, que afegeix que “hi havia pares que deixaven els infants com si el cau fos un servei de pàrquing, quan els anava bé”. Amb tot, l’Ona reconeix que “cada vegada ho entenen més”. “El fet de fer-ho pagar, és una manera de dir: d'acord, el cau m'agrada i vull això per als meus fills”, assegura.

El Cau del Carmel és el cau del barri de les pujades i baixades abruptes i infinites. “El fet que sigui una muntanya ho dificulta tot moltíssim”, diu l’Ona. “De seguida vam tenir clar que la llengua i la cultura tampoc serien un problema”, aclareix la Berta. Tant ella com els seus companys sabien que aterraven en un barri amb moltes persones d'origen immigrant. “Ens va semblar que no tenia cap sentit arribar i imposar l’idioma català o la manera de ser dels altres barris de Barcelona”. Ni la Berta ni l’Ona són d’aquest barri.

Ens havíem citat a dos quarts d’onze, però no arribem puntuals. En canvi, els que sí que arriben a l'hora són els nens, que ja corren i juguen per la plaça des de fa una bona estona. Tenint en compte que el cau comença a les onze, podem entendre quin és el seu grau de motivació.

“Els nens dels agrupaments solen anar amb camises de colors. Però, aquí, si s'han de comprar la camisa, costa més que la quota trimestral”, diu la Berta

El Miquel, de 12 anys, ve corrents cap al banc on seiem i ens explica que, sobretot, li agrada anar al cau perquè “ha fet nous amics”. “Intento no fallar mai, cada dissabte vull venir!”, explica, emocionat. Ell també considera important el fet que els caps els donen màniga ample per proposar idees. “Ara estem començant a triar projecte. Encara no sabem ben bé què volen fer”, diu l’Ona, que és la cap d’agrupament i porta, precisament, el grup dels rangers i noies guia, on va el Miquel. “Vam començar a fer pluja d’idees la setmana passada i avui diran com ho volen desenvolupar”. En aquesta ocasió, els infants han dit de fer un vídeo. “Sempre intentem que els projectes tinguin un rerefons de transformació social. Si fas unes fotos està molt bé, però potser podem fer alguna cosa més que un selfie”.

Poc a poc, els nens van abandonant la plaça i van tirant cap a l’escola on començaran les activitats del dia. “El fet de tenir un local, i sobretot comptar amb el suport de la directora i de tota l'escola, ens ha ajudat moltíssim”, explica, l’Ona, que afegeix amb orgull: “Estan contents amb el nostre projecte: la majoria d’infants que tenim són de l'escola. No volem que sigui només el cau de l'escola però, al principi, ajuda molt per engegar la maquinària”.

La Berta ja no participa del dia a dia al cau, l’Ona sí. “No era la meva idea, però al final ja ho veus”, diu amb un somriure. I afegeix: “Un cop t'hi poses te n'adones que no pots engegar-ho tot i després marxar perquè el relleu generacional costa, i més, quan comences de zero”. Sensibilitzar els infants i treballar perquè coneguin molt bé el seu propi barri. Aquest és un dels altres objectius que s’ha fixat tot l’equip. “Per estimar-te el teu barri l'has de conèixer. I la visió negativa que puguis tenir l'has de voler canviar amb sentit crític”, expliquen les noies.

Infants d’origen llatinoamericà i marroquí

Al cau del Carmel hi ha molts infants d'origen llatinoamericà i marroquí i alguns d'origen català, però d’aquests últims, molt pocs. “Amb el grup d'origen marroquí, per exemple, ens hem trobat amb alguna barrera d'inclusió”, diu la Berta. Es refereix a aspectes culturals, del dia a dia al cau: acaben canviant certes dinàmiques perquè tothom es pugui sentir millor. “Al principi no li donàvem importància. Sabíem que, evidentment, estem en un barri que hi ha gent de tot arreu i ja està. Però sí que és cert que ens vam trobar amb valors educatius que xoquen”, explica l’Ona. Es refereix, sobretot, temes com la sexualitat o les dinàmiques d’higiene.

“Vam tenir molts problemes i al final vam decidir adaptar-nos”, explica l’Ona. Els caps van detectar que hi havia algunes famílies que no se sentien còmodes amb alguns costums de Catalunya. “Dutxar-nos tots junts, per exemple. Per això, ara ens dutxem separats. Són aspectes que ja anirem treballant, però que no volem entrar en conflicte, ho portarem de manera natural”. Segons l’Ona, “com que les famílies estan encantades i els agraeixen moltíssim la tasca que fan, és molt fàcil a nivell de comunicació”.

“Les acampades m’encanten, ens ho passem bomba!”, s’exclama el Miquel, que ens confessa la seva intenció de ser cap, tot i que li queden, encara, set o vuit anys per ser-ho. El juny s'acaba el curs i al juliol arriba el moment més esperat pels infants: els campaments d’estiu. En aquest cas, seran de cinc dies. Aniran tots els grups junts al camp del Remei, cap a l'Empordà. “L’ideal seria anar per grups separats, però això suposa un cost econòmic que, ara com ara, no podem assumir”, reconeixen. Amb tot, l’Ona admet que “no volen fer un problema d’això, perquè els nens s’ho passen d’allò més bé junts”.

Un grup de nens juga a cuinar, al cau del Besòs | Cristina Garde

***

Una aventura que ve de lluny

Però l’aventura de la Berta i dos companys seus va començar, l'any 2010, al cau del Besòs. “Vam obrir el cau del Besòs, tot just en un moment que ja plegàvem del món de l'escoltisme”, diu la Berta. Hi ha un antecedent a les dues organitzacions que és l'associació de l’Ubuntu. “El cas de l’Ubuntu és el que ens va donar confiança per obrir el cau del Besòs”, explica Llucià. Tots dos comparteixen, de fet, una mateixa història d’origen: començar de zero, al carrer. “Aquí es fa cau”, com diu sovint la Berta.

Per arribar al cau del Besòs, has de baixar fins gairebé el final de la Rambla Prim de Barcelona, a tocar de La Mina, ja a Sant Adrià del Besòs. El cau del Besòs utilitza els espais de l’escola Eduard Marquina, un edifici de colors grisos i murs rectes. Davant hi ha tota una renglera de cases autoconstruïdes, amb un jardinet que duu a l’entrada. Les cases contrasten al costat dels edificis regulars i altíssims del seu voltant. A la porta de l’escola, un dels grups del cau s’organitza per fer una excursió al mercat. Entre tots han decidit que volien cuinar alguna cosa. Alguns duen el característic fulard; d’altres se l’han deixat a casa o l’han perdut.

A la porta ens espera l’Andrea Vílchez, cap del cau, que de seguida ens acompanya a entrar a l’escola pel pati gran. A dins, un altre grup de nens, aquests més petits, del grup dels castors i les llúdrigues, corren per la pista de bàsquet i s’empaiten. “Al grup dels castors tenim dos nens d'origen xinès, el Han Chen i el Felipe. Aquest és el seu nom català… Quan arriben aquí, a Catalunya, molts xinesos prefereixen tenir un nom occidental, però al Han Chen sí que li agrada el seu”, ens explica. I veiem al Han Chen i al Felipe enfeinats, netejant amb una escombra humida els gargots que han pintat al terra del pati.

I com hi arriben, els infants d’origen estranger, al cau? “Hi arriben com la resta. Els dos germans van arribar-hi perquè els seus pares tenen un bar, aquí, a la vora, i un dels nois que ve al cau n’és amic i els va demanar si voldrien venir”, explica l’Andrea mentre pugem les escales de l’escola, cap a l’aula on es troba la unitat dels més grans, els rangers, que van de sisè de primària a segon de l’ESO.

Allà ens trobem amb dos monitors -o caps, en l'argot de l'escoltisme-, més i amb un grup no massa nombrós d’adolescents fent rotllana sobre una tarima de fusta. “Estem decidint de quina forma aconseguirem diners per pagar-nos els campaments que haurem de fer a l’estiu”, ens expliquen. Volen fer un cinefòrum, però encara no tenen molt clar on i quant faran pagar i què hi projectaran. Els deixem que ho debatin en dos grups, que s’interpel·len de tant en tant i es fan bromes.

Al cau del Besòs, ens expliquen els caps, és més difícil la integració de la trentena llarga d’infants de què es fan càrrec, també dels que són d’origen estranger. El context socioeconòmic de les famílies no els ajuda. “La gran majoria dels infants i adolescents amb els quals treballem en el lleure venen de famílies molt vulnerables. N'hi ha que tenen els pares molt absents perquè treballen, n’hi ha que venen de família nombrosa i la gran majoria té dificultats econòmiques perquè alguns dels membres de la família està a l’atur. També n’hi ha que són atesos directament per Serveis Socials”, ens explica l’Andrea sense perdre el somriure, asseguda al costat dels adolescents, que semblen encuriosits per la visita.

Una cap dirigeix una activitat al cau del Besòs | Cristina Garde

El treball transversal dels agrupaments

El treball que hi fan, al cau, és transversal. Els monitors ajuden tant les famílies com els infants. A les famílies, per exemple, les ajuden a tramitar subvencions o prestacions. “Si ho fem nosaltres, i els hi diem com ho han de fer, els és més fàcil. A més, si no els hi ho diguéssim, potser algunes no sabrien tan sols que poden sol·licitar-les”, ens informen els monitors. També intenten que les famílies participin d’algunes de les activitats que organitzen els infants, com ara el cinefòrum que volen organitzar per pagar-se els campaments.

De fet, en finalitzar, els pares i les mares esperen els nens a la porta del pati gran i es distreuen parlant amb les monitores i els monitors. Es fan bromes, es demanen com va el nen, alguns porten altres famílies perquè l’amic s’apunti. Fins dos quarts passats de l’hora que haurien d’haver marxat, les famílies encara hi són. Algunes, fins i tot, es queden xerrant a la plaça de ciment del davant, als bancs. La relació entre el veïnat, al barri del Besòs, és encara estreta, com la d’un poble. L'única diferència és que viuen en pisos petits de grans edificis, en plena ciutat, amb el tramvia a tocar de casa, el metro i, uns quants carrers més enllà, els edificis novíssims del Fòrum.

Amb els infants treballen, sobretot, per fer-los néixer i créixer l’autonomia. “Intentem decidir-ho tots entre tots, que ells hi participin sempre. Per això, parlem molt amb ells, tant individualment com en col·lectiu. Intentem que ens expliquin com es troben, quina és la seva situació familiar, què els preocupa…”, reconeix l'Andrea. Com que en una ciutat no poden explorar massa la natura, sí que intenten aprofitar molt els campaments, un a l’hivern i un altre a l’estiu, i les excursions, on busquen visitar altres caus que sí que estan més a prop de la natura.

“Els nens i les nenes del nostre cau necessiten rutines, autonomia i fomentar la cohesió. Per això, al principi, en els grups dels més petits, passem llista, els hi anticipem les activitats. Això, per exemple, va molt bé amb els infants nouvinguts, perquè ells tenen més necessitat de saber on estan”, ens diu l’Andrea. L’idioma, ens asseguren, no és mai un obstacle. “Entre ells es parlen sovint en castellà o en català i amb els monitors la major part de vegades en català. Si no entenen alguna paraula, els hi ho repetim”, explica l’Andrea.

“Els nens i les nenes del nostre cau necessiten rutines, autonomia i fomentar la cohesió”, explica l'Andrea, cap del cau del Besòs

Molts d’ells, argumenta, se senten sovint desorientats, sobretot si no dominen el llenguatge, i també els va bé fer activitats físiques, amb les quals “treuen energia, cosa que els obliga a fer un progrés personal”. “Amb les activitats busquem que surtin de forma espontània les seves necessitats”, diu l'Andrea.

Els nens, generalment, arriben contents, però sí que és cert que en algunes ocasions les dificultats econòmiques de les famílies els afecten. “Clar que es nota la diferència entre el nostre cau i el d’un barri més afavorit. Per això, a banda de xerrar amb ells individualment, intentem fer debats pedagògics, com ara sobre violència entre companys, si n’hi ha. Això els ajuda a expressar-se i, al final, sempre t’acaben explicant quin és el neguit que tenen”, explica l’Andrea.

El cau del Besòs és un exemple d’integració al barri i ja fa set anys que va néixer. De fet, quan es va crear, tal com explica la Berta, es va fer una gran festa perquè la ciutadania el conegués i apuntés als seus fills allà. “Vam muntar una festa al carrer i van venir molts nens”, recorda.

El primer any, a més, es van dedicar a fer totes les activitats “al carrer”, perquè tothom que passés a prop s’hi sumés, com ara fan al Carmel. A més, els infants que arribaven no pagaven res. Ara, de fet, la quota és de només 12 euros a l’any i, malgrat tot, moltes famílies encara ho paguen a terminis. Al principi, de monitors, n’hi havia del barri, però després en van arribar d’altres zones de la ciutat. Ara, com explica l’Andrea, si volen seguir creixent i arribar a més infants, necessiten trobar més caps que vulguin liderar el projecte.

“Al Besòs hem aconseguit fidelitzar nens i anar fent créixer els grups. I, a més, hem de pensar que en un cau de La Mina hauràs de tractar temes com l'higiene, l’alimentació o les rutines de forma diferent de com ho fas a un cau de l’Eixample”, reconeix la Berta, que alhora afirma que és molt millor que “arrenquin de ben petits”. “Al final, fins i tot per a les famílies, et converteixes pràcticament en un educador social”, conclou.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article