Aprendre l’idioma, comprendre l’educació dels fills

Les escoles i els instituts són un veritable espai de convivència i també poden servir per ajudar les famílies d'origen estranger a conèixer el país d'acollida

Marxar a viure a un país que mai abans havies trepitjat i on no coneixes l’idioma és de tot menys fàcil. Noves costums, nous veïns, noves formes d’expressió, noves cultures. Per als més petits, l’odissea pren encara més dimensió. Els costa seguir el ritme de les classes perquè encara no dominen el català, han de fer nous amics, han de fer els deures… però s’hi esforcen. Molts d’ells, de fet, són els ‘mestres’ i els ‘traductors’ de les seves famílies, perquè sovint són els únics que reben formació. Per això, les escoles i els instituts són un veritable espai de convivència i, com ha sabut detectar la secretaria d’Immigració de la Generalitat, també poden servir per ajudar les famílies a aprendre el català i el castellà i a comprendre el sistema educatiu dels seus fills.

Ens trobem amb la Komal a les portes de l’Escola Francesc Macià, a la plaça d’Espanya de Barcelona. Coordina al centre i des de fa tres anys el curs per a famílies migrades del projecte Aprenem. Famílies en Xarxa (AFEX) de Casa Àsia. Es tracta que les mares i els pares aprenguin català, castellà o informàtica amb l’ajuda dels seus fills al centre on els petits estudien.

“El projecte neix a partir d’una experiència d’èxit que va sorgir al Canadà i que s’ha replicat a altres països i ha guanyat recentment un premi de diversitat intercultural que promou l’ONU. Va ser així com també es va engegar aquí a Catalunya sota la coordinació de l’Imma Llort”, ens explica la Komal, mentre les mares ja s’apleguen davant la porta del pati i els infants, a dins, es preparen per sortir, amb les motxilles despenjades, les vambes mal cordades i les empentes amb els amics.

En definitiva, doncs, el més important del projecte AFEX és “l'aportació de l'alumne davant les seves famílies i així les famílies consideren que val la pena que continuïn estudiant”. “El que ens sembla més nou és el concepte de referent educatiu, és a dir, nois i noies d'origen estranger que es dediquen a fer de mestres o professors de pares, mares, cosins o gent de la seva comunitat que van a buscar una formació determinada”, ens explica el secretari adjunt d'Igualtat, Migracions i Ciutadania, Carles Macian.

“La idea del projecte és simple -ens diu-. A les famílies els costa aprendre l’idioma quan arriben al país i els fills, en canvi, l’aprenen a l’escola. Per què no fer que els més petits facin de mestres als pares? A més, així ells també coneixen l’escola”. De fet, tal com admet la Komal, és el mateix que ja fan molts fills de forma natural. “Vaig arribar a Catalunya fa 12 anys i, com moltes amigues meves, havia d’acompanyar la mare i l’àvia a totes bandes per ajudar-les a fer-se entendre. Me n’he fet un fart, de traduir!”, exclama.

La Komal, que du un mocador clar que li cobreix els cabells, parla amb paciència, però ràpid. L’acompanya una amiga, la Mathia, que sent curiositat pel projecte i també ha vingut a conèixer-lo. Mentre xerrem, ens trobem un conegut de la família de la Komal que recull les filles a l’escola. Li toca el cap per saludar-la i conversen un moment. “No sabia que duia les filles aquí. De seguida que li he explicat què feia, m’ha dit que li demanarà a la seva dona si hi vol assistir”, ens explica després.

“Vaig arribar a Catalunya fa 12 anys i havia d’acompanyar la família per fer-se entendre. M’he fet un fart de traduir!”, exclama la dinamitzadora

“La comunitat la reconeix com algú important perquè està fent d'educadora, de formadora, des de l'institut, que és, per a ells, un lloc d'aprenentatge”, detalla Macian, que assegura que aquest paper té “un gran efecte”, no només perquè ajuda a la formació de les famílies, sinó perquè potser els valors tradicionals d’aquestes també canviaran i permetran que molts infants segueixin estudiant fins a la universitat, com la Komal.

La Komal va començar a fer de mediadora quan, després d’estudiar Humanitats a la universitat, es va interessar per projectes d’educació social. Va ser així com una amiga li va parlar del projecte de Casa Àsia i va demanar informació. La iniciativa té el seu origen a l’escola Milà i Fontanals, al bell mig del barri del Raval, al districte barceloní de Ciutat Vella. Després de tres anys d’èxits, i ara que el nivell d’aprenentatge ha millorat, les mares han preferit seguir el curs al Casal de Barri Folch i Torres, just davant de l’institut.

A més, el projecte ja té presència en cinc barris. “També oferim formació a una escola del Poble-Sec, a un institut del Besòs, a una escola de Sants i a Mercat Nou”, detalla la Komal. També explica que cada escola té un dinamitzador, que els cursos són d’un trimestre i que habitualment són dones les que hi assisteixen. “Tot i que al curs del Besòs sí que hi ha homes també”, s’afanya a dir. “És cert, però, que els homes sovint troben una feina en arribar i s’adapten més ràpid, mentre que les dones no ho tenen tan fàcil, perquè algunes són mestresses de casa”, afegeix quan li demanem.

 

Les mares que assistiran al curs s’han anat reunint vora la porta del pati amb els fills que els hi fan de docents i amb altres que són encara massa petits. Ara que han tocat les cinc de la tarda i la resta d’infants ja han marxat cap a casa, poden entrar al centre per començar el curs. La Komal ens demana que acompanyem al grup fins a l’aula i seguim la classe. Tot de dones travessem el pati i entrem per un lateral de l’edifici. La majoria són de la Índia, el Pakistan, “però també hi ha famílies del Marroc o l’Equador”. Pugem les escales, que han estat decorades amb frases a cada esglaó i avancem per un passadís ple de murals i dibuixos fets pels alumnes. Al final, hi trobem dues aules, una al costat de l’altra.

“Dels infants més petits en tenim cura en una de les aules i en l’altra fem el curs”, ens explica la Komal, ja a l’aula, on encara hi ha el professor que ha impartit la classe anterior. Les dones s’asseuen a les taules, que estan organitzades en forma d’U, al costat de les seves filles. La Komal explica que, donat que moltes d’elles estan seguint el Ramadà i poden estar més cansades, faran repàs de tot el que han après. Per trencar el gel, els demana que es presentin i diguin quants anys tenen i quin és el seu país d’origen. Cadascuna d’elles s’esforça aleshores a dir el seu nom, l’edat i el país. Ho fan amb força vergonya i riuen. A vegades, demanen al fill que les ajudi.

Després, la Komal els demana que treguin les lliçons que han après al llarg del trimestre. Hi ha la lliçó de benvinguda, la del menjar, la del clima, la dels colors … El darrer dia de classe els anuncia que aniran totes plegades a veure una exposició al MNAC. “Allà posarem en pràctica tot el que hem après. Alguna hi ha anat?”, demana la Komal. Poques aixequen el braç. Després de practicar una bona estona, recullen els apunts, criden els fills i marxen cap a casa.

Quan les mares són les mestres

Paral·lelament, a l’Escola Pia del barri de Sant Antoni hi ha reunides una desena de mares que han arribat fa poc temps a Catalunya. La majoria són d’origen paquistanès o del Marroc. Es troben un parell de dies a la setmana, a les tres de la tarda, en una aula polivalent de la mateixa escola de Barcelona. En aquest cas, i malgrat que el desenvolupament és diferent, el projecte que estan duent a terme té el mateix objectiu: aprendre alguna de les llengües oficials de Catalunya -català i castellà-, i generar una connexió entre les famílies, l’escola i el barri. Es tracta del projecte Afluents, de l’entitat Servei Solidari.

Aquí són altres mares voluntàries formades en aprenentatge de llengua per a persones immigrants les que ensenyen idiomes a les nouvingudes, i no els seus fills. “Sovint, els pares d'alumnes estrangers no tenen ni idea de què fan els seus fills, ni de com ajudar-los, ni com actuar amb el sistema educatiu, amb els mestres. I, moltes vegades, l'idioma és la primera barrera”, constata Macian. Per això, explica, “és important l'alfabetització i conèixer la dinàmica de la pròpia escola”.

Segons la Maria José López, responsable del projecte, el tret cabdal és que “té lloc dins l'escola” i això “ja trenca una barrera” entre les famílies i l’escola dels seus fills. A més, les mares poden portar els seus fills de zero a tres anys perquè altres voluntàries se’n fan càrrec mentre elles aprenen. “Aquestes eren mares que quedaven fora del circuit d’aprenentatge de la llengua perquè no tenien on deixar els seus fills”, explica la responsable del projecte.

Mares, i no pares. Però no perquè el projecte estigui limitat a elles, sinó perquè la realitat diu que només hi participen dones. “Ens costa molt que els pares vinguin a les classes però, almenys, comprovem una participació implícita d’aquests a casa, a les festes de final de curs, a les reunions amb els mestres, etc.”, admet la Maria José.

“Sovint, els pares d'alumnes estrangers no saben com ajudar-los dins el sistema educatiu. Molts cops, l'idioma és la primera barrera”, constata Macian

Malgrat que cada escola adapta el projecte a la seva manera, d’aquí el nom d’Afluents, habitualment dediquen una estona a aprendre la llengua pròpiament, i la segona meitat de la sessió la dediquen a posar-se al dia de les activitats de l’escola, a fer un repàs de l’agenda dels seus fills i a demanar dubtes. “És molt important que aprenguin català i castellà, sobretot amb l’objectiu que, després, a casa facin acompanyament als seus fills, per exemple, amb els deuresˮ, afirma López.

“A vegades, però, són coses encara més senzilles. Per exemple: ha arribat una carta que diu que tots els infants han de portar un barret verd. Doncs anem a fer aquest barret verd, a casa. Això apodera molt als fills perquè pensen: “Ostres! La mare s’implica amb les coses de l’escola! Ho ha entès i en té ganes!”. Són nexes que anem teixint amb la família i l’escolaˮ, explica.

Mares voluntàries del projecte Afluents ensenyen català i castellà a mares nouvingudes | Judit Domènech

Els nivells d’alfabetització entre les participants del projecte són diversos i, a vegades, fins i tot nul. Totes elles estan separades en grups per nivells i les voluntàries es dediquen, cada una, amb una atenció molt personalitzada, a un petit grup. Segons un estudi de la Fundació Bofill, com més estudis tenen els pares, menys abandonament escolar per part dels fills hi ha. “Per això és tan important la mentoria per a l’aprenentatge de la llengua i l’acompanyament a l’escolarització dels petits”, argumenta Macian.

En aquest sentit, el representant del Departament afegeix que “tristament, hi ha un cert prejudici en la continuïtat acadèmica dels alumnes d’origen estranger” i moltes vegades és el mateix sistema educatiu el qui els recomana, un cop acaben l’ESO, que facin una Formació Professional. Rarament, explica, se’ls recomana que facin Batxillerat i que continuïn amb un Grau a la universitat.

Per aconseguir una inclusió plena, el projecte també dedica esforços a la vinculació amb el barri. “Intentem que les mares puguin fer altres activitats de lleure i de qualitat amb els nens. A les escoles els parlem de biblioteques i centres cívics que tenen a prop, recursos com ara la T-12 del metro... En definitiva, els donem eines perquè puguin tenir autonomia al barri on viuen”, diu López.

Tota convençuda, ens explica que, ara mateix, el projecte funciona a tres escoles: l’Escola Pia de Sant Antoni, l’Escola Castella i l’Escola Collaso i Gil, totes de Barcelona. Però ja ens avança que el curs vinent seran vuit les escoles que faran seu el projecte Afluents.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article