El carrer davant del mirall: posar cara a la vulnerabilitat

Més de 500 persones voluntàries d'Arrels Fundació recorren el centre de Barcelona per conèixer qui són i com són les persones sense llar

“No sé ni quants anys fa que estic aquí. No ho sé, de debò”. Ens ho diu un home arraulit a la portalada d’una església, al districte de Ciutat Vella. La maleta li fa de capçal; el terra, de matalàs. Té el rostre fosc, fosquíssim, i els ulls li brillen. “M’estic aquí tot el dia. Els veïns ja em coneixen. Demano diners i bec cervesa”, aconsegueixen arrancar-li la Mireia i el Kyril, que se’l miren ajupits, a la seva alçada. A l’home de rostre fosc l’anomenarem Paco per preservar el seu anonimat. Anys enrere, recorda, vivia a dos carrers d’on ara passa les nits. Ho feia al pis de la seva germana. Va arribar de Badajoz a Barcelona amb l’esperança de trobar feina. No va tenir sort. Quan la germana va morir, ell es va quedar al carrer. L’alcoholisme va fer la resta.

Mentre els ho explica, la Mireia pren apunts que després acabarà de completar una mica més enllà, en uns bancs. Al final, el Kyril li ofereix cinc euros i menjar. Just quan acaben l’entrevista, es troben amb un altre equip del cens d’Arrels Fundació que també ha acabat de pentinar la seva zona. “Heu tingut sort amb el Paco? És molt rondinaire”, els demana la Jessica, que coordina els equips que s’han repartit per tot el barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. “Sí, ens ha respost força preguntes”, li diu el Kyril, que de seguida es posa a parlar amb el Manel, un dels voluntaris habituals de l’entitat. La seva experiència és imprescindible aquesta nit. El Manel va viure al carrer durant deu anys i sap com acostar-se a les persones que viuen al ras perquè no se sentin incòmodes.

“Vaig viure cinc anys al carrer i cinc més en un aparcament. Era alcohòlic. Ara ja fa temps que no provo ni una gota d’alcohol”, li diu al Kyril, que s’adona que és la mateixa història que li ha explicat el Manel quan feien un simulacre a Arc de Triomf, el punt de trobada dels voluntaris de la seva zona, abans de començar a pentinar l’àrea. L’exercici els ha servit per posar en pràctica les preguntes. “Sí, sí… Era una història real. És la meva vida. Me’n vaig sortir perquè em vaig posar molt malalt. Em van haver d’operar i, arran d’aquella operació i de l’atac tan gros de delírium trèmens que vaig patir, me’n vaig adonar que havia de demanar ajuda”, recorda el Manel una mica inquiet. Les mans li tremolen, somriu i mira a banda i banda.

Aleshores la Jessica rep un missatge. Un altre grup demana ajuda perquè a la zona de Pla de Palau no donen l’abast. Aleshores els dos equips decideixen anar a fer un cop de mà. Com la Jessica, hi ha altres coordinadors repartits pels districtes de Ciutat Vella, Sant Antoni i Poble-Sec on es realitza l’enquesta. En total, enquestaran 322 persones durant tota la nit. Quatre hores abans, més de 500 persones voluntàries s’han aplegat a la seu d’Arrels Fundació, al carrer de la Riereta, al laberint de carrers estrets que és el Raval. Allà, s’han donat les instruccions bàsiques, s’ha explicat el guió de l’enquesta, s’ha ensenyat com fer anar l’aplicació per marcar la ubicació de les persones sense llar i s’han ofert entrepans i sucs.

“Vaig viure cinc anys al carrer i cinc més en un aparcament. Era alcohòlic. Ara ja fa temps que no provo ni una gota d’alcohol”, explica el Manel

“El cens es diferencia del recompte perquè anem conèixer quin és el grau de vulnerabilitat de les persones sense llar. Amb les preguntes que els hi fem, intentem resoldre en quina situació es troben”, ens ha explicat el director d’Arrels, Ferran Busquets, al seu despatx, mentre la resta es preparen per a l’activitat nocturna. És el tercer any consecutiu que s’elabora l’enquesta i tot va començar a partir d’una campanya europea. Londres en va ser pionera. “Enguany hem incorporat una eina nova amb la que avaluem també les persones sense llar que no volen respondre el cens. Ho fem a través d’una anàlisi visual”, ens detalla. En dues setmanes, l'entitat publicarà els resultats.

Durant el recompte, que organitzen des de l’Ajuntament de Barcelona a través de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL), que es va realitzar fa tan sols unes setmanes enrere, es van trobar 956 persones que dormien al ras a la ciutat. Des del 2008, les persones que dormen al carrer han augmentat un 30%. La xifra del recompte, que és gairebé la mateixa que la de l’any passat, tal com alerta Busquets, evidencia fins a quin punt l’Ajuntament de Barcelona no acaba de fer front al sensellarisme. A més, constata, com també ho ha fet el Síndic de Greuges, que creixen el nombre d’assentaments a Barcelona i que el fenomen del sensellarisme s’expandeix per tota l’àrea metropolitana.

“En atenció a les persones sense llar estem a la cua. A Anglaterra tenen molts més projectes. També a Finlàndia, ara que està tan en boga, però què fan amb les persones migrades? No les atenen. A Nova York, recullen 60.000 famílies cada nit en albergs, però hi ha moltíssima més població que a Barcelona. Ens podem excusar tant com vulguem, però la realitat és que no ho estem fent bé”, es queixa Busquets.

Una persona sense llar dorm sobre un sofà a Barcelona | Arrels Fundació

Els dubtes sobre la remunicipalització

“L’Ajuntament està apostant per un habitatge públic que almenys a nosaltres no ens arriba. Com pot ser que el consistori reservi 50 habitatges de housing first i la nostra entitat ja en tingui 60? No s’aprofita prou que les entitats són més àgils. Barcelona és molt gran i la burocràcia és massa lenta”, apunta Busquets. A la pregunta sobre si cal remunicipalitzar el servei d’atenció a les persones que viuen al carrer, el director és contundent: “Sí, és clar que ens agradaria, el problema és que el consistori no dona l’abast”. “La manca d’habitatge social i que Barcelona sigui una gran ciutat que atreu persones que acaben vivint al ras explica per què tenim tant sensellarisme, però no ho justifica”, argumenta Busquets.

També posa en dubte que el consistori inverteixi 10 milions d’euros anuals, tal com ha anunciat que faria fins al 2020, i que ho destini “a construir albergs”, un model d’acollida de les persones sense llar que els experts consideren ja obsolet, perquè no permet una atenció individualitzada. “Es podria invertir la mateixa quantitat en obrir espais més petits”, reclama. De fet, Arrels destina aproximadament uns 1,5 milions d’euros en habitatge social a l’any i cada nit acull unes 200 persones en els seus espais.

“La manca d’habitatge social i que Barcelona sigui una gran ciutat explica per què tenim tant sensellarisme, però no ho justifica”, argumenta el director d'Arrels, Ferran Busquets

Tot i així, les dificultats per abordar el sensellarisme a la ciutat també han propiciat que, per primera vegada, les persones sense sostre s’hagin reivindicat. Ho han fet amb diverses acampades, primer a plaça de Catalunya i, després, prop d’Arc de Triomf. Això, explica el director de la fundació, ha estat “molt positiu”, perquè sovint són persones que arrosseguen tants problemes psicosocials que és difícil que s’emancipin i reclamin els seus drets. Per això, des de l’entitat fan dues demandes al nou Govern: que la Renda Garantida no exclogui ningú i que l’estratègia catalana de sensellarisme “es faci i es faci bé”. Això vol dir que tots els municipis de Catalunya facin recomptes, que sàpiguen com acollir les persones sense llar amb un protocol i que ho facin.

El cens en una nit de pluja

El Kyril i la Mireia és la primera vegada que participen al cens. Tots dos estudien sociologia i han ajudat en algun moment a altres entitats. Aquest cop, la Mireia va llegir en una revista que l’entitat buscava 600 voluntaris i s’hi van apuntar. Ens ho expliquen quan tot just ens posem en marxa. El Kyril carrega a la motxilla entrepans i sucs que ha arreplegat de la seu d’Arrels per donar-los a les persones que viuen al ras. També organitza la ruta en zig-zag pels carrers estrets per tal de pentinar tota l’àrea de forma exhaustiva. Ho fa mentre mira el mapa i es prepara les preguntes a fer. La Mireia, al seu torn, repassa els papers que els han repartit amb una llibreta amb totes les enquestes.

Pocs metres després de començar la ruta, es troben un noi que s’arrauleix sobre un petit matalàs d’escuma. Quan el saluden, de seguida s’incorpora i respon sense problemes. Per evitar la distància, la Kyril i la Mireia s’asseuen al seu costat. Els explica que fins fa poc menys de tres mesos vivia en una casa okupa al barri del Poblenou, però que la policia els va desallotjar i es va quedar sense un lloc on dormir.

El jove, a qui direm Mihai, és d’origen txec. Explica que ha estat voltant durant anys per aquí i per allà, per filosofia de vida, i que Barcelona li va semblar una ciutat amable on viure, lluny del fred i de la repressió policial del seu país. Assegura que està empadronat a la ciutat i que li va costar dos anys aconseguir el permís. També diu que l’atenen sovint als serveis socials i de salut, i els ensenya la cama, que es va trencar i que ara es protegeix amb una funda per immobilitzar-la. De menjar, diu, no li’n falta, perquè coneix diversos menjadors socials. Per acomiadar-lo, la Mireia li ofereix una cigarreta que accepta, amb un somriure, sense ni pensar-hi.

Mentre el Kyril i la Mireia travessen els carrers estrets de vora el Palau de la Música, l’ambient comença a ser més humit. Sembla que plourà i no podem evitar pensar què passarà amb el Mihai, que dormia sobre un esglaó, a l’entrada d’una botiga. Durant la nit, el Kyril i la Mireia encara es trobaran dues persones més abans de conèixer el Paco, però no voldran respondre les preguntes i només podran omplir les enquestes d’observació. Abans que surti el sol, caurà una gran tempesta a la ciutat.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article