“Barça o Barzakh”: el desig que salvarà el món

Cristina Allué  @crisallue 

“Sabeu com vaig marxar, jo? La primera vegada em vaig encomanar al pare i la mare em va acompanyar fins al cotxe. Em va donar la mà esquerra. Al Senegal això significa que ens tornarem a veure...”. “I jo, Soly, vols saber com vaig marxar, jo? Era de nit, vaig despertar el meu germà. Li vaig dir que marxava i que no li digués a ningú...”. “Per a mi, Soly i Dabo, el viatge migratori va ser molt diferent... La mare ja havia marxat a Europa. I jo esperava i esperava que algun dia la meva mare europea ens dugués a mi i a la meva germana... Van haver de passar anys i, quan el dia va arribar... la màscara d'Europa se'm va caure de cop...”.

En Malamine Soly, en Dabo Malang i la Yacine Diop són a l'escenari, envoltats de catifes i de vestits africans que pengen del sostre. Al fons, dos músics. Al davant, un públic mut i l'Ariadna de Vilar, l’actriu amb robes blanques que representa Europa i escolta, asseguda, les històries d'aquests tres migrants. L'obra de teatre es diu P.A.U. Paisatges als ulls i s’ha pogut veure del 26 al 31 de març al Teatre Eòlia. La seva directora, la Carolina Llacher, explica que el projecte va sorgir d'una necessitat per narrar les històries de la migració en primera persona i fer alguna cosa davant la injustícia. “Potser a algú li resultarà naïf, però si fem el que fem, cadascú de nosaltres, és perquè, en el fons, volem canviar el món, oi?”, repetirà la Carolina quan acabi la representació i s'obri un col·loqui amb el públic.

“Volia que, com a europeus, fóssim conscients del nostre privilegi, perquè els privilegis també ens poden fer esclaus, sabeu? En Dabo, la Yacine i en Soly son herois”

“Però com fer-ho? Des d'on podia explicar res, jo? Jo no volia explicar aquesta història des del nostre privilegi d'europeus. Jo volia, de fet, que com a europeus fóssim conscients del nostre privilegi, perquè els privilegis també ens poden fer esclaus, sabeu?”, dirà la Carolina. I mirarà el Dabo, la Yacine i el Soly. “Són herois, ells. No en som conscients de com d'herois són”, dirà. El públic, que els escolta, pensa com s'ho han fet, el Dabo, la Yacine i el Soly per explicar qui eren i qui són i què n'esperen, d'ells: com s'ho han fet per narrar en prop més d'una hora el viatge migratori, les pors i els anhels?

L'orgull del desert

En Soly va haver de repetir el viatge dos cops. La primera vegada no se'n va sortir. Tenia 19 anys. Al país natal, diu, no tenia esperances de ser útil per a la família. Va marxar cap a la capital amb la seva benedicció i, després d'estar-se mesos treballant en una comuna, on altres joves senegalesos esperaven el dia que podrien pagar el viatge a Europa, va arribar-li l'oportunitat. Però enmig del desert de Dakar van ser interceptats per la policia del Marroc, que els va lligar amb cordes tots junts, morts de por, en plena nit, i els va dur a comissaria, on els llançaven arròs i llet.

“Quan ens van deixar anar, enmig del desert altra vegada, ens van dir, si torneu a intentar-ho, on tuera tous! Us matarem!”, explica un Soly capcot. El grup de joves es va dispersar: cadascú creia que havia d'emprendre un camí diferent. En Soly, juntament amb dos companys més, va aconseguir trobar les vies d'un tren i va caminar i caminar i caminar... “No teníem menjar, però no podíem parar, perquè si t'atures és segur que després no tindràs forces per continuar”, explica a l'escenari, il·luminat per les llums vermelles i blaves.

Quan al final va arribar al poble, tothom se'l mirava malament: “‘No ho ha aconseguit’, sentia que deien. Sents vergonya perquè no has pogut ajudar la família...”, explica a la foscor. El Dabo assenteix, en silenci. I la Yacine mira endavant, apretant els llavis. L'orgull va fer que en Soly hi tornés. Va fer de nou camí cap a la comuna i es va posar a organitzar els viatges amb la promesa que, si ajudava prou bé els companys, ell també podria marxar. I sí, va aconseguir que el grup que coordinava arribés a les costes del Marroc i, de nit, de cop, es va trobar dins d'una pastera.

“Quan el company va tallar la corda, perquè anéssim a la mar, em vaig adonar que no sabia nedar, que no duíem ni el menjar suficient ni salvavides”

“I quan el company va tallar la corda, perquè anéssim a fer la mar, em vaig adonar que no sabia nedar, que no duíem ni el menjar suficient ni salvavides... Sentíem que el mar feia onades molt grosses i tothom volia tornar. Va passar un helicòpter sobre nostre i vam cridar... i, al final, ens va rescatar un vaixell i ens va dur a Las Palmas. Ens van atendre voluntaris de la Creu Roja. Si tenies un contacte al país i aconseguies que et paguessin el viatge, ja ho tenies fet. Jo vaig trucar i trucar fins a trobar un amic a Màlaga...”, explica. El viatge del Soly, però, només acabava de començar.

A Màlaga va fer de manter amb un munt de companys i recorda l'angoixa de saber-se perseguit per la policia. Agraeix com un tresor els cinc euros que un home li va donar perquè aquell dia no hagués de vendre més motxilles i bolsos i sabatilles a la platja. Cansat, va aconseguir un altre contacte a Almeria, on va treballar en la construcció. D'allà, té bon record de l'Alejandro i la seva família, que li van regalar un munt de roba, quan ell ni tan sols pensava que cada dia, fes fred o calor, portava els mateixos pantalons curts i la mateixa samarreta.

I d'Almeria va arribar a Barcelona, on vivia com podia i feia d'actor de repartiment en pel·lícules. “En una d'aquelles actuacions em van fer fer de xef d'un vaixell pirata... i després vaig estar pensant dies i dies en com m'havia agradat... i, al final, li vaig suplicar a l'assistent social que fes tot el possible perquè pogués aprendre cuina. ‘Soly, no serà fàcil, ho saps? Però faré el que pugui’, va dir-me. I sí, em va aconseguir un curs a El Mescladís, i gràcies a allò ara hi treballo com a responsable de formació”.

“Jo vull morir en terra ferma”

La història del Dabo Malang s'assembla a la del Soly. En Dabo estudiava Econòmiques i va tenir un fill fora del matrimoni i la família d'ella en malparlava. Ell volia ser un exemple per al fill que mai no li deixarien veure i tenir diners i acabar els estudis i que la gent no malparlés d'ell al poble. I va marxar. El periple el va dur al Marroc a treballar en un hotel i, quan va fer prou diners, va pagar per un viatge en pastera.

“Malgrat el GPS, ens vam perdre... i hi havia unes onades molt fortes. Jo vaig demanar a tothom que reséssim, cadascú en el seu idioma... Vam quedar a la deriva, sense menjar, sense beure... I, després d'un parell o tres de dies, vam veure una muntanya. Jo li vaig dir a l'home que ens guiava: ‘Porta’ns-hi, encara que sigui el Marroc, però no deixis que morim a l'aigua... Jo vull morir en terra ferma’. I ens hi vam acostar. No era Las Palmas, no, era Tenerife. Vam arribar a una platja i la gent estava amb les tovalloles prenent el sol... Aleshores van començar a fer trucades, amb els mòbils, i van venir voluntaris de la Creu Roja”, recorda en Doba, assegut en una cadira, a un costat de l'escenari.

“A Senegal molts joves diem ‘Barça o Barzakh’, que significa ‘Barcelona o Mort’, però no ens diuen que el viatge és tan dur...”

Com que ell era l'únic que parlava idiomes li van demanar que escrivís en un paper els noms de cadascuna de les persones migrades i el país d'origen. “Jo vaig inventar-me el nom i el país, perquè no volia que em deportessin. I d'allà, cap a un CIE, on vaig buscar un contacte que em pogués fer quedar... Jo només volia anar a Barcelona, perquè m'encanta el Xavi, el futbolista. Al CIE els companys es reien de mi, però al final ho vaig aconseguir”, confessa. “A Senegal molts joves diem ‘Barça o Barzakh’, que significa ‘Barcelona o Mort’, però no ens diuen que no s'arriba a Barcelona en barca, no se'ns diu que el viatge és tan dur...”.

A Barcelona, va acabar en una nau industrial ocupada, on compartia habitació amb un munt de persones. En Doba no s'hi acostumava, preferia dormir a la camioneta d'un company i, un dia, passejant per la ciutat, es va trobar un altre noi senegalès que li va prometre que l'ajudaria. L'endemà el va dur a la Creu Roja i, gràcies a l'assistenta social, va començar a fer cursos de castellà, de català i a fer de voluntari a l'entitat. També li van oferir una habitació on estar-se i, ara, treballa a la parròquia de Santa Anna ajudant les persones sense llar.

“Jo vull acabar els estudis d'Econòmiques i marxar al meu país. Vull ajudar la meva gent, als joves que, com jo, volen marxar a Europa, perquè no ho facin com jo ho vaig haver de fer... No venim aquí a robar la feina a ningú”, explica en Dabo, que va aconseguir conèixer el Xavi, el jugador de futbol, gràcies al periodista Albert Om, i que recorda amb emoció el dia que una voluntària de Creu Roja va fer un viatge al Senegal per conèixer el fill que el Dabo no havia pogut veure mai. Ho explica emocionat, amb la fotografia a la mà.

La reina europea del Senegal

Per a la Yacine tot va ser diferent. “Jo creixia al Senegal pensant-me que era europea, sabeu, i em tractaven, al poble, com si fos una reina... La mare va marxar quan jo tenia dos anys. Fins als 12 no vam poder anar amb ella a Almeria. I jo creia que tot seria un somni, que tindria amigues europees, blanques, amb aquells ulls tan clars que a mi em fascinen! I em pensava que tot aniria bé, però no”, explica la Yacine, que duu un vestit de mil colors del Senegal. De l'escola, recorda amb estima a la Carmen, l'única nena que li ensenyava l'idioma i parlava amb ella al pati. De l'escola, recorda també com el tutor, després que un company li digués que la seva pell “tacava”, la va consolar dient-li que la gent com ella “havia de treballar com un negre per poder viure com un blanc”.

“Podré fer el meu somni realitat o l'hauré de sacrificar? Jo ara he de dur la motxilla que la mare carregava... Ara la duc jo, la motxilla”

“Jo no ho entenia, i les coses, a casa, van anar a pitjor. La mare ja no treballava tant, perquè estava cansada de tants anys treballant al camp, i el pare es va quedar a l'atur... Així que vaig seguir estudiant, pensant que jo era responsable de la família, que havia de tornar tot allò que la mare havia fet per mi i la meva germana. Vaig fer un curs de cuina i vaig acabar marxant a Barcelona. I ara treballo de cuinera, però a mi el que més m'agrada és la moda... Podré fer el meu somni realitat o l'hauré de sacrificar? Jo he de dur la motxilla que la mare carregava... Ara la duc jo, la motxilla”, explica al Soly i al Doba i a l'Ariadna i al públic.

El canvi comença en un mateix

Quantes vides, com la de la Yacine, carreguen aquest pes? Les coneixem? D'això en parla la directora de l'obra, la Carolina Llacher, quan acaba la funció, amb el públic. S'hi han sumat una portaveu de l'entitat Stop Mare Mortum, una voluntària de l'ONG Proactiva Open Arms i en Baye Ababacar Thiakh, de Diomcoop, la cooperativa que han fundat alguns manters de Barcelona. L’any passat, més de 3.000 persones van morir al mar mediterrani.

“Des d'Europa podem exigir fronteres legals i segures, podem reclamar que es tramitin com cal les peticions d'asil”

“Com fer que la gent, quan marxi, no perdi la vida? Des d'Europa podem exigir fronteres legals i segures, podem reclamar que les persones migrades siguin protegides, que es tramitin com cal les peticions d'asil, que es faci efectiu un corredor humanitari, que millorem els mecanismes per reunificar famílies. La Llei d’estrangeria et bloqueja una vegada i una altra. I el gran mur és el govern, de dretes o d'esquerres, és igual. Hi ha vides que valen i vides que no valen”, etziba la portaveu de Stop Mare Mortum.

I Baye, de Diomcoop, fa entendre al públic que les persones migrades “no són ni d'aquí ni d'allí” i que les fronteres segueixen estant un cop arribes al país d'acollida. “Estem negant drets per mantenir uns privilegis”, denuncia. “Abaixem la mirada davant dels manters o dels nois dels carros. Però una mirada expressa preocupació i la preocupació ens ajuda a entendre qui és la persona que tenim al costat. És necessari que no abaixem més la mirada”, demana. I l'Ariadna de Vilar recorda que, quan va caure el Mur de Berlín, hi havia 11 fronteres que separaven el món. Ara n'hi ha més de 70. “Com pot ser? Què hem de fer per canviar-ho?”, es pregunta. “Tot comença en un mateix”, conclou la Carolina.