Quan el teixit social evita la caiguda lliure de l’habitatge

La PAH i els municipis carreguen el pes de la baixa inversió del Govern i de la manca de parc públic

“Com és que has vingut a la PAHC?”, li demanen diferents membres de la PAHC Bages a una dona que s’ha presentat per primera vegada a l’assemblea de cada diumenge a la tarda. “La meva ‘assistenta’ social m’ha dit que vingui”, els respon ella. Aquesta no és una situació aïllada, sinó que és un fet que es repeteix setmana rere setmana tant a la PAHC Bages com a la resta de PAH de Catalunya. “La situació de crisi gravíssima en temes d'habitatge –i no només en habitatge– ha desbordat els serveis socials, i són els mateixos ajuntaments qui ens envien gent a l'assemblea”, confessa un dels membres de la PAHC Bages, Bernat Sorinas.

Aquest context de greu crisi de l’habitatge ha fet que en un any hi hagi hagut 17.000 desnonaments a Catalunya i ha convertit les entitats socials en actors principals per evitar la caiguda lliure que provoca la manca d’habitatge. Les ciutats grans s’estan organitzant per donar resposta a l’emergència habitacional, però com gestionen els municipis més petits aquesta situació? El Social.cat s’ha acostat a les comarques del Bages i del Baix Camp per veure com treballen les PAH del Bages i de Reus i saber quina resposta donen els serveis socials a Mont-roig del Camp.

PAH Bages: “Als pobles, les famílies generalment ja han marxat abans que es produeixi el desnonament, sobretot per vergonya”

Les ciutats més grans acostumen a tenir més recursos –tot i que no suficients–, però els pobles petits no tants. Segons Sorinas, als pobles també hi ha ordres de desnonament, tot i que sovint la família marxa abans que la facin fora, i aleshores passa el que es coneix com un desnonament invisible. També és produeix un desnonament invisible quan els propietaris d’un pis de lloguer apugen el preu a l’inquilí fins al punt que aquest no el pot assumir i marxa abans de no poder-lo pagar.

Tots aquests desnonaments invisibles no estan registrats. “Als pobles, les famílies generalment ja han marxat abans que es produeixi, sobretot per vergonya”, perquè “tothom es coneix més”, i es reubiquen, per exemple, a casa d’un familiar, ocupant pisos buits o bé es traslladen a viure a la ciutat més propera, que la veuen com un “lloc d’oportunitats”, diu Sorinas.

Als serveis socials de l’Ajuntament de Mont-roig del Camp (Tarragona) assenyalen que a les localitats petites resulta molt complicat afrontar els problemes relacionats amb l’habitatge. “No és fàcil assumir-los sense els tècnics especialitzats corresponents i sense pressupostos econòmics suficients”, expliquen fonts del consistori. Aquest municipi té 11.597 habitants i el 2018 no tenia cap habitatge de protecció oficial disponible. En canvi, l’any passat, segons dades de l’Agència Catalana de l’Habitatge, va rebre deu sol·licituds noves per accedir-hi.

Actualment, serveis socials té detectades i aten 32 famílies que viuen ocupant algun tipus d’immoble, la majoria de les quals amb infants a càrrec, amb el risc que això suposa. A part d’aquestes 32 famílies, la policia local de Mont-roig del Camp ha detectat més cases ocupades per altres famílies, que no acudeixen als serveis socials del municipi. En total, es calcula que hi ha més de 60 famílies que es troben en aquesta situació.

Activistes de la PAHC Bages davant d’una oficina de CatalunyaCaixa / PAHC Bages

Fonts de l’Ajuntament expliquen que aquest municipi té molts pisos buits de les entitats bancàries, concretament, n’hi ha 569. A més dels immobles buits en propietat dels bancs, al municipi hi ha força immobles de particulars que estan buits i no s’utilitzen. Molts d’aquests són segones residències de persones estrangeres que s’han fet grans i han retornat als seus països. “Això fa que es produeixi l’anomenat efecte crida per a moltes persones, que es traslladen al municipi a ocupar-los”, asseguren des de l’Ajuntament, i destaquen que “cada vegada atenen un volum més gran de persones o famílies a causa de les seves dificultats econòmiques i socials”.

Així, per atendre les persones amb dificultat d’habitatge, els tècnics de serveis socials aconsellen que s’inscriguin a l’Agència d’Habitatge de Catalunya per sol·licitar un immoble protegit. “La dificultat és que actualment no n’hi ha”, afirmen els serveis socials de Mont-roig del Camp. En casos de desnonament, els mateixos serveis socials realitzen la sol·licitud a la mesa d’emergència de l’Agència d’Habitatge de Catalunya i n’esperen la resposta.

De fet, fonts de l’Ajuntament asseguren que, d’ençà que es va aprovar la Llei 24/2015 de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, l’Agència Catalana de l’Habitatge només ha estimat set casos favorables dels 20 sol·licitats pel consistori.

El 95% dels que arriben a la PAHC Bages els deriva serveis socials

En aquest sentit, l’Agència Catalana de l’Habitatge reconeix que la mesa d’emergència està “col·lapsada”. Només 11 municipis tenen una mesa pròpia (Badalona, Barcelona, Cornellà, L’Hospitalet, Lleida, Martorell, Sabadell, Sant Adrià del Besos, Sant Cugat, Terrassa i Vic), i la mesa central atén la resta de municipis. En total, l’Agència Catalana de l’Habitatge disposa d’uns 16.000 pisos públics, és a dir, de protecció oficial.

Tot i que aquest mitjà s’ha posat en contacte en diverses ocasions amb l’Agència, aquesta no ha facilitat xifres de casos resolts favorablement que encara estan a l’espera d’un habitatge, fet que oculta la dimensió del problema i fa que hi hagi famílies que quedin a la intempèrie, i sense una alternativa habitacional.

I, en aquest moment, es produeix el circuit a la inversa. Sorinas explica que la majoria de casos que els arriben a la PAHC –apunta que poden ser fins a un 95%– venen directament derivats de les administracions locals.

La PAH de Reus ho corrobora. “La gent que ve a les nostres assemblees estan desesperats. Han passat per serveis socials i aquests els diuen que no tenen solució al seu problema d'habitabilitat. Ells van a serveis socials i després a l'oficina de l'habitatge, en una situació de precarietat absoluta, i els diuen que no els poden ajudar. La majoria d'ells cobren molt poc, o no cobren res. Al carrer no s'hi poden quedar, això és de lògica”, assenyala Sandra Casanova, membre de la PAH Reus.

PAH Reus: “La gent que ve a les nostres assemblees estan desesperats. Han passat per serveis socials i aquests els diuen que no tenen solució al seu problema d'habitabilitat”

Més difícil encara ho tenen les persones en situació irregular. “Tenim un problema greu amb la gent sense papers perquè no té dret a absolutament res i només poden ocupar. La resposta de qualsevol ajuntament és ‘No podem fer res amb aquesta família’. No hi ha cap solució administrativa. Zero és zero”, explica Sorinas.

A més, Casanova apunta que deixar persones sense habitatge és infringir la llei, és il·legal. “Ara, almenys, des que hem recuperat els dos articles de la Llei 24/2015 que garanteixen solucions habitacionals i de pobresa energètica, tenim una arma molt potent com a activistes per poder donar resposta a aquestes famílies. Ara ja no hi ha excuses per deixar aquestes famílies sense una opció habitacional”, assevera.

La recuperació dels dos articles clau d’aquesta llei, impugnats fa tres anys pel govern del Partit Popular al Tribunal Constitucional, són importants fins al punt que la llei fa que els fons voltors es rendeixin. “El dia que la llei es va publicar al BOE teníem una acció a la Sareb de Barcelona amb totes les PAH. Aquell mateix matí vaig enviar un correu electrònic a Dovarian, que és el fons voltor que portava el desnonament que anàvem a aturar, i al cap de molt poca estona em van respondre dient que ja havien enviat al jutge l’anul·lació del desnonament”, explica Casanova. “Ells saben qui som, saben que anem a sac, no els deixem ni respirar. Sumem moltes victòries”, afegeix orgullosa, l’activista. La realitat, però, és que encara es produeixen situacions irreversibles com la de fa una setmana a Manresa, en la que els Mossos d’Esquadra van desallotjar per la força un pis on vivia una família en situació vulnerable.

Passar a l’acció des del minut zero

Quan una família arriba a la PAH, en primer lloc, l’entitat l’acompanya a serveis socials, tant si la família ja s’hi havia adreçat com si no. “A vegades hi ha errors comunicatius, persones que no parlen gaire bé l’idioma o que costa entendre què els està passant. Acompanyar-los a serveis socials ens serveix per situar-nos i poder-los ajudar millor”, diu Sorinas, que corrobora aquest “circuit a la inversa”. A partir d’aquí, des la PAH asseguren que, tot i que l’ajuntament acostuma a oferir una ajuda econòmica, cal més “voluntat política”. “És també responsabilitat de l’Ajuntament detectar els pisos buits propietat de bancs i grans tenidors i negociar amb ells perquè els obrin”, denuncia Casanova, que assenyala que, per exemple, a Reus n’hi ha més de 600.

Després d’aquest acompanyament inicial, encara queda molta feina per fer. La plataforma passa a l’acció des del minut zero. D’aquesta manera, no només atura desnonaments sinó que també “recupera pisos”, tal com descriu Casanova, referint-se a les ocupacions, perquè “els pisos tornen a mans de les persones, tornen a ser habitables”. I quan es proposen aturar un desnonament, la primera consigna que els activistes donen és que no abandonin el pis, que no marxin perquè les persones de la PAH els acompanyaran a “fer-se forts”.

Amb tot, Casanova assegura que les ocupacions que fa la PAH són en pisos de bancs i grans tenidors. Tot i que els arriben molts casos de venciments de lloguer que els propietaris particulars no renoven “els han d’agafar en pinces i no poden anar en contra d’aquests particulars perquè potser viuen d’això”.

Més enllà de l’acompanyament físic, la PAHC Bages –com també altres PAH– disposa d’una assessoria jurídica que està activa un cop per setmana però que, paradoxalment, respon només a dubtes que no tinguin a veure amb habitatge. “Algú sense papers, algú que s'ha de separar i no té diners per una trucada, o algú a qui li volen prendre la custòdia de les seves filles... Tenim dues advocades que col·laboren amb nosaltres. Però, importantíssim, no poden preguntar res d'habitatge! Tot allò relacionat amb habitatge es comenta a l’assemblea, que és la que resoldrà els dubtes”, explica Sorinas.

La gran preocupació és el carrer, més que la por a no poder menjar, a no trobar feina o a poder pagar la factura de l’aigua

Arriba un punt que la mateixa PAH també queda desbordada i “per primera vegada a la història” no té més pisos ocupats per oferir. A la PAHC Bages hi ha 25 famílies que estan esperant un lloc on viure. Mentrestant, assegura Sorinas, viuen amb familiars o coneguts o en pisos sobreocupats on hi poden arribar a viure fins a 15 persones. “No hi ha massa gent que estigui vivint sense sostre a Manresa, en canvi, sense llar sí. La Creu Roja ajuda”, afirma, i afegeix que “hi ha molta gent que està fora de la xarxa de serveis socials perquè porta cinc anys anant-hi sense aconseguir absolutament res”. “Això fa que tirin la tovallola”, conclou.

De la desesperació a la lluita

Hi ha casos com el del Yacoubi, a qui la PAHC Bages li ha salvat la vida: “Jo abans vivia a Sabadell i tenia una feina. Un dia vaig veure en una revista que a Manresa hi havia pisos molt econòmics, però havies de fer una hipoteca. I m’hi vaig tirar de cap. Al cap de quatre anys em van fer fora de la feina i vaig tenir problemes amb la hipoteca. No vaig poder fer el reagrupament familiar, veia que no ho podia mantenir, tenia molta pressió, em van fer fora del pis i finalment em vaig divorciar. Em vaig quedar fora i no em podia defensar. Sabia que hi havia un grup (la PAHC) però estava molt nerviós. Anava llogant habitacions sense feina ni cobrar res i al final vaig venir a la PAHC. Ara visc en un pis ocupat i no tinc feina. Tinc 61 anys”.

La gran preocupació és el carrer, més que la por a no poder menjar, a no trobar feina o a poder pagar la factura de l’aigua. I l’ajuda psicològica és també essencial. “Sents que no estàs sol”, afirma Yacoubi, amb ulls llagrimosos i que com tants altres companys segueix la seva lluita i la dels altres a la PAHC. Sorinas se’l mira i hi afegeix: “La PAHC és una xarxa de suport mutu. Els canvis d’actitud i mentalitat de la nostra gent són absolutament brutals. La gent passa de venir destrossada a l’assemblea a estar al cap de tres setmanes amb un peto verd parant desnonaments, fent dinars populars, portant les seves peques a l’escola popular… És un festival. Aquesta és la cosa més meravellosa que té la PAHC. És el canvi d’afrontar-ho sola a afrontar-ho acompanyada”. La PAH com a estil de vida. Com a xarxa solidària per evitar una caiguda lliure.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article