On és el límit de la llibertat d’expressió?

Aquests dies hem tornat a tenir sobre la taula de debat el fet de la llibertat d'expressió, i quins són els límits de tolerància de cadascú. Ha sortit a tot arreu: la cançó i els tuits empresonats, les protestes posteriors al carrer, la policia i les flamerades. Tot això enmig d'unes negociacions per fer govern, després d'unes eleccions al Parlament. En realitat, tot seria tan fàcil com saber respondre a aquesta pregunta: On acaba la llibertat d'expressió?

Ras i curt, la llibertat d'expressió acaba on comencen els plantejaments d'extrema dreta. Aquelles proclames envernissades de populisme fàcil que sedueixen les orelles tendres d'alguns, que acostumen a ser els qui només s'aturen a escoltar la seva pròpia veritat. I entre aquests n'hi ha de rics, que volen mantenir els seus privilegis; i també de no tan rics, que busquen en els arguments ultra, solucions fàcils a les seves problemàtiques vitals.

Des de l'associacionisme, sempre hem estat a favor de la llibertat d'expressió, i aquesta s'ha vist darrerament escapçada. Es miri per on es miri, des del món de la cultura i més enllà, ara ja fa uns quants anys que les reivindicacions van en la línia de reafirmar una sèrie de drets fonamentals relacionats amb la llibertat d'expressió i la democràcia que crèiem consolidats, després de molts anys de lluita, i que hem de tornar a posar sobre la taula. Ho veiem a cada acte oficial, a cada gala d'entrega de premis.

La persecució d'artistes (parlàvem de Pablo Hasél aquests dies, però no és l'únic) en tota la seva àmplia gamma de disciplines, no és una cosa nova, però el segle XXI l'hauria d'haver deixat enrere ja, i en aquest sentit, la Llei Mordassa és un llast cap a la nostra democràcia. Val a dir que la taca està tan estesa que fins i tot tenim un conseller de Cultura a l'exili, per posar unes urnes el 2017. El problema és tan gran en aquest moment que la llibertat per expressar coses està fins i tot compromesa en un fòrum a priori lliure com són les xarxes socials, aquella gran arena de debat on trobem el Ying i el Yang de cada persona: els somriures, les vacances i els peus nus a Instagram, i una sala de judici popular a Twitter, on la crítica més agra i ferotge entre iguals és el pa nostre de cada dia. Què ens aporta, per cert, com a societat, tenir una xarxa de micromissatges —la més lliure diuen—, on la llibertat s'exerceix sovint a fuetades i entre anònims (i no tan anònims)?

I en aquesta pugna que ja havíem batallat, hi trobem actors (in)esperats com és la judicatura i els interessos polítics al servei d'una idea d'uniformitat que ultrapassa sovint un marc legal que ja els és favorable. A aquest caldo de cultiu hi cal afegir l'ingredient de l'interès mediàtic dels grans grups de comunicació. Davant de tot això i l'auge, com dèiem, de grups i partits d'extrema dreta que, aquests sí, tenen els espais als mitjans que avui no té la cultura popular ni tampoc l'associacionisme, perquè no ho consideren interessant. On queda la llibertat d'expressió aquí?

Dins la llibertat d'expressió hi pot cabre la demanda d'una persona, d'un col·lectiu, d'un partit, d'una associació, o bé de tot un país, per exemple, d'abolir la monarquia. Fins i tot hi cap la possibilitat de parlar de formes avançades de democràcia com ara l'autodeterminació, tal com ha fet el Parlament de Catalunya en les dues passades legislatures. S'hi pot estar a favor o no que s'exerceixin sengles drets, i pertoca a la democràcia trobar l'espai per tractar aquests temes. El que una societat que tingui la democràcia com a valor fonamental no es pot permetre, és l'aparició de persones o moviments que demanen prohibir aquests debats, o detenir i empresonar les persones o col·lectius que ho defensen.

L'argumentació que sostenen aquests darrers és molt simple, i a la vegada fal·laç: en una societat on regna la llibertat d'expressió, nosaltres també hauríem de poder dir la nostra. Aquesta contradicció la va resoldre el filòsof Karl Popper quan va descriure la ja cèlebre Paradoxa de la Tolerància, el 1945: “La tolerància il·limitada pot conduir a la desaparició de la tolerància”.

Efectivament doncs, si obrim les portes al totalitarisme, els plantejaments intolerants se sobreposaran als tolerants, i automàticament la societat democràtica es convertirà, com ja hem hagut de patir en aquest país, en una dictadura.

Tot això ho coneixem bé des del moviment ateneístic. La xarxa d'entitats que cosien el país abans de la Guerra Civil, conjuntament amb altres moviments associatius i sindicals de fora de l'àmbit cultural, va ser el primer que varen anar a destruir els franquistes fa vuitanta anys, tal com explica la Neus Moran a la investigació que ha donat lloc a l'exposició ‘Quan s'enduen el país: l'espoli franquista als ateneus de Catalunya’.

Ser conscients d'aquesta realitat és el primer pas que podem fer, com a societat, per aturar l'avenç d'aquesta xacra que es diu intolerància. I ho podem fer des de les nostres entitats, tant en la programació com en la interacció amb les entitats socials i les administracions socials. Des de la Federació d'Ateneus convidem a les entitats que formen part del món associatiu a fer un front comú per esdevenir baluards de la defensa de la llibertat d'expressió i de la democràcia.

Però també ens posem deures de cara al futur. No podem deixar ni tampoc tolerar que cap de les raons aquí exposades siguin motiu suficient per autocensurar-nos. La cultura és una expressió inquieta i un dels propòsits dels ateneus, des dels seus orígens, ha estat precisament fer ús dels guanys democràtics per millorar la societat, formular aquelles preguntes incòmodes, i donar resposta a moltes de les necessitats d'una societat que volem culta, moderna i lliure.