‘Tòxic’, red flag, stalker. Aquests termes s’obrin pas entre els més joves per nomenar aquelles persones, comportaments i dinàmiques que ens fan mal. Paraules noves per identificar una realitat que ve de ben lluny; la de les relacions sexoafectives on s’exerceix violència. S’amplia el vocabulari, però, ho fa també l’abordatge d’aquestes violències? Patricia Illa acompanya adolescents, joves, adults i parelles des de la seva butaca a Psicoopera, una cooperativa d’iniciativa social que va néixer l’any 2020 al barri de Sants amb l’objectiu de fer més oberta i accessible l’atenció psicològica. Especialista en teràpia sexual i de parella, Illa posa el focus en com la violència estructural travessa les relacions dels joves i ara pren noves formes amb l’ús de les xarxes socials.
Es parla molt, sobretot entre els joves, de les relacions tòxiques. Però, com és realment una relació tòxica en l’àmbit sexoafectiu?
A mi personalment no m’agrada parlar de relacions tòxiques perquè penso que patologitza el tipus de relació i fa la sensació que no podem sortir d’allà, que ens encalla. M’agrada parlar de relacions o dinàmiques disfuncionals o desadaptatives, que em generen malestar, patiment. Hi ha molts tipus de relacions. En l’àmbit sexoafectiu són aquelles que estan carregades de violències, d’agressions masclistes, racistes i plenes de privilegis i poders. Des de Psicoopera parlem de feminisme decolonial. Considerem que hi ha diferents eixos d’opressió en el sistema i que alguns ens afavoreixen i altres ens oprimeixen. Aquests eixos, quan s’entrellacen, multipliquen les agressions. Les relacions que etiquetem com a tòxiques tenen moltes d’aquestes violències, així com privilegis i poders.
“Hem d’assumir que en qualsevol moment exercirem violència, pel que és molt important revisar-se i deconstruir-se”
Creu que utilitzar el terme “tòxic” contribueix a visibilitzar les relacions afectives on hi ha violència o, en canvi, les banalitza?
Aquest terme de toxicitat té molt de pes, ens espanta, però crec que el que hem de valorar més és el treball en la prevenció d’aquesta toxicitat, incidir en l’àmbit educatiu i preventiu. És important no responsabilitzar les joves i adolescents d’això. És responsabilitat de tot el sistema, que sostenim aquest tipus de pràctiques, conductes i dinàmiques tòxiques. Les estem permetent i perpetuant. Per tant, és molt fàcil assenyalar una adolescent i dir “és que els adolescents d’avui en dia són més masclistes, tenen conductes tòxiques”, quan en realitat som nosaltres que els estem ensenyant a relacionar-se així.
Per què?
Estem en un sistema patriarcal, masclista, homòfob i racista, i l’educació i els referents que reben aquests adolescents i joves tenen relació amb el que han après. En els joves, especialment, aquestes relacions tòxiques comencen en la relació que tenen amb ells i elles mateixes, l’autoestima i les inseguretats. Aquí, malauradament, tenen un pes molt important les xarxes socials, a les quals tenen fàcil accés des de petits i petites i els influencien molt més que a les persones adultes.
De quina manera es traslladen aquestes estructures socials a l’ús de les xarxes socials en una relació sexoafectiva entre persones joves?
Per exemple, amb la gelosia, aquesta sensació de possessió i control. Les xarxes socials ens donen informació immediata de les altres persones. La gelosia és una barreja d’emocions, sentiments i pensaments que són desagradables i tenen la finalitat de no perdre aquesta figura a través del control o de la possessió. A les xarxes socials, aquests comportaments es tradueixen, per exemple, en el fet que necessitem rebre constantment missatges dels nostres vincles a través de la missatgeria instantània. No obstant això, crec que té molta relació amb els mites de l’amor romàntic que hem rebut. La gelosia té un sentit d’amor, la idea que si em sento gelosa és perquè aquesta persona m’estima i que l’amor significa sacrifici i patiment. L’amor no hauria de significar tot això, hauria de tenir un sentit de confiança, de seguretat, de tranquil·litat en el vincle.
Hi ha certes actituds o comportaments que tenim normalitzats, o que tendim a minimitzar, i que, en canvi, ens haurien de fer activar les alarmes?
Hi ha moltes actituds i comportaments que estan normalitzats i integrats en el sistema patriarcal, masclista, racista i capacitista, que els adolescents i els joves els aprenen i els repeteixen. Sobretot la gelosia, el control i la possessió estan molt normalitzades entre joves. Sovint tenim actituds o comportaments que fan mal a l’altra persona perquè considerem que tenim el dret de relacionar-nos d’aquesta forma. També té molt a veure amb la relació amb una mateixa i l’autoestima, ens genera inseguretat i llavors acceptem aquest tipus de dinàmiques amb els nostres vincles, com el menyspreu o fins i tot les agressions físiques, verbals i sexuals. Tot això són violències que rebem i que exercim en les relacions. Ho podem veure dins de l’àmbit familiar o de l’escola, des que som petits i petites. Per als infants i adolescents és la primera vegada que s’enfronten a un entorn fora de la família i han d’aprendre a relacionar-se a partir d’aquestes experiències. Per tant, si no posem límits no podem responsabilitzar els adolescents, hem de responsabilitzar el sistema que ho permet.
“És important revisar-nos tots aquests comportaments apresos que hem anat perpetuant de generació en generació i no repetir-los”
Què passa quan som nosaltres qui estem exercint la violència? De quina manera ho podem treballar?
Primer de tot, hem d’assumir que en qualsevol moment exercirem violència, que estem en un sistema on tenim privilegis i alguns afavoreixen i altres oprimeixen. Assumint això podem començar a treballar. Com a persona agressora o que possiblement agrediré al llarg de la meva vida, quan algú em digui que he comès una agressió, primer de tot haig de callar, haig de preguntar com fer-ho millor, disculpar-me i no repetir-ho. Crec que és molt important deconstruir-nos, revisar-nos tots aquests comportaments apresos que hem anat perpetuant de generació en generació i no repetir-los, perquè estan carregats, com hem dit, de privilegis i de violència.
Sovint són maneres de relacionar-nos que queden en la privacitat. Cal parlar-ne més?
Com a persona víctima o persona agredida, jo diria que hem d’assenyalar. Hem de fer aquest esforç d’assenyalar que aquestes actituds són violentes. I si no estem segures, podem compartir-ho amb les nostres amigues i analitzar entre totes què està passant amb aquestes conductes que no ens fan sentir del tot bé. És molt important col·lectivitzar-ho, compartir-ho amb les companyes, anar a teràpia.
Com es pot sortir d’una relació que ens fa mal?
És dificilíssim, perquè, com hem dit, la violència és moltes vegades implícita, molt subtil. La violència no és només un cop de puny; com sabem, són moltes altres conductes, com el menyspreu o els comentaris davant els quals ens fem petites. Per això hi ha tants feminicidis i tantes agressions masclistes, sexuals i racistes, perquè no venen del no res, venen de relacions que a poc a poc han anat tenint actituds violentes i agressives amb aquestes dinàmiques de gelosia, possessió o control. Costa molt sortir d’allà, precisament perquè creiem que aquest amor, l’amor romàntic, és sacrifici, patiment i esforç, quan la base de l’amor hauria de ser confiança, tranquil·litat i seguretat. Consumim molta música, pel·lícules i sèries en les quals hi ha un tipus de relació fonamentada en el patiment i en la idea que si no transitem aquest patiment no arribarem a l’amor vertader. Es fa molt difícil trobar altres models de relació que no estiguin dins d’aquest format, llavors ens resulta molt difícil sortir-ne.
“Anar a teràpia ens ajuda a enfocar-nos en el treball personal, guanyar autonomia i treballar l’autoestima”
Què pot fer una persona que ha patit violència per recuperar la seva salut mental?
Posar-se en el centre. Quan hem tingut relacions tòxiques hem perdut el centre de la nostra pròpia vida i hem posat al centre la relació o les necessitats de l’altra persona. Aquí a Psicoopera tenim moltes persones, sobretot dones joves, que ens expressen problemàtiques relacionades amb l’autoestima, amb la seguretat i la confiança en una mateixa. Llavors, ens hem d’enfocar molt en tornar a aconseguir aquest centre de la nostra pròpia vida.
De quina manera es pot aconseguir?
Amb molta autocura, escoltar les necessitats pròpies, el que em ve de gust, el que em fa feliç. Entendre que les relacions que tindrem o que la forma de vincular-nos en un futur no serà igual a l’experiència que hem tingut, que no totes les persones són iguals. Anar a teràpia i treballar tot això és una eina molt útil, perquè ens enfoquem en aquest treball personal, en guanyar autonomia i treballar l’autoestima. La teràpia el que fa és acompanyar-te en aquest creixement personal i guanyar l’autonomia que hem perdut en una relació que hem posat al centre. Recomano treball personal, molta lectura feminista i acompanyaments grupals i col·lectius. Entre totes treballar-nos i deconstruir aquests mites que ens han donat des que hem nascut, de l’amor romàntic de Disney i del príncep blau que no existeix.
Aquesta entrevista forma part de la col·laboració del Social.cat amb el projecte Ocell de Foc a Nou Barris, Sant Andreu i Gràcia, i compta amb el suport de:
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari