Els recursos públics (tots) per als serveis públics, sanitat pública inclosa

Segueixo el meu fil habitual parlant i escrivint sobre salut en el seu sentit més social, més ampli i més menystingut. No tant de bates blanques, sinó de ciutadania empoderada en els seus drets.

Es multipliquen i agreugen les “patologies” que malmeten un veritable sistema nacional i públic de salut. La batalla per la defensa dels serveis públics ve de lluny, i els atacs depredadors també.

La pugna semàntica, la mutació dels conceptes, la manipulació de les idees amb propòsits d’alienació, d’impregnació acrítica, de submissió en una naturalitat letal, i d’adaptació social resignada. Tot s’hi val: oblits i omissions, adulteració, tergiversació, amputacions interessades i manipulació impune a la fi de la realitat i de la història.

Patim un front especialment virulent en campanya permanent i creixent per imposar els nous mantres del neoliberalisme i influencers corrosius que puguin tombar la resistència d’aquella població que defensa —per coherència i necessitat— els serveis públics.

Posem que parlo de salut i sanitat públiques.Si ens guanyen la lluita del llenguatge ens prenen identitat, ens canvien objectius, ens rendeixen, ens afebleixen en els nostres valors, ens acomoden en la resignació d’una pretesa i falsa modernitat. L’interès del mercat i del capital disposa de quantitat de recursos de tota mena per sostenir multitud d’“escoles” on elaborar estratègies goebbelsianes que vomitin missatges que cent i milers de cops repetits converteixin la mentida en “veritat”, en un estat d’opinió rendida i colonitzada. Són els actualíssims “fakes” en explosió.

La redifusió, retransmissió, repicada del missatge queda garantida per una enorme capacitat mediàtica, nodrida per una brutal capacitat econòmica. Els “mitjans” són al servei del sistema.

Això és especialment agressiu en certes circumstàncies que exacerben la voracitat del macrolucre capitalista: En temps de pandèmia/es, en temps d’eleccions, i sobretot en tot temps de negoci.

Fa uns dies, el 7 d’abril, amb ocasió del Dia Mundial de la Salut, milers de persones vam omplir Barcelona, des dels nostres pobles i ciutats, reivindicant «La Salut per sobre del negoci. No a la privatització» I no érem 2.500 sinó 12.000 ben contats; més dels que diuen i volen. I creixent.

I torno al titular: És boig —il·legal, il·legítim o incoherent— reclamar amb tota la fermesa de les reivindicacions bàsiques i fonamentals, que ni un euro de recaptació pública es derivi als calaixos de benefici dels mercats, del sector del negoci a costa de la salut? No se’ns va escoltar el clam de la manifestació de Barcelona quan entre d’altres cridàvem: “Los gastos militares para escuelas y hospitales!!” – en castellà, per allò de la rima assonant.

Qui fa l’agenda, qui fa les preguntes, és qui guanya els objectius i les respostes. Parlo, doncs, d’eufemismes que, edulcorant la realitat, estoven la resposta crítica de defensa.

Empreses de propaganda, conferències, congressos, mitjans a dojo per al gran aparell entabanador.

L’antologia se l’endú l’abusiva i fal·laç “col·laboració publicoprivada”, que en diuen. Estratègia de sangonera urbi et orbi per abordar els diners “públics” en un tractament financer opac que els faci abocar, aflorar a la caixa dels mercats i les grans empreses privades.

I si a més les noves/íssimes tecnologies de la mà de la intel·ligència artificial aporten nous instruments, la situació està servida. No estic dient que la I.A. no pugui suposar importants avenços, però sempre que sigui al servei del progrés social, solidari i humà.

Els exemples dels algoritmes en experimentació del conseller de Salut “en funcions” són paradigmàtics: Un algoritme que qualifica les peticions d’atenció sanitària en 285 possibilitats, exactament. I on un gestor —sanitari, “no sanitari”— ordena la prioritat per l’assistència demandada.

O el sistema de traducció immediata de la comunicació del pacient —amb llenguatge no-mèdic, no-precís, no-correcte—, a una versió que va directa al sistema informàtic amb les “correccions” adients. Sense presencialitat, ni comunicació gestual, ni intel·ligència humana, ni història clínica, ni coneixement del cas ni de la persona, quedarà incrustat que el pacient demandant té dolor, o malestar, de l’1 al 10, sobretot amb el lèxic adient i prediagnòstic, “facilitant”, gairebé prescindint, de la intervenció dels i les professionals del sistema.

Que ens perdonin els meus mestres. Aquells clínics, de nom Pedro Pons, Farreras Valentí, Ludvic Drobnic (per la meva sort i formació), que ens ensenyaven medicina de veritat, a partir de l’estudi i la practica, l’experiència acumulada, el contacte i la transferència entre metge-equip sanitari i pacient-malalt, amb allò que en dèiem “ull clínic” i en paral·lel de tota la praxi científica.

Que no volem despertar? No som capaços de llegir els resultats calents de les eleccions a Euskadi, on les forces en litigi coincidien a assenyalar que el tema osakidetza (sistema basc de salut) encapçalava les preocupacions de la ciutadania? Allà en una nació on precisament les inversions en sanitat són als llocs de màxims del rànquing estatal!

Ja ens despertaran els malsons.