“La professionalització de l’àmbit social és l’eina principal del sistema per excloure els activismes”

AMIC
Silvia Rodríguez Gómez  @socialpuntcat 
Anna Adrià Català

Pot la música, i l’art en general, ser palanca de canvi i transformar socialment realitats complicades? Pot, també, trencar rols i dinàmiques de les institucions i les professionals que intervenen amb les persones que pateixen situacions de desigualtat social? Per a en Josep Maria Aragay, integrador i educador social especialitzat en l’ús social de la música, hi ha masses clarobscurs encara per creure en el poder transformador de l’art. Aragay —impulsor del projecte Basket Beat, amb el qual fan intervenció social a través de la música de pilotes de bàsquet, i director del Festival de les Arts Comunitàries de Catalunya— creu que es donen performances sense impacte en l’art comunitari, tal com revela, amb un to trencador i gens condescendent, al seu darrer llibre La comunitat de la mort, el camí impossible cap als marges, publicat recentment per Neret Edicions.  

Fa acció educativa a través de pilotes de bàsquet. Com a educador social, què troba en la pilota per realitzar la seva tasca socioeducativa? 

A la pilota li hem donat unes propietats que són molt interessants, ja que fa de mediadora entre els cossos de les persones. Tothom té una relació propera amb la pilota, perquè està bastant incorporada en el nostre imaginari i en els nostres jocs. A banda, com a instrument musical la pilota és bastant limitada i això t’obliga que, si vols fer quelcom més divertit o més complex, t’apropis a l’altre perquè entre les dues persones es pugui aconseguir una cosa més rica. Però més enllà d’això, el fet d’estar en cercle permet que cadascú s’apropi des d’on vulgui: hi ha qui s’apropa des d’un vessant físic; qui ho fa des d’una part intel·lectual, i gent que ho viu des d’un lloc emocional. 

I això què permet? 

Bàsicament, apropar-se a la idea de fer música amb pilotes de bàsquet des de molts llocs. Per a mi, el més interessant és que estar en cercle i fer música juntes permet generar un context, una situació on passen coses reals. No està descontextualitzat, com pot ser l’escola, on a vegades estem fent naturals, i estudiem el barat, però no el tenim davant. Aquí treballem sobre les coses que passen i que tothom més o menys pot veure. 

Quines coses es veuen? 

Que una persona està parlant cinc vegades; que a una altra no li surt; està la que es defensa... Així generem un context, i això és molt potent, perquè aprenem coses no imaginant-nos situacions, sinó que les estem vivint in situ. Aquestes situacions que vivim, amb el pretext de fer música en grup i amb pilotes de bàsquet, ens serveix també per pensar en altres coses de la teva vida quotidiana. I això és la principal potència de Basket Beat. La idea bàsica és que la gent pugui experimentar, i deformar o ampliar el seu llenguatge i les seves formes de fer. 

“Cal confrontar les institucions perquè entenguin que la problemàtica social no és d’unes sinó que és de totes”

A Basket Beat poseu el focus en portar la vostra intervenció a les institucions. Per què? 

Clarament. Tenim la voluntat d’intervenir sobre la institució i els professionals de la institució, perquè si no acabem treballant per a col·lectius totalment segmentats, que nosaltres mateixes com a professionals i com a societat vulnerabilitzem. Com a Basket Beat treballem amb els joves de tal barri, que diuen que tenen certa problemàtica, però també volem treballar amb les seves famílies. I amb les institucions i els professionals que els acompanyen. La idea és molestar, buscar escletxes i confrontar les institucions perquè entenguin que la problemàtica social no és d’unes sinó que és de totes. Perquè totes posem el nostre granet de sorra per fer d’això una bona merda, com si diguéssim. Per tant, com a Basket Beat hi ha una voluntat molt forta de treballar amb la institució. 

I com es treballa, des d’aquesta vessant artística i rupturista, amb institucions normalment acostumades a dinàmiques burocratitzades i repetitives?

Des del malestar. Nosaltres no hem après una altra manera de fer-ho. Si fem un projecte i tothom està content, entenem clarament que no ho estem fent bé. Tant les participants, com tots els agents implicats en el projecte, d’alguna manera han de sentir malestar i incomoditat, o una espècie de trencament. De fet, la primera cosa que fem a la institució és dir-li que nosaltres no som la institució. No som funcionaris, no formem part d’aquella entitat, som persones que venim de fora. Hi ha moltes coses concretes que fan que puguem desbordar la institució. 

“Si fem un projecte i tothom està content, entenem clarament que no ho estem fent bé”

Com quines? 

Nosaltres proposem uns espais i uns temps que són estranys per a la institució. Imagina’t que anem a un institut. Les classes duren 55 minuts. Doncs nosaltres els proposem sessions d’una hora i un quart, o una hora i mitja. Només aquest fet té una afectació directa a la institució. Aquestes coses van desprogramant i embogint les professionals i la pròpia institució. Jo crec que això funciona. 

També feu tallers dirigits a col·lectius que estan patint o han patit situacions de vulnerabilitat social. Quins canvis viuen aquestes persones, participant a Basket Beat? 

Em costa veure-ho des d’aquesta perspectiva, perquè el primer canvi o la primera intervenció política que fem és sobre nosaltres mateixes: que cadascú es controli les seves hores, que les decisions siguin participades... I els canvis dels altres és un tema dels altres. Ens preocupem molt que aquest espai de noves formes de relació que intentem construir esdevingui. És a dir, intentem centrar-nos molt en què les coses que diem que fem estiguin passant. I el que s’emporti l’altre no és tanta responsabilitat nostra. Ens podem fer càrrec de les nostres accions però dels resultats de les nostres accions no tant. 

Fugiu de les avaluacions, doncs? 

Avui l’àmbit social està molt impregnat per la paraula avaluació, o per la paraula resultats, però nosaltres n’intentem fugir. Fem entre 20 i 40 sessions setmanals, un 50% d’elles són puntuals, i l’altra 50% són regulars, i no fem avaluació de tots els projectes i no en pensem fer, perquè entenem que l’avaluació ve determinada pel que vol recollir qui t’està finançant i pels seus indicadors i els seus criteris. Estem habituades que la gent no estigui contenta amb la nostra feina, i que els joves participants vulguin escapar, perquè és més fàcil estar als llocs habituals. La gent té resistència a un espai que funciona diferent. De totes maneres, quan hem recollit informació, la gent destaca les habilitats de relacionar-se amb els altres. I tot el que fa referència a canviar el lloc des d’on mires les coses: poder entendre que la teva atenció, o la teva manera d’entendre el món, té una altra forma des d’on veure-ho, que no és ni millor ni pitjor, però que complementa el que tu tens. 

L’experiència en les arts comunitàries li ha portat a publicar dos llibres. El primer Les arts comunitàries des de l’educació social (2017), diu que volia “definir i sistematitzar”. Aquest nou, La comunitat de la mort, pretén “confondre i destruir”. Què li ha passat aquests darrers anys?

Com moltes entitats i moltes companyes, ja porto 20 anys en l’àmbit social i cultural. Amb Basket Beat gairebé són 15 anys, i d’alguna manera, compto amb l’experiència de ser feliç i estar al servei dels altres, de creure’t molt la teva feina. A la vegada, però, em sento desenganyat amb les coses que veig al voltant. Hi ha una cosa que em passa, i que em genera tristesa i insatisfacció, i és que no em crec moltes companyes o projectes a qui escolto. Tots fem coses molt bé, evidentment, però em costa aquest reconeixement cap als altres, i té a veure amb el fet que penso que no estem fent les coses bé. 

Per què? 

Crec que la nostra performance com a educadores socials és molt més gran i exquisida que la nostra pràctica. Ens hem professionalitzat molt, però crec que la professionalització de l’àmbit social és l’eina principal del sistema per excloure els activismes i el posicionament polític. Nosaltres acabem treballant per tenir un sou. I què fem amb la nostra feina? Això és secundari. A mesura que ens anem professionalitzant tenim una estructura cada cop més grossa que necessita pagar les nòmines a final de mes. I per fer això, has d’encaixar tota una sèrie de situacions. Això el que genera és que les professionals són més agradables, i cada cop són més exquisides com a professionals, amb un llenguatge més depurat, que no deixa de ser cada cop un llenguatge més buit també. 

“La nostra performance com a educadores socials és molt més gran i exquisida que la nostra pràctica”

Algunes idees per canviar tot això que no li agrada? 

Amb el llibre intento fer una crítica que en tot moment et fa sentir en un lloc en fals. He provat de problematitzar totes les coses que crec que estem fent malament. I ho he fet des d’una mirada personal, però també des de la ciència-ficció. Amb una barreja molt estranya i poc habitual pel que fa a l’escriptura, fent una crítica que pot ser absurda, plena de mentides i confusions, perquè no sàpigues realment que és bo i que és dolent. Per altra banda, acaba amb antipropostes poc de moda: per exemple, com a educadora, ser més odiada que estimada; una pràctica que veiem poc, perquè treballem bastant per ser estimats.  

Al llibre menciona que molts projectes que es dediquen a la comunitat es desenvolupen de forma molt individual. De quina manera es poden obrir aquests projectes realment a la comunitat i a les necessitats reals de les persones que hi participen? 

Un company, l’Hugo Cruz, parla de figurants comunitaris més que de comunitat, en el sentit que la comunitat és allò que en cinema es coneix com un figurant. Una persona que necessitem. Nosaltres necessitem a l’altre i no és que vulguem treballar per l’altre. Gairebé batallem entre nosaltres per les persones que participen dels projectes. Tot parteix de què el finançament no dona suport a què la comunitat hi sigui. 

Pel sistema de subvencions? 

Jo defenso al llibre que per treballar a l’àmbit social o ets molt pobre o ets molt ric, perquè des de no necessitar res és quan potser podem fer aquesta feina. Com pots fer treball social si les subvencions són anuals? Algunes es publiquen al febrer-març, les entregues al maig-juny, et diuen que et donen la subvenció a l’octubre... Això elimina a totes les entitats petites i fa que les mitjanes menteixin, perquè fins que no se’ls hi diu que els hi donen el projecte no el fan. Però les grans poden continuar actuant... 

I sempre amb la lògica mercantilista dels números. 

Sí, hem d’explicar que hi ha 30 joves que han participat, hem de fer un vídeo, ha d’anar bé, la gent ha d’estar contenta... Tot això és molt pervers, és una roda inacabable i de la qual no podem sortir. Hi ha una mercantilització no només dels col·lectius i dels barris, sinó també de la protesta i de l’esquerra. L’esquerra treu molt partit de fer bandera de la desobediència, però al final no deixa de ser una desobediència obedient. Que subalterns, que contraculturals, però sempre en un lloc on el sistema pot sostenir-se. 

“Només a Barcelona som 100 entitats d’art i acció social i totes ens presentem a les mateixes convocatòries”

També diu que el treball en xarxa és una utopia. Per què creu que no és real?

Jo no sé si una utopia, però sí que crec que no treballem en xarxa en l’àmbit professional. Ens costa molt agrupar-nos. Quan ens agrupem és perquè hi ha uns diners per compartir. Quan no hi ha uns diners, cadascú es preocupa de les seves coses. Només a Barcelona som 100 entitats d’art i acció social i totes ens presentem a les mateixes convocatòries, i pensem en un tipus de projecte similar. Estic segur que el que ens queda d’inspiració és anar a allò no professional. Hi ha moltes experiències d’ajuda mútua, xarxa i comunitat, però fora de l’àmbit professional. Personalment, estic desencantat de l’àmbit professional. 

Diria llavors que en aquest context és difícil que l’art o la cultura sigui realment un motor d’emancipació? 

Clar, és que això ha calat molt i té molta força: l’art és transformador, i pot ser la millor eina per treballar amb les comunitats... Sense entrar amb el que passa quan vas al teatre o quan escoltes música o estàs fent un dibuix, ens en queda molt perquè l’art sigui mobilitzador. I no en tinc ni idea de com es fa. Però sí que amb aquest llibre intento reflexionar sobre algunes possibilitats.