Ni amuntegar carn ni esclavitzar santes; vida independent, ARA

A finals de juliol, el President de la Generalitat va inaugurar una mena de búnquer perdut a la muntanya per anar amuntegant carn. L'Administració aclareix que es tracta de carn realment putrefacta ("exclusivament per a persones amb discapacitat intel·lectual amb suport extens i trastorns de conducta") i que en realitat "mai haurien fet una obra d'aquestes característiques en aquest lloc, però que ja construïda cal donar-li un ús ". Si això ja inquieta, afegeixen que "es tracta d’un entorn per estabilitzar la situació dels pacients i necessària per promoure l'autonomia personal, un espai temporal i no definitiu per als pacients". Fantàstic, només falta saber quin recurs ve després del búnquer d’amuntegar carn. Per què no ho inauguren ja i així veiem com de "temporal" serà aquest temps perdut als llimbs de Collserola? Hi ha plans individuals d'atenció que condueixin del búnquer a un recurs comunitari al barri? No. Menteixen, de temporal res, definitiu i ben definitiu. Ningú espera ja res d'aquesta carn amuntegada, mes que s'extingeixi d'una vegada per totes.

 Les entitats representatives del sector han posat el crit al cel: "aquest equipament incompleix el dret de les persones amb discapacitat a ser inclosos en la comunitat i a accedir als recursos i equipaments del seu entorn per evitar l'aïllament o marginació. Defensem i treballem perquè les persones amb discapacitat intel·lectual visquin dins la comunitat i no quedin apartades en equipaments que les condemnen a l'aïllament i a viure una vida institucionalitzada. (...) Hem de qüestionar aquest model d'atenció i suport perquè no s'ajusta a diversos articles de la Convenció de l'ONU sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. La Convenció deixa molt clara la primacia de la dignitat de la persona i fa referència explícita al dret a viure de forma independent, a ser inclosa en la comunitat, a participar en la vida política i pública i a accedir a la cultura, l'oci i l'esport, incloent-hi els recursos i equipaments culturals del seu entorn amb l'objectiu d'evitar l'aïllament o marginació. No podem retrocedir cap a un model assistencialista que aïlla a les persones amb més necessitats de suport".

Llavors, Dincat que es compon de 300 entitats socials i representa els drets de més de 30.000 persones amb discapacitat intel·lectual, no podia / pot / podrà fer res per via judicial? On va estar / està / estarà el Síndic de Greuges? i Amnistia Internacional o Human Rights Watch?

 Si esperen alguna cosa del 27-S recordin que el projecte del búnquer per amuntegar carn es va idear amb el "tripartit d'esquerres" (PSC, ERC, ICV) i s'ha materialitzat amb el "tripartit sobiranista" (CiU, ERC) Així que no podem demanar que facin més, ens cal exigir que facin diferent, tant a la Generalitat com als ajuntaments. Drets humans, desinstitucionalització i vida independent ARA!

D’altra banda, podríem pensar que si els partits polítics “tradicionals” no han estat a l’alçada potser la solució està en els partits “emergents”. I podria ser que sí. Propostes com les de Barcelona en Comú, malgrat arrossegar una certa tendència a plantejaments reactius de gestió de recursos, podrien esdevenir un bon punt de partida per assajar nous models polítics d’atenció a la diversitat funcional. Però també podria ser que no. Només cal llegir l’article “De quién dependen los políticos dependientes” (molt lligat a un d’anterior titulat “Otras voces: esposa y asistente personal”) per veure que, més enllà de la gestió de recursos, el més greu és que hi ha un bloqueig ideològic que segueix naturalitzant, justificant i promocionant l’esclavatge de les santes (filles, dones, germanes, mares...) com a part de la solució, en comptes de combatre-ho com a part del problema.

És per tot això que enguany cobra més sentit que mai la “IX Marcha por la visibilidad de la Diversidad Funcional” D’una banda, perquè serà un espai per reivindicar els suports necessaris per a un nou model d’abordatge de la diversitat funcional i, d’altra banda, un moment per viure amb orgull la nostra diferència. Si no passem de tolerar la nostra realitat “malgrat ser com som” a celebrar-la “gràcies a ser com som” difícilment hi haurà un canvi profund en la mirada, la valoració i les polítiques vers de la diversitat funcional. I vicerversa, s’ha de treballar des dels dos cantons de l’equació: les millores en l’enfocament dels recursos materials facilitaran avenços en les qüestions simbòliques i aquestes incidiran en un enfocament dels recursos coherent amb el nou model polític basat en la valoració de la diversitat humana.

No hi ha cap comentari

Comenta aquest article