“Cal mossegar la vida per arribar a viure”

Santiago López Petit | filòsof

La conversa és entre l’I i la C. “Odio tot el que sigui abaixar el cap. Per això, el protagonista es diu I, perquè no es doblega”. A l’altra banda de la pantalla, el filòsof Santiago López Petit resumeix dècades d’aprenentatge filosòfic. Acaba de publicar la seva primera novel·la, Tan a prop de la vida (Raig Verd, 2020), una “paràbola sobre què és viure”, on explica com un grup d’alumnes ingressa a l’Escola de la Vida per formar-se com a “líders del futur”. Tanmateix, aviat descobriran que qui dirigeix l’escola amaga unes altres intencions que els obligaran a prendre partit, a desafiar el poder. “El desafiament és la lluita a mort contra la vida, una lluita per la vida. Cal mossegar la vida per arribar a viure”, segueix el filòsof, que sintetitza la seva manera de veure el món amb el vocable “voler viure”.

Mentre López Petit parla, intento explicar-me per què en aquesta conversa jo soc una C, i no una I. La C, penso, és un cercle obert que acull les seves paraules i la de tants altres. El filòsof explica que, un cop tenia escrita la novel·la en castellà, es va decidir a traduir-la al català amb l’ajuda d’un bon amic, l’educador social Jordi Solé Blanch, per tornar, d’alguna manera, el que la seva “llengua definitiva” li ha donat. La decisió la va prendre després de descobrir en unes cartes familiars un pare que no coneixia, molt més valent del que es pensava. “Sobretot, n’hi havia una, de carta, que em va impressionar i deia alguna cosa com: ‘Estic ajagut sobre l’herba, l’herba de l’estimada Catalunya, mentre els avions italians estan bombardejant... Un amic meu acaba de morir...’”. Però aquesta és una altra història. En aquestes línies, com a la portada del llibre, l’I i la C conversen cadascú dins del seu cub blanc.

“Si la vida és una paraula, el voler viure és un crit. El desafiament seria, dit gran, la lluita a mort contra la vida per la vida”

Tots estem aprenent a viure sense saber-ne, oi?

L’altre dia vaig anar a una botiga de llegums on ja em coneixen i la botiguera em va demanar: “Com va?”. Li vaig explicar que havia escrit un llibre i em va preguntar de què anava. I li dic: “El llibre tracta només d’una cosa, de què és tocar fons i aixecar-se”. I ella em diu: “M’agrada”. [Riu] Realment, si mires una mica al voltant, qui no està malament d’alguna manera?

I com s’aprèn a viure? Què és això d’“el voler viure” sobre el que vostè escriu?

Sintèticament: si la vida és una paraula, el voler viure és un crit. El voler viure és un verb o són dos verbs? Com puc fer del voler viure un desafiament? El concepte té aquesta ambivalència, que és la seva potència. Degut a la fatiga crònica que he tingut tants anys, a més, em vaig veure obligat a pensar com aquest voler viure es gira contra un mateix quan es fa malaltia. Quan aquest voler viure es trenca, llavors es converteix en una força de dolor, en una nit que portem a sobre d’alguna manera.

És aleshores que ens atrevim a desafiar la vida?

El desafiament primer el vaig pensar a partir de la paraula en alemany herausforderung, que vol dir l’exigència de sortir enfora, de fugir. A la novel·la, l’I vol entrar dins de l’Escola de la Vida i ser un bon alumne, però, finalment, prepara un fugida. Després, el vaig pensar com un odi, no contra l’altre o contra un mateix, que et porta al suïcidi, sinó com un odi lliure que t’allibera de l’objecte a què t’agafaries i que marca una línia on dius: “Això ho vull viure i això, no”. Jo odio tot el que sigui abaixar el cap. Per això, el protagonista es diu I, perquè no es doblega. Al final, el desafiament seria, dit gran, la lluita a mort contra la vida, una lluita per la vida. Seria com una pragmàtica: davant de la vida, fer servir les preposicions, a-ante-bajo-con-contra..., per provocar la vida i viure d’una vegada. Aquest és l’objectiu: mossegar la vida per arribar a viure.

“Durant la Transició, el moviment obrer s’ha desfet, ja no som un subjecte polític, però quina línia de continuïtat hi ha per sota, en la gent?”

I com neix aquesta idea?

La idea del voler viure comença quan, durant la Transició, tot de gent ens adonem que hem perdut. El moviment obrer s’ha desfet, ja no som un subjecte polític, però quina línia de continuïtat hi ha per sota, en la gent? Potser sota la lluita obrera hi ha un fil de continuïtat, un voler viure col·lectiu que s’expresa mitjançant formes d’autoorganització que agafen històricament noms diferents, com els soviets, els comitès de fàbrica... Vaig pensar tot això en la tesi doctoral i en el llibre on segurament he treballat més anys, El infinito y la nada (Edicions Bellaterra, 2003).

S’assemblaria una mica a la voluntat de viure de Schopenhauer?

Schopenhauer diu que la vida és sofriment perquè tenim una voluntat de viure que et fa impossible viure. Llavors, ell, llegint filosofia oriental, acaba dient que l’única manera és apaivagar aquest voler viure. A El Infinito y la nada hi ha una discussió molt llarga amb Schopenhauer i també amb Nietzsche, que seria l’altra cara, que no et diria que apaguis aquest voler viure, sinó que ho lliga amb una mirada estoica sobre el món, en el sentit que tu acceptes que tot torni de la manera que ha de tornar. El desafiament de què jo parlo crec que desplaça aquesta qüestió. Em penso que trobava un camí diferent, que era polititzar la vida, el desafiament… La novel·la, d’alguna manera, recull el resultat de tota aquesta discussió. L’objectiu és descontruir la idea de Vida i, al seu lloc, posar en el centre aquest voler viure. La novel·la és la ficcionalització d’aquest desplaçament.

El llibre que ha escrit és una gran al·legoria de la vida, doncs.

La novel·la d’ara no és una novel·la filosòfica, però sí que volia fer una al·legoria, una paràbola de què és la vida. Fa 20 anys que hi penso, a escriure-la. Quan vaig estudiar Química, em vaig dedicar a la investigació i estudiava l’origen de la vida. I després he escrit llibres de filosofia molt complicats sobre la vida. Ara, volia explicar d’una manera senzilla què vol dir viure, què ens fa agafar-nos a la vida, malgrat tot. La vida és una cosa que et fa carícies, però també punxa, que és el que els hi deia als meus fills quan eren més petits. Però, sobretot, a la novel·la volia explicar per què avui és la vida qui ens mana, la vida com l’altra cara del poder. La Vida, que jo escric en majúscula, per distingir-la de les vides singulars de qualsevol.

“Quan diem ‘Jo soc’ volem dir ‘Jo soc la meva marca’, perquè si no ets una marca, en el mercat de la vida, no ets ningú” | Cristina Allué

A la novel·la s’hi descriu aquesta Escola de la Vida amb termes com potencialitat creativa, competició, optimització, lideratges, innovació, èxit... Fins i tot, quan els alumnes hi entren, els instructors els fan signar un contracte.

Tot va venir perquè un amic, el dramaturg Toni Casares, em va recomanar que llegís la novel·la Jacob Von Gunten, de Robert Walser, que explica la història d’una escola on els nens aprenen el seu reglament de funcionament. Jo també voldria explicar, a la novel·la, com és aquesta Escola de la Vida, no des de l’ensenyament institucional, sinó com un reflex de la societat mateixa. En aquest sentit, és clar, no és una distopia, és tal com és.

I la societat és competitiva.

Sí, ens diu contínuament que ens reinventem. I, aquí, hi ha un concepte que faig servir sovint, que és el del jo-marca, que ho sintetitza. Quan avui dia diem “Jo soc” volem dir “Jo soc la meva marca”, perquè si no ets una marca, en el mercat de la vida, no ets ningú. Llavors, l’Escola de la Vida seria aquest lloc aparentment obert, on et donen la llibertat d’escollir el que tu vols ser. El concepte filosòfic de la biopolítica, que Foucault teoritza, explica molt bé la gestió de la vida per part del poder, però, en certa manera, aquest concepte actualment és insuficient. Per això parlo de la Vida en majúscula, d’una Vida que cada dia ens passa llista, ens selecciona, ens exclou, ens mata... El jo-marca és una manera molt directa d’aproximar-se a aquest funcionament de la Vida.

“La construcció aparentment lliure del jo, on un decideix què vol ser, és absolutament extractivista. Ens estan succionant la vida”

Com construïm aquest jo-marca?

L’altra cara de la construcció aparentment lliure del jo, on un decideix què vol ser, és absolutament extractivista. Ens estan succionant la vida, en la manera que ens fan convertir-nos en una abstracció que funciona dins el mercat.

Vol dir que aquesta suposada llibertat que sembla que tenim per construir-nos individualment és, al capdavall, una presó?

Sí, i en tinc un bon exemple d’això, d’un estudi que uns companys van fer a la presó de Villabona, a Astúries. La presó es presenta com un espai de llibertat, on els presos s’escorcollen entre ells, on no hi ha, diguem-ne, carcellers, sinó psicòlegs, psiquiatres; i tota la presó es diu unitat terapèutica. Aquests companys la van estudiar molt, aquesta presó, fins que els van expulsar, perquè van dir que aquesta era pitjor que la presó convencional. És una institució lliure de drogues, això sí. Quan hi entren, signen un contracte, es comprometen a deixar les drogues, a tenir un bon comportament; es comprometen, al capdavall, a deixar-se refer la vida, de manera que els hi podran dir quins amics tenir i quins familiars els han de visitar. Aquesta presó, que al jardí hi té un pallasso dibuixat, va ser el punt de partida de l’Escola de la Vida. Aquella presó, que semblaven unes colònies on els joves s’estaven fent tallers de teatre, de ceràmica, això és la societat.

Com resumiria l’Escola de la Vida, doncs?

L’Escola de la Vida, dit de pressa, seria el ventre de la bèstia on estem nosaltres ficats. I nosaltres mateixos l’estem alimentant, saps? És com la metàfora no del que ve, sinó del que ja hi és, d’on ja hi som. I allà hi passen coses.

I qui se’n beneficia d’aquesta bèstia? A qui li interessa que l’alimentem?

De la bèstia, que seria com la caverna platònica, de fet, ens en beneficiem tots, però no exactament. Podríem dir que és el poder o la instància que organitza, no? Qui dirigeix aquesta escola i la fa funcionar és l’algorisme de la Vida.

Vol dir que la instància que organitza, el poder, controla la nostra vida amb algorismes?

No només. Un algorisme és una sèrie de seqüències que ens fan fer alguna cosa. Per exemple, una recepta de cuina o un manual d’ús d’algun aparell. A la novel·la, intento portar més enllà el que anomenem capitalisme de plataformes, com Uber, Amazon i altres. Es diu que aquestes plataformes ja tenen més poder que els Estats i que organitzen el món. I jo el que vull explicar al llibre és que la Vida mateixa, aquesta Vida en majúscula, ja funciona com un gran algorisme, del qual nosaltres en som terminals. La Vida en majúscula és la que ens passa llista cada dia, la que et diu el lloc que ocupes, la que jerarquitza. Aquesta Vida que ens mana, i alhora nosaltres empenyem, en el fons no és més que la nostra presó.

I com podem fugir, d’aquesta presó? Hi ha un moment que parla de la universitat, però diu que és com una torre d’ivori, on s’hi acumula, als peus, la brutícia que no volem veure. Com s’aprèn de forma diferent a com ens obliga a fer-ho la Vida en majúscula?

Quan vaig venir d’estudiar Química, vaig deixar la investigació per entrar a treballar a una fàbrica de vidre, que és justament la que surt a la novel·la. Mentrestant, estudiava Filosofia. Devia tenir uns 30 anys. Als 35 o 36 ja vaig entrar a la universitat com a professor ajudant. Hi entrava amb molta il·lusió, a Filosofia, perquè em pensava que trobaria un lloc, no ho sé, on la gent es faria preguntes, on no hi hauria indiferència...

“Vaig veure que els estudiants eren clients. I els professors ens adaptàvem, i no em trec la culpa, a un joc mediocre, on tots fèiem com si...”

No ho va trobar?

No, vaig trobar una facultat, com tantes altres, on cadascú anava a la seva, on hi havia moltes enveges, on realment no es parlava de filosofia entre els professors, si s’hi arribava a parlar. Vaig aguantar 20 anys i vaig intentar, gràcies als estudiants, fer de les classes un laboratori filosòfic i polític. I, bé, aturàvem la classe i sortíem a caminar junts, sense parlar, i llavors tornàvem i jo m’asseia amb ells, i començàvem a debatre, també en un sentit polític, no del sistema de partits, sinó de polititzar la vida.

I com va acabar tot això?

Tot això es va anar acabant amb el Pla de Bolonya sobretot. Un dia, un dels meus millors estudiants, em va dir: “No vindré a la teva classe, perquè ets l’únic professor que no passa llista... i, és clar, ho aprofito per anar a…”. Després de fer un viatge a Mèxic, on vaig fer classes amb mestres indígenes al mig de la selva, vaig veure les mirades vives d’ells i en tornar, vaig veure que els estudiants, aquí, eren clients. I els professors ens adaptàvem, i no em trec la culpa, a un joc mediocre, on tots fèiem com si... L'estudiant feia com si fos estudiant, el professor feia com si fos professor... I em vaig prejubilar. Decideixo no morir trist. [Riu]

A fora, com s’aprèn?

A fora, l’aprenentatge, la filosofia, es fa, com diu la meva companya Marina Garcés, a molts llocs, i Espai en Blanc va ser un petit lloc, però n’hi ha d’altres. Una altra cosa és el confinament, tot el que està produint... I el que no produïm per això. I sí, a l’Escola de la Vida, l’única alternativa és fugir. A la novel·la, sí, intento mostrar maneres de fugir.

“Els mitjans només parlen de la política de partits, però hi ha una política nocturna que té a veure amb polititzar”, defensa | Cristina Allué

La universitat, doncs, hi surt com una possibilitat de fugida, però abans n’hi ha una altra, que és la fàbrica, tal com ha dit. A la novel·la, la fàbrica es converteix en cooperativa, però fins i tot aquest espai de resistència acaba sent un espai d’explotació. Per què?

En el cas de la fàbrica de vidre on vaig treballar, que surt al llibre, va a passar a ser cooperativa després d’una lluita obrera. Ens vam quedar a la fàbrica 150 treballadors i la vam posar en marxa i va anar molt bé. Va ser impressionant veure com un noiet de 18 anys, que feia servir l’enclusa per treballar el ferro, va ser escollit com a director de la fàbrica. Ho va fer de meravella i vam aprendre tots junts a decidir en assemblea. Però hi havia una fàbrica francesa que va començar a fer millor que nosaltres els plats de vidre, que ja no pesaven tant com els nostres. Així que o fèiem un salt tecnològic important o la fàbrica havia de tancar, perquè no podíem competir. La fàbrica era a prop de la zona olímpica, venien els Jocs i bé... es va decidir tancar.

“Si no s’objectiva el malestar, es donen les discussions, les enveges que portem dins, perquè tots nosaltres som íntimament capitalisme”

Altra vegada, la competició.

En aquest mercat potser pot competir una empresa petita que fa confitura, si s’especialitza, però un forn de vidre no el pots aturar un cap de setmana, perquè segueix gastant gas... Com a cooperativa, vam haver de treballar el cap de setmana, cosa que quan era empresa no fèiem. Això per una banda. I per altra, hi ha un nosaltres petit que ha de lluitar cada dia i que carrega amb molts problemes: es posa molt el que és personal en un primer terme. I això és una cosa que des de l’autonomia obrera fa molt de temps que sabíem: el que és personal és polític. El feminisme ho ha reprès molt bé. Però, és clar, si aboques tot allò teu personal, les teves neures, el teu malestar, així, en brut, enmig d’una assemblea, no hi ha manera d’avançar. Si no s’objectiva el malestar, es donen les discussions, les enveges... que portem dins, perquè tots nosaltres som íntimament capitalisme. A l’Escola de la Vida, mengem capitalisme. Per això dic que som dins del ventre de la bèstia, però nosaltres l’alimentem. Sortir-ne vol dir, en certa manera, fer-te mal.

Per no fer-te mal, acabes assumint totes aquestes lògiques que no comparteixes. Però com sortir-ne, com es trenca el ventre de la bèstia?

Hi ha moments d’interrupció, de trencament de linealitat del temps continu en què estem, que són sacsejos. Per exemple, ara, el confinament. Quan vaig escriure El Gesto Absoluto (Pepitas de calabaza, 2018) al voltant del suïcidi de Pablo Molano, vaig anar un dia a l’ateneu autònom de La Base, perquè en soc soci, i em vaig trobar un amic de tots dos que em va dir: “S’ha matat ell, però podríem haver estat qualsevol de nosaltres”. Això et sacseja la vida. Llavors vaig adonar-me que s’obria un abisme que ho engolia tot, i vaig dir-me que no explicaria per què Pablo Molano s’havia suïcidat, sinó què ens diu la seva mort als que seguim vius. Però de seguida vam haver de buidar el bar de l’ateneu per tornar-lo a posar en marxa… El moment de parèntesi va durar poc. Les necessitats immediates t’obliguen a posar la màquina de nou en marxa, inclús la màquina que pretenia ser antagònica...

Amb el confinament ha passat el mateix, diu?

En el confinament, durant les primeres setmanes, en el moment de màxima emoció, on de sobte veus la teva vida i et preguntes fins a quin punt té sentit, o la veus banal, t’acostes als teus fills, els descobreixes, perquè potser no havies tingut ni temps de veure’ls tant, i hi ha un alleugeriment i també una por a què passarà, una barreja. Però aquest buit a l’estómac de seguida te’l fan tornar a omplir amb videoconferències, entreteniment, sèries. Te’l fan omplir, perquè si no t’obligaria a preguntar-te per què algú s’ha suïcidat, per què aquesta vida és injusta, mediocre, criminal. I llavors tots tornem a aquest viure, i en aquest viure s’hi està encadenat.

“Durant el confinament, et preguntes si té sentit la vida. Però aquest buit de seguida te’l fan tornar a omplir amb entreteniment”

En aquest viure encadenat, sovint se sent indiferència, perquè creus que no pots fer res per canviar les coses. “Estic malalta d’indiferència i, per això, em menyspreo”, escriu al llibre. Però potser aquests moments d’inflexió, com el confinament, ens permeten començar a sabotejar aquesta indiferència, precisament perquè ens permeten mirar de forma estranya.

Sí. En un dels llibres que més m’ha influït i que sovint explicava a classe, Els cants de Maldoror, hi ha una frase que diu: “La indiferència és la pitjor de les presons”. Per intentar trencar aquesta indiferència, a la novel·la m’invento la nena sense ulls.

D’on neix aquesta nena sense ulls?

Jo tinc fatiga crònica molt forta i, a vegades, l’única manera que tinc de suportar el dolor és pressionar-me molt fort els ulls. Sembla com si desconnectés el cervell una estona. I, quan ho faig, de vegades em dic: “Si em pressiono tant els ulls, un dia se’m ficaran endins. Bé, és igual, ja he vist prou el món”. A partir d’aquí vaig fer néixer aquesta nena sense ulls, a la novel·la, que és com l’inconscient, i introdueix una estranyesa absoluta. La nena parla d’una manera tan directa i de veritat que desmunta absolutament tot, i en un moment li diu al protagonista: “Passa per l’infinit”, és a dir, canvia el teu centre de gravetat, i potser, així, les dues ombres que hi ha dins teu i que no has volgut conèixer mai s’uniran i el ritme de la vida tornarà a tu.

El filòsof explica que “l’amistat és la generositat de donar-se i alhora ser capaç de no esperar-ne res” | Cristina Allué

També hi apareix l’avorriment com un motor que et pot ajudar a despertar de la indiferència.

És clar. Als anys 70, els francesos denunciaven com un mal de l’època, de l’Estat del Benestar, aquest ennui, aquest avorriment… Ho feien els situacionistes més anticapitalistes, que deien: “Aquesta és una societat mediocre i, sobretot, avorrida”. Alguns vam recuperar la cita per parlar de la Barcelona olímpica i postolímpica… I la idea estava lligada a la repetició. Agafo el metro, vaig a treballar, vaig a dormir... Això era l’avorriment. 

“Avui, el que organitza la societat és l’imprevisible. Per això apareix un avorriment que és un estar fart que tot es cremi de pressa”

I ara?

Avui dia, però, aquest avorriment s’entén d’una manera diferent, perquè aquesta repetició ja no organitza la societat. Avui dia, el que organitza la societat és l’imprevisible. Ara, no sabem mai què serà de nosaltres, la incertesa està ficada en el centre de la vida. I per això apareix un avorriment que seria com un estar fart que tot es cremi de pressa, d’aquesta idea de progrés, on tot passa de pressa, però, en el fons, no passa absolutament res. Aquest avorriment, doncs, té més a veure amb la impotència. En aquesta situació postpolítica en què vivim, ens trobem amb un dilema, que jo resumeixo en: el que és possible políticament per canviar el món no el canviarà, i el que no és possible per canviar el món no es pot fer. L’Escola de la Vida és postpolítica, és a dir, la política és un codi que organitza, i tot el que s’hi allunya és marginat, inexistent.

Però aquesta marginalitat es pot convertir en acció. En un moment del llibre parla dels sabotatges, que els instructors de l’escola titllen de “gamberrades”. L’escena fa pensar en els joves que fa unes setmanes protestaven al carrer contra la gestió de la pandèmia. També en aquest cas, se’ns feia creure que només era una rebequeria, però potser, justament perquè s’avorreixen i no tenen res a perdre, aquests joves sí que poden començar a esquerdar el ventre de la bèstia.

Aquí cal fer una distinció entre la política i el verb polititzar. Els grans mitjans de comunicació només parlen de la política de partits, però hi ha una política nocturna que té a veure amb aquest polititzar i que no es tradueix amb el llenguatge de la política, i justament per això s’ignora i interessa vincular-la amb gamberrades o actes immadurs. Un sociòleg alemany molt conegut, Niklas Luhmann, que va introduir la Teoria General de Sistemes, ho va explicar magníficament bé: tot el que no entra en el llenguatge, en el codi del sistema, tot el que no s’expressa amb aquest llenguatge polític de govern-oposició, no existeix. La millor manera de despolititzar-lo és menysprear-lo. No valoraré si està bé entrar a una botiga de passeig de Gràcia a agafar roba, però és evident que és un crit d’aquests joves, és un crit de ja n’hi ha prou. Durant el confinament, el menyspreu cap als joves ha estat al·lucinant. Als petits encara se’ls considerava, més que res perquè les seves famílies havien de treballar i per això l’escola funcionava, però els joves era com si no existissin. Com que el futur per a ells és ser cambrers o cuidadors, se’ls en dona si s’atura la universitat i tota la resta, no? Puc arribar a entendre aquest rebuig. Fa 40 anys que escric sobre el voler viure... I què vol dir voler viure? Doncs sortir al carrer d’aquesta manera és una de les seves cares.

“Els mitjans només parlen de la política de partits, però hi ha una política nocturna que té a veure amb polititzar”

Al llibre també fa una distinció entre l’intrús i l’infiltrat. El protagonista, l’I, està convençut que podrà ser un infiltrat.

Sí, exacte. L’infiltrat és, per a mi, una altra manera d’anomenar al partisà. El partisà està en el camp de l’enemic intentant fer sabotatges. L’I, durant tota la novel·la, vol ser un infiltrat, de cap manera un intrús. L’infiltrat lluita sense futur, perquè sap que el mataran si el troben, però com a partisà que és, té unes conviccions pròpies. I la convicció que el mou és voler viure, sortir d’aquesta màquina de triturar vides que produeix totes aquestes malalties de la normalitat…

Fa temps va participar en una exposició a la Fabra i Coats que es titulava Indisposició general, sobre com polititzar aquest malestar. En el dossier que acompanyava la mostra, deia que totes aquestes malalties de la normalitat que patim, com la depressió, l’ansietat o la fatiga crònica, es poden convertir en una força que trenqui la idea de víctima que tan bé li va al poder per anorrear-nos.

Sí, perquè viure ens fa mal, però aquesta força de dolor que ens travessa, sigui perquè tens una depressió, sigui perquè no pots més, la pots agafar. I la gran qüestió és cap on dirigir-la. Cap on dirigir aquest desafiament? A la novel·la hi ha qui vol quedar-se dins l’Escola de la Vida, perquè creu que la creativitat no necessàriament ha de ser colonitzada pel poder, i n’hi ha que volen sortir-ne i n’hi ha que volen trencar-la...

A l’Escola de la Vida, aquestes decisions que cadascú pren l’apropen o l’allunyen dels altres i és així com es fan els amics, però fins i tot aquesta amistat, de vegades, neix d’una jerarquia. “Si no se saboteja aquesta asimetria, ens perpetuem en la dependència a l’altre”, escriu. Com se saboteja?

Entre el donar i l’agrair. L’amistat és la generositat de donar-se i atrevir-se a acompanyar a l’estranya, i alhora ser capaç de no esperar-ne res, d’això. Anar més enllà de la mirada baixa. El més bonic és donar i agrair, com un vincle d’amistat polític que es replega. L’amistat és, enfora, tenir un enemic comú i, endins, aquell lloc on compartir un món.

“Viure ens fa mal, però aquesta força de dolor que ens travessa la pots agafar. I la gran qüestió és cap on dirigir-la”

A l’acció social sovint s’hi donen dues visions oposades: una que és paternalista, caritativa i assistencialista, que serveix per netejar consciències, i una altra que parla d’acompanyar, d’acceptar, de reconèixer i d’escoltar. Però no pensa que, al capdavall, cap de les dues abandona una certa jerarquia?

La idea de reconèixer, per a mi, filosòficament, és problemàtica, perquè va lligada a una manera d’entendre la relació amb l’altre que no em convenç. La parella reconèixer-acceptar o acceptar-acollir, si es pren en un sentit limitat, es queda en el marc de l’autoajuda. Si portes fins al final la idea d’obrir-te i acollir, aleshores sí que penso que té a veure amb una politització mútua, i trenca la relació de jerarquia, però, si no vas fins al final, acollir em sembla un simulacre. En què va quedar aquella gran manifestació contra el racisme amb el lema “Barcelona, ciutat d’acollida”? En no res. És rentar la mala consciència, i al poder li va de meravella. Barcelona va quedar davant d’Europa com la gran ciutat acollidora, i tampoc és així, oi? També és una mica enganyós, aquesta mena d’imperialisme del positiu, aquest emocionalisme. Per això prefereixo parlar d’afectes, no d’emocions, perquè tenen més veritat, tenen a veure amb el cos. El sentimentalisme el manipulen com volen.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article