L'acompanyament és bo si no sobrepassa les necessitats de la persona amb discapacitat

Oscar Martínez piscopedagog, coautor d''Alterando la discapacidad'


Què és, en tres línies, alterar la discapacitat?
Alterar la discapacitat és canviar-la, qüestionar-la, donar-li la volta i és, fins i tot, fer-la desaparèixer conceptualment. Hem titulat 'Alterando la discapacidad' el llibre perquè teníem la inquietud de poder posar sobre la taula que no estem d'acord amb la concepció social generalitzada sobre la discapacitat.
 
Com evoluciona el concepte de la discapacitat en el món de la comunicació?

Recordo una entrevista a la periodista Mònica Terribas on explicitava la necessitat de poder parlar, en el mitjans de comunicació, sobre les persones amb discapacitat però donant-los veu, no parlat d'ells sense sentir-los, com si no poguessin parlar, com si no hi poguéssim accedir a la seva opinió. Precisament sentia uns estudiants d'educació social l'altre dia com discutien sobre la necessitat de donar més espai a les persones amb discapacitat als mitjans de comunicació. En tot cas, s'ha aconseguit certa normalització del col·lectiu en els mitjans, però s'ha d'arribar a que la seva presència passi desapercebuda i que el seu paper, sota el meu criteri, sigui el mateix que tindrien si no tinguessin cap discapacitat. Forçar la presència d'una persona amb discapacitat en un debat televisiu o en una fotografia de premsa no té sentit si es fa només des del seu rol de "discapacitat" i no des de cap rol més, a no ser que sigui per decisió pròpia.
 
Quan entra en crisi la institucionalització de la discapacitat? Per què?
Qualsevol tipus d'institucionalització entra en crisi si es dóna només pel fet de pertànyer a un col·lectiu en concret i no pas perquè hi hagi una necessitat d'institucionalitzar-se. Qualsevol proposta d'intervenció ha d'estar ajustada a les necessitats de les persones. Pel fet de ser una persona amb discapacitat no s'ha de tenir clar que cal que sigui tutelada, acompanyada, intervinguda... En primer lloc perquè caldrà veure la voluntat que té ella i en segon lloc perquè no tothom necessita d'una institució per poder desenvolupar la seva vida.
 
 
Al llibre es diu que durant molts segles s'havia tractat les persones amb discapacitat com a animals salvatges però que això, al segle XVIII, canvia. Es parla d''assistir-los' i de 'tutelar-los'. En què consisteix exactament? Quines passes segueixen aquest canvi?
Tot i que en el context actual podria sonar estrany, és important històricament situar el fet que a les persones amb discapacitat se les consideri com a humanes, ja que sempre no ha estat així. En aquest cas, es fa el pas de considerar-les humanes encara que sigui pagant el preu de portar l'etiqueta de "diferent" o altres... En aquest sentit parlem d'assistir-los com a un primer pas per visualitzar-los com a persones a atendre des d'algun model d'intervenció encara que únicament d'entrada sigui un model purament assistencial. Quan fem referència a aquesta tutela inicial també és d'un paradigma on encara no compta (i encara faltaria molt per arribar-hi) l'opinió de la persona. Per tant, es fa una atenció i un tutelatge basat en el que es considera oportú per part de les persones "sense" discapacitat, decidint el què és millor o no tant bo per elles. En tot cas, portant-los cap a un lloc o un altre sense haver de consultar-los res. Tot plegat també respon a un model d'intervenció social que amb tots els col·lectius va en aquesta línia en aquell context. És poc prudent dir-ho, però val la pena poder reflexionar sobre si encara hi ha alguns rastres d'això a les nostres intervencions professionals.

Després de la Primera Guerra Mundial arriba el terme 'readaptació'. Per què és tan important?
Quan parlem de readaptar ens referim al fet de buscar l'objectiu de tornar a la situació passada, és a dir, a la d'abans de la discapacitat. Hi ha, de nou, una vivència en la què sembla que hem d'eliminar la discapacitat. Potser té un matís de punt de vista mèdic, com si haguéssim de "curar".
 
Es pot explicar breument quin tractament van rebre les persones amb discapacitat als camps nazis?
Hi ha molts col·lectius que han anat explicant la seva situació en els Camps nazis i potser el col·lectiu de persones amb discapacitat no s'han fet sentir tant fins ara. Si els nazis pretenien millorar la raça, podeu imaginar que les persones amb discapacitat no sortien ben parades en absolut.
 
Com s'aborda la sexualitat en les persones amb discapacitat
¿Com s'aborda la sexualitat a les escoles? ¿Com s'aborda la sexualitat a les famílies? No és un tema fàcil a molts nivells però s'ha avançat molt en els darrers anys afortunadament. En tot cas la intervenció en aquest sentit passa per poder treballar el tema en equip i poder posar en comú de què parlem.  Estic segur que a les escoles les famílies no totes estan d'acord amb un tipus d'educació sexual, ni tant sols amb el fet que s'abordi el tema. La situació del treball sobre la sexualitat amb persones amb discapacitat és un reflex de la situació social respecte al tema. De totes maneres s'han obert molts fòrums i s'han trencat moltes barreres al respecte, se'n parla i es té en compte, cosa que no fa tants anys es negava directament a les persones amb discapacitat. Un altra cop opinàvem d'elles sense elles.
 
En quins aspectes pot ser clau la figura de l'acompanyant?
Com he dit abans, en la mesura que aquest acompanyament no sobre passi les necessitats reals de la persona i en altres casos que no sobrepassi les demandes d'aquests. Una de les discussions més interessant que tinc entre els col·legues de professió és justament sobre la definició i la necessitat d'aquest acompanyament des d'una mirada o una altra. Hi han model d'acompanyament que tenen un nivell d'intervenció tant mínim que es justifiquen dient que només pel fet de ser al costat d'una persona ja els sembla que això pot donar lloc a possibles canvis en un futur. Només ser-hi pot donar lloc a una sensació per part d'un usuari de seguretat i en tot cas d'alguna cosa més en cas de demanda per part d'ell. Si no hi ets potser no arriba aquesta demanda. Però també hi ha acompanyaments molt més actius i en els que hi ha el component educatiu ben definit i molt més explícit. Els dos models poden estar completament justificats i poden tenir les seves eficàcies depenent del que busquem aconseguir.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Oscar Martínez
2.

Carlos,
Muchas gracias por tu felicitación y por haber leído la entrevista.
Oscar Martínez

  • 0
  • 0
carlos
1.

felicidades, me parece excelente

  • 0
  • 0

Comenta aquest article