L’assetjament és un dels problemes més importants a què s’enfronta l’escola d’avui dia. Encara que no és un fenomen nou, la seva investigació sistemàtica no es va iniciar fins als anys 80. Noruega i Suècia van ser els països on abans es va començar a estudiar. De fet, la definició moderna d’assetjament és deguda a l’autor noruec Dan Olweus: “qualsevol contacte (físic, verbal o fins i tot virtual) no desitjat, repetit en el temps i intencionat, entre un agressor que es troba en una situació de superioritat i una víctima que es troba en situació d’inferioritat”. La complexitat d’aquest fenomen és que hi conflueixen molts factors: el tipus de personalitat d’agressors i víctimes, la seva situació socioeconòmica, el context escolar, les actituds dels iguals, el professorat, el personal auxiliar, els valors de la societat on es produeix el cas. Precisament per aquesta diversitat de factors, hi ha autors que en proposen l’abordatge des d’una perspectiva socioecològica.
L’assetjament produeix estats d’ansietat o depressió elevats i alts índexs d’absentisme escolar en les víctimes. No acudir a l’aula es tradueix en més possibilitat de repetir el curs, a banda dels costos econòmics que suposen conseqüències com la despesa sanitària (tractament psiquiàtric o psicològic), l’activació de serveis específics d’atenció docent, la inversió en necessitats educatives especials...
Programes preventius poc eficaços
Els programes antiassetjament desenvolupats fins ara presenten una eficàcia moderada, a més que els seus costos econòmics i temporals són elevats.
Una de les dificultats dels projectes d’intervenció és que el temps dedicat a ells es resta del dedicat al currículum escolar. Per aquesta raó, l’ideal és el desenvolupament d’intervencions que es puguin integrar a l’ensenyament reglat de manera que no siguin un impediment en el desenvolupament normal d’aquest.
L’aprenentatge basat en projectes
La metodologia de l’aprenentatge basat en projectes busca transcendir l’adquisició de coneixements curriculars, i situa l’alumne al centre de l’aprenentatge perquè el seu rol a l’aula sigui actiu. Perquè això passi, s’utilitzen dinàmiques col·laboratives, que contribueixen a desenvolupar competències transversals de gran utilitat durant tota la vida.
Els estudis sobre aquest mètode avalen la seva eficàcia en matèries tan diferents com Enginyeria Mecànica i Química o Educació Física i Ciències Socials. Però a més de mostrar la seva eficàcia pel que fa al rendiment acadèmic, alguns estudis van mostrar millores significatives en competències lingüístiques, socioemocionals i en empatia.
Aquestes competències incideixen decisivament en la millora de les relacions interpersonals com ara la negociació, el maneig de les emocions, el coneixement d’un mateix i el coneixement dels iguals entre d’altres.
Paral·lelismes amb la mediació
La mediació és una manera de resoldre conflictes entre dues o més persones amb l’ajuda d’una tercera imparcial, el mediador. La mediació escolar es va desenvolupar originalment als EUA com a resposta als xocs culturals i racials a les dècades dels 60 i 70. Amb el temps es va traslladar de l’àmbit comunitari a l’escolar.
Les bases de la mediació contemporània es fonamenten en la justícia restaurativa, és a dir, la reparació del mal causat. El procés de mediació permet resoldre els conflictes assumint cada part la seva responsabilitat, en un ambient de confiança no punitiu, on se cercarà que les parts expressin lliurement els seus punts de vista, sentiments i necessitats mitjançant una comunicació fluida.
L’intercanvi dels punts de vista és l’inici. A través d’aquest intercanvi en un espai adequat i amb l’ajuda d’una persona mediadora, les parts s’aconsegueixen que entenguin els dos punts de vista del conflicte. A partir d’aquí, el fet que la víctima pugui expressar tranquil·lament com ha viscut el que li ha passat i el dany causat ja per si mateix és reparador, ja que en altres contextos (com un judici) no es dona, o, si es dona, és molt poc el temps de què disposen.
Quan l’agressor escolta la víctima, entendre-la i empatitzar-hi facilitarà que accepti la reparació del dany i, a més, que la relació entre tots dos canviï, ja que s’hauran conegut millor i no es repetiran conflictes entre ells. S’haurà fet una transformació en la relació.
Igual que en la mediació, en l’aprenentatge per projectes l’alumnat és protagonista: tria de quina manera resoldrà el projecte que se’ls planteja, com s’organitzaran, quin serà el repartiment de rols, i el paper del personal docent és acompanyar en el procés.
Aquests paral·lelismes ens porten a afirmar que l’aprenentatge per projectes és, a més d’una eina per a l’adquisició del coneixement, un mètode que pot ajudar a prevenir o resoldre conflictes a l’aula.
Semblances entre mediació i projectes
En ambdues metodologies hi ha aquests punts en comú:
- S’afronten i intenten resoldre problemes reals (en el cas de la mediació); els projectes que es posen en marxa a l’aprenentatge per projectes aborden també problemes reals.
- El docent és una guia, no dirigeix ni pren decisions.
- Se cerquen solucions creatives.
- Es busquen i es fomenten el diàleg i la cooperació.
- Es busca la inclusió i l’expressió honesta de les emocions
La metodologia d’aprenentatge per projectes atorga a l’alumnat un paper actiu, cooperant, reflexiu, crític, creatiu afavorint els consensos. Per això, incideix directament en les relacions que es creen entre alumnes. Cosa que fa més difícil l’exclusió i ensenya a resoldre de manera constructiva i dialogant les discrepàncies que habitualment es donen a l’entorn escolar.
Les habilitats que ambdós mètodes proporcionen als estudiants, a més, transcendeixen l’entorn escolar i es transvasen a la societat. En paraules de l’ONU, amb la mediació desenvolupem eines orientades al procés i no al resultat, en què la coordinació, la complementarietat i la inclusivitat són essencials.
(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l’original aquí)
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari