Bilingüisme no nadiu: pros i contres

Esther Nieto Moreno de Diezmas  Directora del departament de Filologia Moderna, Universidad de Castilla-La Mancha

Cada cop més famílies, sense ser natives, parlen als seus fills en anglès. Es tracta del bilingüisme no nadiu, que és una manifestació més de la creixent implicació i el suport dels pares en la formació dels seus fills. Parlant en anglès a una edat primerenca es pretenen emular els entorns familiars de bilingüisme nadiu i, així, aconseguir que els nens adquireixin l’idioma de manera més natural i eficaç, tal com passa amb la llengua materna. 

D’aquesta manera, se’ls dotaria d’eines per competir amb èxit en un món globalitzat i multicultural, en què el domini de llengües estrangeres i, especialment, de la llengua anglesa, s’associa amb la consecució d’avantatges en el pla social, acadèmic, laboral i cultural. És aconsellable parlar als fills en anglès encara que no sigui natiu? 

Receptius a qualsevol so 

Els nadons estan preparats per identificar sons i elements lèxics i gramaticals de qualsevol llengua, però, a mesura que es fan grans, seleccionen els elements d’una en concret i es fan menys receptius a les altres. Per això, l’avantatge de l’exposició bilingüe primerenca rau en el fet que l’anglès, o la llengua triada, més que aprendre’s, s’adquireix. És a dir, s’incorpora de manera natural i sense esforç, com passa amb la llengua materna. 

Alguns pares temen que l’aportació en anglès que proporcionen als fills no sigui adequada i puguin transmetre errors gramaticals o una pronunciació deficient. Tot i això, els estudis mostren que una de les àrees més beneficiades pel bilingüisme no nadiu és, precisament, la pronunciació. 

A més de la predisposició més gran dels petits als nous sons, el maneig d’aquest idioma en l’àmbit digital (cançons, sèries en anglès, vídeos infantils, etc.) sol complementar aquesta pràctica i contribueix a explicar els efectes positius d’aquesta pràctica. 

Barrejaran els idiomes? 

Algunes famílies es preocupen quan els nens criats en el bilingüisme no nadiu barregen llengües o comencen a parlar més tard. No obstant això, a molt curt termini, aquests inconvenients es dissipen i, com a contrapartida, el domini de diverses llengües comporta beneficis en la memòria, la capacitat de processament del llenguatge, en la consciència metalingüística i en la flexibilitat cognitiva. 

Cal tenir en compte que, encara que depèn de diversos factors com la quantitat, qualitat i varietat de l’input, difícilment s’assolirà un nivell bilingüe o nadiu. Sí que s’observen millores significatives, especialment en les destreses orals, i no cal preocupar-se si els nens prefereixen contestar en la llengua materna, perquè és part del procés. 

Un filtre afectiu baix 

Com a benefici addicional, es proporciona un contacte d’hora amb l’anglès d’una manera lúdica i natural, associant aquesta llengua amb moments quotidians i agradables, de manera que baixa el filtre afectiu (responsable de possibilitar o dificultar els processos d’aprenentatge, segons l’actitud, sentiments, estat anímic i altres factors emotius de l’aprenent). 

Quan el filtre afectiu és elevat, l’aprenent sent ansietat i estrès. Quan es generen percepcions positives cap a l’anglès, el filtre afectiu baixa, desapareix l’ansietat, augmenta l’autoconfiança i s’afavoreix l’aprenentatge profund i l’autoestima. 

Cada cop més estudis revelen les connexions entre els factors afectius i l’aprenentatge, especialment d’idiomes, per la qual cosa aquest efecte és més rellevant del que es podria pensar. 

Estratègies útils 

Cada família ha de decidir quina és l’estratègia que s’ajusta més a les seves circumstàncies, i quin és el seu nivell de la llengua triada i predisposició per implementar aquesta pràctica dins i fora de la llar. 

Els pares que tenen un bon nivell poden provar amb OPOL (one parent, one language, cada progenitor, un idioma), de manera que un dels progenitors parla exclusivament a la llengua triada i l’altre, en castellà; o MLAH (minority language at home el llenguatge minoritari, a la llar), que consisteix a crear un ambient immersiu en la llengua estrangera a la llar, mentre que, fora, es produeix l’exposició a la llengua majoritària de l’entorn social. 

Time & Place (temps i lloc) és una estratègia menys intensiva, però que també desplega efectes positius. Es tracta de fer servir l’anglès en llocs o moments significatius de la vida diària com, per exemple, durant el bany, durant la compra al supermercat, en vestir-se i desvestir-se, a l’hora de ficar-se al llit amb la lectura d’un conte, etc. 

Hi ha també altres pràctiques, com l’anomenada “germans bilingües” (bilingual siblings) per mitjà de la qual els germans grans es comuniquen en anglès amb els més petits. 

Altres estratègies inclouen la presència de persones natives a casa, ja sigui de manera intensiva per mitjà d’au-pairs, o bé una o dues vegades per setmana, perquè juguin amb els nens, els ensenyin cançons, els expliquin contes, etc. 

Pel que fa a les pràctiques fora de casa, cal esmentar la participació en grups de joc amb famílies natives i l’assistència a campaments d’estiu locals o internacionals. 

Fins quan? 

Diversos estudis han observat que moltes vegades aquestes pràctiques s’interrompen o redueixen, per rebuig dels nens, al voltant dels 3–6 anys o a l’adolescència, ja que augmenta tant la seva autonomia respecte de la família com la influència de l’entorn. 

En aquests casos, la pràctica s’ha de supeditar a la voluntat dels fills i a l’harmonia familiar. Tot i que algunes famílies senten que podrien haver fet més, la majoria entén que ha complert la seva funció i que el valor de la pràctica rau a haver-la implementat els primers anys de vida. 

Aspectes afectius 

El bilingüisme no nadiu és una pràctica sociolingüística complexa, que requereix un gran esforç i compromís personal. A més, pot donar lloc a una comunicació imperfecta, sobretot a escala emocional. La llengua materna està carregada d’una sèrie de valors afectius que moltes vegades es perden quan es parla en una llengua estrangera. 

Per a algunes famílies, és un avantatge, ja que pot contribuir a millorar el control d’emocions negatives. Com que no troba ràpidament en el seu repertori lingüístic les paraules per renyar o manifestar la ira, els pares disposen de més temps per avaluar la situació i acaben enfadant-se menys. 

Però l’expressió de l’afecte també es pot veure compromesa. Alguns progenitors assumeixen aquest cost, mentre que altres flexibilitzen la pràctica i fan servir directament la llengua materna. 

De vegades, el fet d’usar una llengua que no és a l’entorn social crea un vincle afectiu especial entre pares i fills, sobretot en la infància. En altres casos, els nens se senten diferents o el mateix entorn familiar (avis, oncles) o social pot criticar aquesta pràctica i generar situacions de desgast emocional, sobretot als pares. 

En qualsevol cas, no hi ha estudis que mostrin un efecte negatiu del bilingüisme no nadiu en el desenvolupament de la competència emocional, ni lingüística, en la llengua pròpia nativa. 

Planificació i constància 

L’èxit d’aquesta pràctica depèn de molts factors, com ara el nivell en la llengua meta dels pares, els seus dots pedagògics, el temps de què disposen, l’acord de tots els membres de la família, i la possibilitat de contacte amb persones natives, entre d’altres. 

Perquè el bilingüisme no nadiu pugui desplegar els beneficis que es poden obtenir, cal analitzar per endavant els recursos amb què es compta, planificar acuradament les pràctiques, ser constant i pacient i anteposar sempre el benestar infantil i familiar. 

(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l’original aquí)