El teatre com a eina terapèutica per als malalts de pàrkinson

Redacció

El col·lectiu Parkinson per al teatre, format per vuit pacients d’aquesta malaltia, representarà una obra teatral escrita col·laborativament amb la dramaturga i metgessa Montse Butjosa. Sofía Malagón, impulsora del projecte, va guanyar el premi Lletra 2022, que convoquen la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i la Fundació Prudenci Bertrana, i ha fet una residència per desenvolupar la inciativa. Des del mes de gener s’han dut a terme tallers de teatre amb persones amb pàrkinson que han culminat en l’obra teatral que estrenaran 21 de juliol, la qual s’inspira en la transmissió del coneixement de la malaltia i el desig de visibilitzar-la. Ho faran al Centre Cívic Parc Sandaru (Barcelona).

“Volia fer alguna cosa útil amb la meva malaltia. Un cop superes l’impacte del diagnòstic, et dius: carai, la vida continua! He d’aprofitar el temps tot i que ja no sigui productiva treballant”, explica la Sofía Malagón, infermera, malalta de pàrkinson des de fa nou anys i ànima d’aquest projecte. No havia fet mai teatre, però confessa que “els llibres m’han salvat sempre, em salven” i la suma de la seva actitud davant la malaltia i aquesta afició la va portar a participar en ‘Teatre per prescripció facultativa’, que la UOC va impulsar en col·laboració amb el Teatre Lliure i l’Hospital de Sant Pau, dins del programa Salut i Cultura impulsat des dels Estudis de Ciències de la Salut i la unitat Nous Projectes de la Universitat.

Amb el temps, aquella experiència va ser una de les llavors que ara germina en Parkinson per al teatre i la seva representació el 21 de juliol d’enguany. “Els projectes que realment impacten en les persones són aquells que sorgeixen de les seves necessitats i interessos. Quan vam posar en marxa ‘Teatre per prescripció facultativa’, ho vam fer situant els i les pacients al centre. La Sofía hi va participar, va descobrir els beneficis del teatre i va idear posteriorment un projecte propi. Això mostra que la mobilització del coneixement universitari envers la societat funciona quan és genuïnament col·laborativa”, explica Teresa Fèrriz Roure, responsable de Nous Projectes de la UOC, qui ha tutoritzat la Sofia i el seu equip integrat per les i els pacients i les professionals Montse Gavaldà i Montse Butjosa, durant els sis mesos de residència a la universitat.

La Sofía Malagón, que va arribar aquí l’any 1986 des de Colòmbia i es va quedar per amor, afegeix que “com a alternativa al tractament tradicional amb medicaments o quirúrgic, he descobert el que ofereix el teatre. En les malalties cròniques com aquesta és important pensar en la persona. Els efectes psicològics, per exemple. Les teràpies es fan pesades: logopèdia per recuperar-te, físio per recuperar-te…, però com més va, pitjor! No et recuperaràs. Tota la vida m’havia agradat, però veure tot el que arriba a aprendre un malalt en temes com moviment, expressió corporal, socialització, literatura… Em va fer pensar que fas una rehabilitació divertida i més productiva intel·lectualment i humanament. El pàrkinson no té cura, ni millora, ni hi ha cap manera d’aturar la malaltia. El tractament s’ha de completar amb altres coses, s’ha d’obrir a aquesta mena de possibilitats”, explica.

En això coincideix la Montse Gavaldà. “En un món canviant, on el paradigma de la salut va cap a un lloc molt més ampli que no és només mirar la malaltia, Parkinson per al teatre és una experiència pilot de com el teatre pot ser una eina de salut. És especial que parteixi de la Sofía, que hagi escollit dues professionals diferents per tirar-lo endavant, la Montse Butjosa com a dramaturga i jo, per poder acompanyar en l’àmbit terapèutic”, ha explicat.

Premi Lletra

“L’any 2022, el Premi Lletra va plantejar el repte: com podem fer que la llengua i la literatura puguin beneficiar la salut de les persones?”, comenta la Teresa Fèrriz. Aquest repte el va fer seu la Sofía i va guanyar el premi, dotat amb 4.000€ i una residència a la UOC.

En una primera fase, de gener a abril, es van buscar els pacients, es van fer tallers de teatre com a eina terapèutica amb la Montse Gavaldà, terapeuta ocupacional amb una gran experiència en l’àmbit de les malalties neurològiques, i la cocreació de l’obra de teatre, amb la Montse Butjosa. “L’objectiu era fer teatre i gaudir-ne, principalment, però també fer-nos la nostra pròpia teràpia de logopèdia, etc., visibilitzar la malaltia i motivar la sortida de l’armari, trencar l’estigma. Que el té i no acabem d’entendre per què. Quedem vuit persones. Hem muntat una obra que són breus obres de microteatre, inspirades en la transmissió del coneixement de la malaltia i el desig de donar-nos a conèixer”, diu la Sofía. Recorda que, durant la residència, han fet sessions més físiques i d’altres de diàleg. “El text és de la dramaturga Montse Butjosa, que s’hi va implicar molt, però ha nascut del nostre diàleg i les nostres inquietuds durant les sessions dels tallers. Ha estat molt enriquidor per a les persones que ens hem trobat, amb sensibilitat i interès per la literatura i l’art”, assegura.

Una dramatúrgia col·laborativa

“De seguida vaig veure clar que m’interessava molt, perquè unia els dos eixos de la meva vida: la medicina i el teatre”, explica la Montse Butjosa, que és metgessa internista i treballa al Servei d’Urgències de l’Hospital de l’Esperit Sant (Santa Coloma de Gramenet). Reconeix que “el procés artístic s’ha vist modificat des del principi per les característiques d’aquest col·lectiu. Des de bon començament, la malaltia sempre s’ha fet present, tant en la creació d’una dramatúrgia que ha hagut d’adaptar-s’hi com en qüestions pràctiques, com l’organització dels assajos, per optimitzar la gestió del seu esgotament físic i les seves agendes, que són complicades”, ha explicat. Com la Sofía, creu que “el teatre és un gran dinamitzador que mobilitza moltes forces internes dels pacients. Estimula la memòria i la creativitat, incrementa l’autoestima i modifica la pròpia percepció de la malaltia. En definitiva, estic convençuda que millora la salut dels malalts de forma global”, afirma Montse Butjosa. Però amb aquesta experiència, ella també hi ha sortit guanyant: “Com a dramaturga, he gaudit molt amb les constriccions que m’han anat posant a mesura que la creació anava avançant. He mirat d’encomanar-me del seu esperit lluitador i de passar-m’ho bé al seu costat. M’han donat l’oportunitat de conèixer la seva quotidianitat, que tot sovint no és agradable. Els estic molt agraïda”, afegeix.

La Montse Gavaldà, terapeuta ocupacional, comparteix que ella va rebre l’encàrrec, per part de la Sofía, “d’ajudar-la a traslladar tota la seva idea de projecte a realitat. La malaltia de pàrkinson, a banda d’altres símptomes, fa que persones com la Sofía perdin la capacitat per organitzar i planificar de manera complexa. He facilitat que la Sofía construís i dugués a terme Parkinson per al teatre. A banda, he desenvolupat la primera fase del projecte, dinamitzant tallers de teatre en grup i així s’han treballat aspectes rehabilitadors com el moviment, la parla, l’atenció o la concentració, la desdramatització de problemes quotidians o l’ajuda mútua entre participants. El que ha estat magnífic és que s’ha treballat sense ser la motivació principal, les persones venien a fer teatre perquè volien, no venien a rehabilitar-se o a mantenir capacitats. El teatre ha servit per a altres coses, però sobretot el teatre ha estat una activitat significativa per a elles”, conclou.

(Aquest article ha estat escrit per Àngels Doñate, de la UOC)