El dol perinatal: quan el patiment està amagat o infravalorat

Redacció

A l’Estat espanyol moren cada any entorn a 2.000 nadons en el període que es produeix des de la setmana 22 de gestació fins als 28 dies després del part. Aquesta mort, coneguda com a mort perinatal, comporta unes reaccions emocionals a les persones que pateixen en primera persona aquestes pèrdues molt semblants a les dels afectats per altres morts. En canvi, el dol perinatal està desligitimat i invalidat socialment, fet que pot provocar la cronificació del dol i reaccions emocionals negatives en la persona que el pateix, com estrés o ansietat, que perduren en el temps.

És freqüent que després de sofrir una pèrdua perinatal, les persones afectades tinguin moments de ràbia, d’incredibilitat, de depressió o de culpa, entre altres. No obstant això, el dol perinatal té característiques especials que el poden fer encara més complicat que un altre tipus de dol. 

Montserrat Lacalle, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, explica que “es tracta d’una situació en què ni la mare ni el pare han pogut interactuar amb el nadó, en el cas de la mort intrauterina, o en què la interacció ha estat molt escassa. A més, moltes vegades no hi ha rituals com en la mort que es produeix en altres franges d’edat”, detalla. “D’altra banda, hi ha una part social que deslegitima aquest dol”, afegeix. 

Lacalle exposa que són freqüents els comentaris adreçats a la persona que ha perdut un futur fill o filla que no fan més que invalidar aquest dolor. “Sentim frases com ‘Ets jove, ja tindràs un altre nadó’ o ‘Has de tornar-ho a intentar’. Aquests comentaris serien impensables en altres dols. Si algú perd un germà, una germana o un amic, a ningú se li acudiria dir-li ‘No et preocupis, tens més amics’ o ‘No et preocupis, tens més germans’. En canvi, en el dol perinatal, socialment s’intenta tranquil·litzar la persona amb frases que només fan augmentar el dolor. Sembla que no entenem que l’altra persona pateix”, explica l’experta. 

Aquesta invalidació, tal com apunten els experts, moltes vegades ve inclús de la pròpia persona que viu el dol. No parlar del que s’està vivint i sentint o racionalitzar excessivament la pèrdua pot portar a que el dol es cronifiqui i les conseqüències psicològiques i emocionals siguin greus i perdurin en el temps. “Si una persona té acompanyament emocional i afronta la pèrdua, hi ha menys probabilitats que apareguin símptomes d’ansietat i estrès en el futur”, aclareix Montserrat Lacalle. 

Com afrontar el dol perinatal 

Tot i que moltes persones transiten a la seva manera pel dol i l’acaben resolent per si mateixes, a vegades es necessita ajuda professional. Els experts saben que s’ha arribat al punt en què és recomanable consultar un psicòleg quan la persona que ha patit la pèrdua té conductes desadaptatives que es poden traduir en dificultats per concentrar-se i dormir, i en el fet que el seu dia a dia estigui molt marcat per aquesta pèrdua. “Això és l’element més definitori que el dol es converteix en patològic o que aquesta persona necessita que algú l’ajudi”, sosté la professora col·laboradora de la UOC. 

A més, independentment que hi hagi ajuda professional o no, el que els experts recomanen especialment en aquesta mena de dols que poden ser rebuts amb certa incomprensió per la societat és que els afectats recorrin a grups d’ajuda mútua i contactin amb altres persones que han passat per una situació semblant.

També és important que es trobi la manera d’acomiadar-se del fill que s’esperava, a més de posar-li nom, decidir què s’ha de fer amb la seva habitació i les coses que ja s’havien comprat, o guardar alguns records. Però sempre “cal respectar els temps de cada persona i de cada parella, que són diferents en cada cas”, recorda Montserrat Lacalle. 

El paper de la parella 

Quan es tracta d’una parella, els dos membres pateixen la pèrdua. Amb tot, la dona viu una situació diferent perquè pot tenir tota una sèrie de reaccions hormonals: és possible que experimenti la pujada de la llet, i a algunes dones els han hagut d’induir el part, de manera que han patit dolor i contraccions i han hagut de donar a llum un fill mort. “Tot això fa que la dona, a part de la pèrdua emocional, tingui una sèrie de repercussions físiques que no podem oblidar i que fan que la situació sigui diferent de la de la seva parella”, assenyala Lacalle.

Tanmateix, això no vol dir que els homes no pateixin. De fet, segons Montserrat Lacalle, hi ha homes que “se senten molt invalidats perquè, com que no tenen les seqüeles físiques de la seva parella, sembla que no passen per aquesta situació de dolor. I no és així. Hi ha molts homes que també reclamen, de manera molt legítima, aquest lloc important perquè ells també ho passen malament. Aquí hi ha tot un treball per fer perquè puguin parlar, entendre’s i donar el seu lloc a aquest patiment compartit”, afirma Lacalle. 

Per això, la comunicació entre els dos membres de la parella és fonamental per resoldre el dol. Cal “que puguin parlar del que sent cadascú, que es puguin donar suport mútuament, perquè hi ha un tipus de suport que sorgeix entre ells que és difícil de substituir”, conclou l’experta.