Així impacta el disseny de les ciutats en la salut mental

Eva Mª Rosa Martínez  Professora titular del Departament de Psicologia Bàsica, Universitat de València
Carmen Berenguer  Professora del Departament de Psicologia Evolutiva i de l'Educació, Universitat de València

Les ciutats estan cada vegada més plenes de gent. La població urbana es va duplicar del 25% en 1950 al 56’2% en 2020. És més, es preveu que continuï augmentant fins al 58% en els pròxims 50 anys. Paral·lelament, els trastorns mentals han passat de 654,8 milions de casos en 1990, a 970,1 milions en 2019, la qual cosa correspon a un augment de 48,1%. I la sospita que pot estar relacionat ha fet que augmentin les recerques sobre la relació entre urbanització i salut mental.

Els estudis indiquen que viure a la ciutat s’associa amb una major activitat de l’amígdala, peça essencial de la resposta a l’estrès i l’ansietat. De fet, la taxa de prevalença de molts problemes de salut mental és major a les ciutats que en zones rurals: aproximadament un 40% més de risc de depressió, un 20% més d’ansietat i el doble de risc d’esquizofrènia.

Massa vèrtexs i patrons geomètrics repetitius ens estressen

En el passat, les ciutats es planificaven atenent interessos comercials i productius, sense tenir en compte el benestar dels seus habitants. Però actualment cal un canvi de paradigma, sobretot després de les grans crisis mundials generades pel canvi climàtic i la pandèmia del Covid-19.

Existeixen diversos factors de la vida a les ciutats que poden actuar com a estressors: l’amuntegament, el soroll, la contaminació, i, com no, el propi disseny urbà.

Si en mirar al nostre voltant observem un excés de patrons repetitius i geomètrics com els dels edificis, això ens pot generar estrès visual. De fet, un predictor de l’estrès urbà percebut és el nombre de vèrtexs isovistes, és a dir, el nombre de vèrtexs visibles per a un individu situat en una determinada localització.

Per contra, l’entorn natural sembla tenir una major complexitat fractal, la qual cosa implica un menor nombre de fixacions oculars i, per tant, menor esforç en el processament de la informació visual.

No obstant això, no tot el que ens aporta la ciutat és negatiu per a la nostra psique. Una bona accessibilitat al transport públic, sumat a una estructura urbana densa (en lloc d’estesa), augmenten les oportunitats de tenir una vida social activa i contribueixen a reduir el risc de depressió, especialment per a les persones majors i amb necessitats especials.

Amb zones verdes ens sentim millor

Les condicions ambientals urbanes, com la falta de llum natural o l’escàs contacte amb la naturalesa, poden afectar l’estat d’ànim i les emocions. Els beneficis d’incorporar zones verdes en els entorns urbans han estat repetidament demostrats. Aquests beneficis estan relacionats principalment amb la possibilitat de desenvolupar activitats físiques en espais verds. És més, la mera exposició a elements naturals, com el cel, els arbres, l’aigua, la llum natural o la brisa redueixen la percepció de l’estrès.

I no és només una cosa que verbalitzem (el que en l’argot es coneix com a mesures d’autoinforme): hi ha marcadors fisiològics que ho corroboren. Veure el cel o passejar entre arbres és suficient per a disminuir la pressió arterial, la freqüència cardíaca, els nivells de l’hormona de l’estrès (cortisol) i l’activitat neuronal en àrees cerebrals vinculades a les malalties mentals.

Quina dosi de naturalesa necessitem exactament? Sorprenentment, amb només cinc minuts d’exposició a zones verdes es produeix una recuperació significativa de l’estrès.

Com poden contribuir la psicologia i la neurociència al disseny urbà?

Les solucions arquitectòniques que alleugen l’estrès urbà es consideren part de l’estratègia sostenible per a planificar ciutats amigables amb els éssers humans, la qual cosa està en línia amb l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible 11 que l’Organització Mundial de la Salut s’ha fixat per a 2030. En concret, amb la meta 1.3 (urbanització inclusiva i sostenible), i la meta 11.7 (proporcionar accés a espais verds públics, assegurances i inclusius).

Investigar l’impacte que els diferents factors de l’entorn construït tenen sobre la resposta d’estrès de les persones, en particular les més vulnerables, és imprescindible per a definir uns criteris d’urbanització saludables. La psicologia i la neurociència disposen de les eines adequades per a avaluar la percepció de l’entorn a través de les respostes conductuals dels individus, de tècniques de seguiment de moviments oculars, de respostes fisiològiques com la taxa cardíaca o la pressió arterial i fins i tot de l’activitat fisiològica del cervell mesura amb tècniques com la ressonància magnètica.

Existeixen iniciatives com la de la Fundació 7 Senses, a Austràlia, que treballa per a desenvolupar veïnats més saludables exigint el disseny multidisciplinari dels espais públics.

El que sembla indiscutible és que l’estrès urbà és un problema multifactorial que pot prevenir-se amb la col·laboració entre els responsables de la planificació urbana i els investigadors de la psicologia i la neurociència per a dissenyar ciutats que promoguin la salut mental a través d’elements protectors.

(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l'original aquí)