Ni escriuen a l’inrevés ni són infants “ximples” ni ganduls: nou mites falsos sobre la dislèxia

Redacció

Ni el fet de confondre l’esquerra i la dreta és un símptoma determinant de dislèxia, ni els infants dislèxics tenen un quocient intel·lectual més baix. Al voltant d’aquest trastorn que afecta entre el 5 i el 10% de la població hi ha molts mites que confonen la societat.

La dislèxia és una dificultat específica de l’aprenentatge que té un origen neurobiològic, explica Llorenç Andreu, director del màster universitari de Dificultats de l’Aprenentatge i Trastorns del Llenguatge de la UOC. Es caracteritza per una sèrie de dificultats en el reconeixement precís i fluid de paraules i per problemes d’ortografia i descodificació.

Segons la definició que fa d’aquest trastorn l’Associació Internacional de la Dislèxia, “aquestes dificultats provenen d’un dèficit en el component fonològic del llenguatge que és inesperat en relació amb altres habilitats cognitives que es desenvolupen amb normalitat. Les conseqüències o els efectes secundaris es tradueixen en problemes de comprensió i experiència pobra amb el llenguatge imprès que impedeixen el desenvolupament de vocabulari”.

“Aquesta dificultat a l’hora de llegir i escriure es tradueix en problemes d’aprenentatge”, afegeix Beatriz Gavilán, neuropsicòloga i professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC, “i això, a més, pot afectar l’autoestima de l’infant, que percep com la resta de companys aprenen més ràpidament i amb menys esforç, cosa que li pot fer pensar que és ‘ximple’”. Per això és important diagnosticar la dislèxia “com més aviat millor”, adverteix Gavilán. I, per fer-ho, és fonamental que pares i professionals en sàpiguen reconèixer els símptomes i que no els confonguin. Aquests són els mites entorn de la dislèxia:

1. És una malaltia que es cura amb el tractament adequat

La dislèxia no és cap malaltia: és un trastorn de l’aprenentatge que no es cura, sinó que es millora. Amb una intervenció adequada i centrada a treballar la fonologia i la conversió de grafemes a fonemes es pot compensar i se’n poden minimitzar els efectes, explica Andreu, que també és codirector del grup de recerca en Cognició i Llenguatge (GRECIL) de la UOC. “És important fer-ne un diagnòstic primerenc, perquè el cervell dels infants és plàstic i com més aviat es tractin aquestes connexions neuronals que dificulten l’aprenentatge lector, més bons seran els resultats i hi haurà menys risc de fracàs escolar”, explica Gavilán.

2. Si l’infant escriu paraules en mirall, confon les lletres o no sap on és la dreta i on és l’esquerra, és dislèxic

Cap de les tres afirmacions és certa. “La dislèxia és fonamentalment una dificultat que afecta l’automatització de la lectura i que té com a conseqüència una velocitat de lectura molt lenta. Els infants amb aquest trastorn tenen una dificultat especial per establir la relació entre les grafies i els fonemes”, informa Andreu. Per això, aquest procés no s’automatitza i sempre és molt lent. En estadis inicials es confonen algunes lletres, però posteriorment aquests errors desapareixen.

3. Si li costa aprendre a llegir i escriure, vol dir que és dislèxic

No sempre és així, diu Beatriz Gavilán. “Hem de fer una valoració per assegurar-nos que realment es tracta de dislèxia i no pas d’una discapacitat intel·lectual, per exemple”. Segons la neuropsicòloga, actualment molts professors tenen la formació necessària per detectar quan un infant pot ser dislèxic, “de manera que és recomanable que els pares estiguin atents, però també que confiïn en el criteri de l’escola. En cas que en tinguin la sospita i que el centre no n’hagi informat, seria convenient consultar un especialista”.

4. La dislèxia no es manifesta fins als set anys

No es pot diagnosticar fins als set anys, ja que normalment l’adquisició de la lectura comença cap als sis anys i es dona un altre curs de marge, explica Gavilán. No obstant això, es pot començar a sospitar ja des de l’etapa d’infantil. “Els infants que al final de primer d’educació primària tenen moltes dificultats per automatitzar la lectura han de començar a fer una feina més intensiva i, si no hi ha una millora notable durant el segon curs, és molt probable que siguin diagnosticats com a dislèxics”, afegeix Andreu.

5. De pare dislèxic, fill dislèxic

No és ben bé així, però aquest mite sí que té un rerefons de realitat, ja que la dislèxia “té un component genètic molt gran”, admet Gavilán. “De fet, entre un 40 i un 80% dels casos d’infants amb dislèxia tenen antecedents familiars amb problemes de lectura”, afegeix el director del màster universitari de Dificultats de l’Aprenentatge i Trastorns del Llenguatge.

6. Un mal hàbit de lectura pot provocar dislèxia

La dislèxia no es genera per una falta d’hàbit de lectura. “Ara bé, un infant que neix sense cap predisposició per tenir problemes lectors, si no rep una instrucció lectora adequada i no llegeix regularment, tindrà un nivell baix de lectura, però no pas dislèxia. Quan entreni intensament la lectura, millorarà ràpidament”, diu Andreu.

7. Si s’esforça, l’infant pot aprendre de manera normal

Els infants amb dislèxia no són ganduls, sinó que tenen moltes dificultats per llegir i, malgrat que s’esforcin molt, poden arribar a tenir un nivell de lectura baix, explica Andreu. Les frases com ara “és una mica gandul” o “veus com si t’hi esforces ho aconsegueixes?” són especialment “perilloses”, segons Gavilán, perquè transmeten a l’infant que d’alguna manera és culpa seva. A més, per molt que s’hi esforcin, “necessitaran ajuda externa”.

8. Els dislèxics tenen un quocient intel·lectual una mica més baix

Ni són més llestos ni menys llestos que la mitjana. De fet, “això no és un criteri per poder ser diagnosticat com a dislèxic. Si un infant té un quocient intel·lectual baix, tindrà problemes de lectura a conseqüència de la seva baixa capacitat cognitiva. Els dislèxics tenen problemes de lectura tot i tenir un quocient intel·lectual normal”, explica el professor.

9. Els infants bilingües no poden tenir dislèxia

No, la dislèxia afecta de la mateixa manera els infants bilingües que els monolingües.

(Aquest article ha estat escrit per Leyre Artiz Elkarte, de la UOC)