Al cel (no) ens retrobarem. Darreres converses amb morts


Darrerament converso amb els morts. No sé si us passa a vosaltres. Parlar amb qui ja no hi és, sense esperar cap resposta, potser en un gest pur i obstinat de lluitar contra l'oblit, i voler pensar que encara t'escolten...

Parlar amb els morts. D'això va avui la cosa. De parlar-li a la mort, al tabú, a risc que us sembli encara més folla.

No fa massa li van fer una ofrena de flors a l'avi Pous i la mare m'envià la foto. Li vaig demanar què hi havia escrit a la seva tomba. Em digué: “Al cel ens retrobarem”.

No ens hi veurem pas al cel, avi.

Preferiria retrobar-te per aquí. No soc dona de cels, ni de terra, ni de foc ni d'aigua. M'encenc i m'apago, entortolligada en sentiments, de metxa curta i flama llarga, una de les poques coses que no he heretat de tu.

El que jo voldria és poder tornar a abraçar-te. Preguntar-te com em veus. I què en penses del que vivim. Quin moment t'estàs perdent, avi! I no sé si m'alegra o m'entristeix... Però quina ràbia no poder ni comentar-ho!

Un flash de quan seies davant meu esperant el cafè que et duia l'àvia en aquelles tassetes de vidre verd ampolla, i jo m'esperava inquieta, per iniciar la conversa amb tu. Del que fos, de tot i de res.

Donaria el que fos per tornar a sentir la música que feia la teva rialla, acompanyada del dring-dring de la cullereta remenant alhora el líquid negre i els pensaments, mentre m'escanejaves amb aquella mirada feta de remolins dels colors del mar i esquitxats de sorra daurada, que tot ho deia, ni quan no deies res.

Inspirar de nou aquella abraçada d'olor de lavanda, tornar a tenir una cambra pròpia a mitges amb tu, construïda amb maons de confessions, ciment de secrets i algunes llàgrimes, que no van transcendir mai mentre eres viu.

Voldria explicar-te que el món ha canviat, avi. “O potser no gaire”, em respondries tu.

Recordo com si fos avui aquell dia que et vaig desmuntar el mite d'aquell catedràtic, perquè li feia mal a la meva amiga, que era una nena com jo llavors. Necessitava compartir el secret, i d'alguna manera, (ara ho he entès), va ser la meva manera de denunciar-ho. Em consta que no hi vas tornar a parlar i, mentre, jo cridava: “És fastigós, és asquerós... Això no se li fa a una nena!”. Hauria jurat com sentia que se t'esquerdaven les conviccions i l'ànima, en un lament profund i escanyat.

D'ençà que no hi ets m'han passat coses dolentes, que en vida no sé si t'hauria explicat mai. Sort que vas marxar abans que contemplés la possibilitat d’enganyar-te. De fet, estic convençuda que no ho hauries notat. He rumiat tantes vegades si és alleujament o un buit immens el que m'ha acompanyat en les meves hores més baixes, en adonar-me que no ho compartiria mai amb tu.

Et diria que tinc dos fills i estic esgotada. Que no hi entenc de política, però que em sento com mai activista, tot i no tenir temps per anar de manis, i necessito consell. He acabat a l'àmbit social, i no en puc sortir de cap manera, perquè que és un món dur, desesperant, i tot i així el necessito com l'aire, perquè no en sé, de quedar-me al marge de les coses. No n'aprendré mai.

Gaudiria del plaer de contradir-te com uns anys enrere només per veure com somreies d'amagat.

Home d'ordre, dins de la teva jaqueta de pana de color marró desgastat, jo hi veia els teus orígens de família de rojos. Ara et confrontaria més, avi, i et demanaria que tu ho fessis amb mi.

T'explicaria coses, com que ara em diuen pel teu primer cognom de nom de pila, i em donen espai per dir la meva, i m'escolten, quan a casa només ho feies tu.

Ja ho veus, al final allò que ens dèiem ho he acabat compartint amb tothom, allà on puc, allà on em deixen...

Sé que et transmetria una tristesa profunda en explicar-te que de les casetes del casc antic del nostre poble n'estan fent pisos que són nínxols i ruscs. Ens estan transformant les llambordes velles que tant t'estimaves en metres quadrats de lingots d'or, que seran trepitjats per gent vinguda amb les carteres plenes, i ens faran tancar els comerços, i arreplegar les cadires a la fresca, que encara timidegen als nostres carrers els estius del mes d'agost.

De la teva absència, les converses és el que més trobo a faltar de tu.

Has sigut l'únic home a qui he permès que em digués “Nina”, i el que només et deia a tu, ara ho publico aquí, i a Twitter. I a on calgui, si calgués, i per a qui calgués.

I amb els anys em passa una cosa, avi. A més vella, més radical. I sí, segueixo tenint pors, però ara en són unes altres, les que em vesteixen de bon matí. I les espanto, com qui aparta teranyines, en un gest, gairebé inconscient, avesada a conviure-hi.

T'explicaria que he de batallar amb les contradiccions, com a dona, i cada dia; i em desprogramo i em qüestiono i reinvento, a la inversa del que feren amb tu.

Mai no van poder domar-te, ni enganyar-te, avi, i el que enyoro tantíssim és que justament tu no ho intentares mai amb mi.

Una darrera conversa amb tu, avi Pous. Una última conversa i abraçada amb tu, Txume. Si ho haguéssim sabut, ho hauríem fet diferent?

I en acabat, memoritzaria per darrer cop el teu rostre franc i net, mirada endins, els palmells junts i recolzats a la barbeta amb clotet de la bellesa. Un adéu que es tornava silenci i era un “Necessito pensar”.

Jo no ho necessito pensar, avi. Al cel no ens hi retrobarem pas. I tampoc em retrobaré amb tu, Txume, encara que et canti “Les Escales al Cel”.

Millor jo et busco entre els vius, i dins meu, i en els remolins dels clatells dels meus dos fills, on deixares la teva petja.

Mai tornaré a la teva tomba, i ho saps, ni tampoc a la del Txume. Per tant, què et sembla si seguim xerrant? Fins que a mi també se m'acabin les paraules. Potser llavors, qui es quedi aquí també seguirà parlant amb mi...

I... ara em pessigaries fort les galtes, eh? Si acluco els ulls, gairebé ho podria notar!

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Maribel Barcelona
1.

Qué buen escrito, por ideología y estructura. Te felicito

  • 1
  • 0

Comenta aquest article