Normalitat, joves i sexe


Ahir un jove, en una entrevista em va preguntar si una pràctica sexual concreta era normal. Li removia la situació en tant que considerava que això que volia fer no formava part d'aquesta “normalitat” que tenim integrada fins a la medul·la. Se sentia estrany.

Jo, pensant en veu alta li vaig comentar: fa molts anys que ens fem aquesta pregunta, però és una pregunta clau. Què és normal? Perquè la normalitat intenta dir-nos que hi ha un patró hegemònic que regeix les normatives obviant les diversitats. I que jo sàpiga, els cossos, les ments i les vides són diverses. Per tant, les sexualitats també. Definir la normalitat, inevitablement ens porta a definir l'anormalitat i així nomenar i situar tot allò que queda fora de la norma. D'aquesta manera, potser sense voler-ho, certes persones, pràctiques, estètiques, patrons o cultures, les designem com a anormals, amb tota la càrrega pejorativa que això comporta.

Cada persona té una subjectivitat intransferible. Que ens situa dins de la humanitat com a éssers únics i irrepetibles. Per això crec que és important entendre, que dins de la nostra subjectivitat, tenim una dimensió infinita de la sexualitat. Perquè en una situació específica, amb una persona concreta i en un moment determinat, ens pot venir de gust compartir certa pràctica sexual. Però si canviem alguna d'aquestes variables, pot ser que ja no vulguem fer-ho.

Si ens manegem amb el discurs de la normalitat en l'àmbit de la sexualitat, totes les persones seríem heterosexuals, tot giraria entorn del penis de l'home, l'objectiu sempre seria aconseguir l'ejaculació o l'orgasme, etc.

Però aquesta mirada deixa fora a moltes persones. Perquè no té en compte el desig. No pensa què desitgen les persones en cada moment concret. Per tant, davant la teva pregunta de si aquesta pràctica és normal crec que cal donar-li la volta i preguntar-te, a tu et ve de gust fer això perquè ho desitges? Tot això respon més a un ideal de la sexualitat basat en el porno o és realment alguna cosa que anheles? I una cosa molt important, l'altra persona també ho desitja?

Perquè potser amb aquestes preguntes, deixes de jutjar-te i pots començar a mirar-te i a respectar-te. I com a home, és el primer pas per a tenir relacions sexuals lliures de violències, de faltes de respecte i de responsabilitats que són imposades pel patriarcat. Potser, d'aquesta manera ens pot ser més fàcil i suportable deixar de ser aquests homes que esperen que siguem, hipersexuals, agressius i proveïdors. Potser i només potser, podem començar a pensar en les coses des del desig i no des de la masculinitat normalitzadora.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article