8 de març i la invisibilitat de la pobresa femenina

“El señor me pide favores cuando está en la ducha a cambio de una habitación barata en su casa” és sens dubte un dels testimonis més durs que he arribat a sentir mai. El nombre de dones vivint aquests tipus de situacions és difícil de detectar i quantificar, donat que passen desapercebudes davant de tothom, inclòs el sistema. El que sí que sabem dels pocs estudis que s'han fet arreu del món, és que la violència masclista i la pobresa femenina extrema (el sensellarisme femení) mantenen una estreta relació. Sense anar més lluny, a Suècia tot apunta que sortir —o més ben dit escapar— de les agressions per part de la parella és la primera causa de viure situacions de sense sostre per a les dones. O a Irlanda, on una recerca feta l'any 2015 va revelar que el 92% de les dones entrevistades (totes elles ateses en recursos per a persones sense llar) havia patit alguna forma de violència o abús.

El sensellarisme més extrem és el que trobem als nostres carrers i està molt masculinitzat. Al voltant del 85% de les persones que dormen a la via pública són homes i només la resta són dones. Però això no significa que hi hagi menys dones que homes en situació de vulnerabilitat extrema, significa simplement que a les dones no les veiem. Hi ha un sensellarisme que es viu en una absoluta soledat, de portes cap endins, i del que gairebé ningú no se n'assabenta. Es tracta d'un sensellarisme que implica formes extremes d'infrahabitatge i abusos de tota mena, com el de la dona que ha de fer favors a una dutxa per tal de tenir dret a un sostre i no haver de dormir al carrer. Aquestes situacions fan que les dones que les pateixen no puguin portar a terme un projecte de vida digne i autònom i que la seva capacitat d'elecció estigui molt limitada.

Les estadístiques també ens demostren que les dones, un cop al carrer, segueixen patint abusos, violència i agressions sexuals. La por a aquestes situacions i la inseguretat que genera la idea de dormir al carrer és el que fa que les dones busquin estratègies alternatives a haver de dormir a l'espai públic encara que aquestes comportin haver d'aguantar altres violències. La por que els hi retirin la custòdia dels fills o que acabin sent monitoritzades pels serveis socials són també factors molt determinants que fan que en molts casos s'acabin exposant a situacions d'explotació i de precarietat extrema.

Avui és 8 de març, un dia en què es demana la igualtat, la justícia i els mateixos drets per a les dones de tot el món. Un dia com avui ens hauria de donar l'oportunitat de visibilitzar la situació de les dones més vulnerables i de poder articular polítiques públiques que vagin més enllà de cicles electorals i que s'enfoquin en el que realment fa falta per acabar amb la pobresa femenina. Evitar que les dones perdin la seva llar, els seus ingressos o la seva xarxa social no hauria de quedar només en mans de la bona voluntat de familiars i veïns. Calen per tant solucions preventives a llarg termini i amb perspectiva de gènere que garanteixin els drets de les nostres veïnes i ciutadanes. És una responsabilitat política.