Perquè soc home, soc masclista

Actualment la interseccionalitat, la comprensió que formem part de l'estructura social de manera indefugible, l'assumpció que ocupem necessàriament una posició de privilegi o opressió en cada un dels eixos de discriminació que constitueixen l'estructura social, són tots ells temes indefugibles en l'acció social.

No escric aquest article com a persona experta en interseccionalitat. Ni en cap cas com a persona que en pot parlar amb coneixement de causa. He arribat a la interseccionalitat com tanta altra gent del camp social, per necessitat. Per malestar. Per notar un forat ampli que no sabia ubicar bé, però que estava allà, condicionant-ho tot, i que em feia sentir incòmode, desubicat, ignorant. El privilegi. El privilegi de ser home, blanc, adult, heterosexual, amb estudis universitaris, amb un sou, amb una llar, amb passaport, amb plenes capacitats, amb competències lingüístiques en les llengües majoritàries, amb dret a vot, amb capital social i cultural... Ocupant una posició de privilegi en una immensa majoria d'eixos de discriminació, i no havent fet gairebé res per a ocupar aquesta posició.

La posició que ocupo en l'entramat social, allò que represento, el lloc des del qual miro, em venen condicionats (no determinats, però si condicionats) per aquests eixos interseccionats. I esborren del tot la possibilitat de pensar-me com a agent neutre i aliè als conflictes socials en els quals actuo, com a agent garantista de drets. Soc un agent més. Com a professional, com a educador, com a persona. I per tant, formo part de les dinàmiques d'exclusió, discriminació i opressió que afecten estructuralment i íntima les vides de les persones amb les quals interactuo.

Perquè mal que em pesi, pel fet de ser home, soc masclista. Pel fet de ser blanc, soc racista. I només a partir d'aquesta consciència puc començar a construir l'acció educativa.

Escolto en molts espais professionals la paraula gestió, com un significant d'època poderós que va penetrant imaginaris, pràctiques i vivències. La gestió de les emocions, la gestió cultural, la gestió del conflicte... Totes elles remeten a la construcció d'una posició professional neutra, aliena a les dinàmiques socials, que des de la distància del saber pot actuar de manera racional, basada en evidències, mesurable mitjançant indicadors d'impacte... Sembla que la gestió ha vingut a ocupar l'espai de l'acció, de la presència, del malestar que implica la nostra tasca, del pensament, de la creativitat.

La gestió simplifica la complexitat, i dona aparença de control, de solució. Però l'acció educativa poc té a veure amb solucions i molt amb interrogants. Poc té a veure amb fórmules reproduïbles i molt amb artesania i singularitats. Poc té a veure amb la gestió i molt amb la vivència.

I resulta extremadament difícil.

No es tracta de saber manegar moltes categories alhora, sinó d'entendre que es constitueixen mútuament d'una manera indissociable. D'igual manera, no es tracta de crear noves identitats col·lectives més complexes, sinó de contemplar la diversitat de diversitats i interrogar-nos sobre els projectes que realitzem, i les polítiques públiques que els emmarquen. Boom. Ens peta el cap.

Som agents de transformació, d'enfortiment, de promoció social i cultural... i alhora som agents de control, de discriminacions, d'estigmatització... Aquesta divisió no és resoluble. Només ens queda transitar-la. Formar-nos, revisar-nos, interrogar-nos amb altres, llegir, parlar, escriure i pensar sobre l'ofici.

Estic en deute amb molta gent que ens estan donant elements d'orientació i ens ajuden a pensar quins efectes ha de tenir en les nostres pràctiques el fet d'introduir la perspectiva interseccional. Persones que transiten entre l'acadèmia, la militància, l'aplicació tècnica, les xarxes socials... i van obrint espais de reflexió, d'anàlisi crítica i de concreció. Gerard Coll-Planas, Gloria Garcia-Romeral, Maria Rodó de Zarate, Miquel Missé, Lucas Platero, Brigitte Vasallo, Desiree Bela-lobedde, Catàrsia, Lo Relacional, Afrofeminas, Fil a l'Agulla, L'Esberla, Marisela Montenegro, Metzineres, Sílvia Agüero, la Xixa Teatre, i tantes companyes de viatge i acció educativa.