Els joves, grans oblidats de la pandèmia

Durant els darrers 20 mesos, els joves i adolescents han estat en el punt de mira dels seus adults referents, periodistes, professionals de la salut, polítics, sociòlegs o antropòlegs. Han estat el centre de la vigilància, la sospita i, fins i tot, del control, basat en l'estereotip que aquest col·lectiu té més tendència a saltar-se les normes i viure les dificultats amb despreocupació. En definitiva, els joves han viscut la pandèmia com si estiguessin en un Big Brother constant, això sí, sense premi. I no només sense premi, sinó amb l'espasa de Dàmocles que els recordava que ells, pel fet de ser joves i haver estat l'últim grup d'edat en vacunar-se, posaven en perill als seus familiars si no complien estrictament les normes.

En aquest context, sembla oportú recordar la definició d'adultisme: la discriminació i dominació sistemàtica de la infància i la joventut. Així, la forma en què la nostra societat ha fet front a la Covid-19 durant aquest darrer any i mig podria catalogar-se d'un adultisme sistemàtic, és a dir, aquell sistema que centra les lleis i regulacions en els adults. Un exemple d'aquestes pràctiques seria la decisió presa per motius sanitaris -i inqüestionable en termes de salut pública- de vacunar la població per franges d'edat i risc. Una decisió que, no obstant això, comportava que aquells que requerien més interacció social, els joves, fossin els últims en vacunar-se i que, alhora, esdevinguessin el col·lectiu més criminalitzat quan es buscaven responsables de les darreres onades de la pandèmia.

Quan els adults culpabilitzem el jovent i no els donem lloc a resposta, els allunyem de la comunitat. Aquest pensament no ens pot portar a banalitzar els actes vandàlics que han succeït durant les darreres setmanes, sinó que com a adults, més enllà de reaccionar de forma immediata i reactiva per evitar que es repeteixin aquests terribles episodis, ens cal fer un exercici de reflexió per indagar en el cúmul de factors que propicien actuacions com aquestes i trobar solucions transversals i llargterministes, sempre evitant les generalitzacions estereotipades. Així mateix, els adults referents, professors, periodistes, treballadors socials, etc., ens hem d'esforçar per visibilitzar que aquests actes no són representatius del comportament que han tingut molts joves i adolescents durant aquest any i mig de pandèmia.

Més concretament, des del treball social urgeix revisar els models d'intervenció amb la infància i l'adolescència que no està en risc. Ens hem oblidat dels joves en NO risc? També ens necessiten.

En segon lloc, cal que es treballi més intensament per superar estereotips, centrant la intervenció en la potencialitat dels joves i empoderant-los per a la pràctica responsable i crítica de la ciutadania, pràctica que s'ha anat esvaint en els últims temps.

I en tercer, i no menys important, el treball social ha d'acompanyar a la societat a atendre les trajectòries transitòries que tot jove pateix com a procés de construcció de la seva identitat i del seu paper a la societat. Si en aquesta trajectòria només troben retrets i rebuig, la construcció de la ciutadania està en joc.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article