Protecció internacional digna, segura i sense estereotips

Que ens trobem davant un conflicte amb potencialitat per acabar en una gran crisi humanitària, amb el pas de les hores i esdeveniments queda més que clar; al voltant d'aquest conflicte, hi ha tants matisos com visions diverses i històriques existents a la zona. Vull pensar que encara queda temps per al diàleg i la diplomàcia, perquè l'altra opció que queda i que no passa pel diàleg i la diplomàcia, no hauria de ser una opció, ni a Ucraïna, ni a Sud Sudan, ni a Síria, ni en Colòmbia, ni a cap lloc ni en cap any.

Dit això, durant aquests dies hem escoltat declaracions d'autoritats, portaveus de partits polítics, corresponsals de canals televisius, guàrdies de frontera, entre altres, que ens posen davant el mirall de la manera més crua possible; ningú dubta de la necessitat ni del dret de les persones ciutadanes i residents en Ucraïna de demanar asil en aquests moments, en condicions segures, com ningú hauria de dubtar de la necessitat de demanar asil de les persones procedents de Mali, Hondures, El Salvador, l'Afganistan... i tants altres territoris, moltes vegades, territoris del sud global amb una alta taxa de denegacions.

Des de la CCAR, instem al conjunt d'estats de la Unió Europea, i al Govern de l'Estat espanyol, a adoptar una sèrie de mesures que haurien de ser de sentit comú i en les quals fem èmfasi cada vegada que el focus mediàtic i social es torna a posar en un conflicte que genera desplaçament forçat de persones: no al tancament de fronteres, habilitació de vies segures i corredors humanitaris, reassentaments, celeritat en els processos de reagrupació familiar, possibilitat d'aplicar l'article 38 de la Llei d'asil per a poder sol·licitar asil en ambaixades, etc. Ho vam dir l'any 2014, el 2017, i altres vegades, i ho tornem a dir ara el 2022.

Aquesta vegada vull aprofitar aquest espai per fer una altra reflexió, que ens confronta i davant la qual no podem posar-nos de perfil: volem dir asil i drets humans per a totes les persones, sí, però volem dir també acollida des de l'antiracisme; no volem viure escenes com les que estem vivint aquests dies a la frontera amb Polònia, en la qual el color de la pell de la persona resident a Ucraïna determina el temps d'espera en la cua per a travessar la frontera; vull pensar en un escenari en el qual el primer mandatari d'un país no tingui la necessitat d'esmentar que són persones d'ulls blaus i pèl ros els qui estan sofrint les conseqüències de les bombes.

Volem un ple ús del dret a l'asil des de la visió que és un dret per a totes les persones que el necessiten, i no des de l'utilitarisme, sense estereotips; un ús en el qual no hàgim d'escoltar a alts funcionaris de “grans potències” oferint treball en el camp per a recollir fruites i verdures a les persones en situació de desplaçament forçat, com si fos l'única cosa que poden fer, o condicionant l'acollida a l'ús que es pot fer de la seva força de treball.

Hem de treballar per un país d'acollida des de la decolonialitat, on no hi hagi lloc per a opinions com la del corresponsal d'una cadena internacional dient que Ucraïna és un país “civilitzat” i “europeu” i per això no estan acostumats a viure entre bombes, donant a entendre que altres territoris “no europeus i no civilitzats” ja estan habituats a aquesta pràctica. Qui es pot acostumar a viure en el conflicte?

Amb totes les complicacions que segurament tindran, i que espero que siguin les menys, les persones en situació de desplaçament forçat procedents d'Ucraïna podran venir a formalitzar la seva sol·licitud a altres territoris sense documents, sense test de “el que sigui” negatiu, amb la seva família, amb els seus. I em sembla fantàstic, és el que hauria de ser normal, per a totes les persones que viuen aquest tipus de situacions.

La realitat és que segurament hi ha moltes persones i alguns estats que estan oferint col·laborar en la resolució d'aquesta crisi humanitària i fent costat a les persones que s'han de desplaçar amb la millor de les intencions, però aquesta mateixa realitat ens posa davant un mirall, en el qual veiem a un sistema que funciona des dels privilegis que tenim per semblar-nos al mateix sistema hegemònic, blanc, hetero i patriarcal que representem.

El gran repte és reconèixer-lo i treballar-lo; el repte és treballar perquè totes les persones independentment del seu sexe, condició social, color d'ulls o pell o preferències sexuals poden accedir a la protecció internacional d'una manera digna i segura.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article