"Se viaja no para buscar el destino sino para huir de donde se parte".
Miguel de Unamuno
"Travel is fatal to prejudice, bigotry and narrow-mindedness. Broad, wholesome, charitable views cannot be acquired by vegetating in one little corner of the earth."
(Viatjar és fatal pels prejudicis, la intolerància i les mires estretes. Uns punts de vista amplis, integrals i generosos no es poden adquirir vegetant en el propi petit racó de la terra)
Mark Twain
Fa uns dies una amiga, tornant d'un petit viatge, va deixar anar la pregunta "per què viatja la gent", i em va donar l'idea per a plasmar el meu parer aquí...
Hi deu haver qui viatja per a fugir, a qualsevol lloc, lluny del seu aterridor dia a dia; per a evitar encarar de prop sa realitat...
Qui ho fa per a conèixer noves terres, costums, gent...
Qui ho fa per a trobar-se amb una persona amiga...
Qui ho fa per a meditar des d'un altre perspectiva...
Per a trobar-se a un mateix...
A la recerca de sa vocació...
Per a fer esport, reposar...
Sovint es deu fer per una barreja de les anteriors i altres raons, similars a les que ens poden induir, per exemple, a agafar un llibre i llegir-lo.
El tema està en si permetem que el que anem trobant ens impacti la nostra conciència i ens indueixi a una evolució en la nostra actitud o senzillament es fa per a matar el temps i seguir fent el que hem fet sempre.
Diríem que cal diferenciar si el viatge és el fruit d'una crida interior per a evolucionar i sortir del nostre estat actual o és per a, precisament, tapar-lo o dissimular-lo. Identificar en quin punt, del continu entre aquest dos extrems, es troba la motivació real.
El mateix podríem dir del llegir per a acumular coneixements passivament a l'estil Google, o per a rebre un impacte i començar a relacionar el ja après anteriorment, passant a una postura activa.
Canviar!
Llegir per por a viure la vida, lectura com a refugi o per agafar conciència de si estàs vivint en un cercle viciós o si realment estàs progressant.
El vertader aprenentatge no pot venir de la lectura.
S'estima que el percentatge d'importància en l'acte comunicatiu és només un 7% per la paraula en si, al to de veu que entre altres expressa l'emoció subjacent, li correspon un 38%, i al llenguatge no verbal, la resta, és a dir, més del 50%. Aquest dos últims components no es poden representar amb l'escriptura. A més, el missatge caldria adaptar-lo a les particularitats de la persona receptora... Sembla ser que aquest és un dels motius pels que Sòcrates va decidir no perdre temps escrivint i dedicar-se a la comunicació en directe ajustada a cada individu.
En la mida del possible, la teoria hauria de ser la continuació de l'experiència i no a l'inrevés.
L'extrem d'aquesta postura és pretendre aprendre escarxofat al sofà mirant la tele...
Potser especialment en les professions relacionades amb el món social, convindria recordar la cita: "Comença en tu mateix l'obra de la pau; quan estiguis en pau; porta la pau als altres" o la del Dr. Bach "El millor regal que pots oferir als altres és sentir-te feliç i esperançat tu mateix; així els ajudes a sortir del seu desànim".
I si per això viatjar o llegir ens ha d'ajudar, viatgem i llegim.
(*) La paraula Aglonendo, depèn en bambara de Mali, fa referència al títol de la cançó Depende, de Jarabe De Palo.
Toni,
el teu text m'ha portat a recordar alguns treballs que tinc pendent d'escriure sobre el fet de viatjar lligat al camp de l'educació. Us recomano molt (molt!) el text d'en Xavier Ucar, "Virtudes pedagogicas del camino de Santiago". Una delícia.
Hom es pot preguntar de la teva posició: ¿ Rebel o revolucionari ? El primer és individualista, el segón vol canviar el món. Veient la teva trajectória, i escrits com aquest, és clar que ets dins la segona categoria, tot i que la teva revolta parteix de l’interior de la persona, i no de les accions sobre l’exterior, sovint violentes, dels revolucionaris ideológics del passat.
Calen persones com tu que ens recordin que es pot pensar i viure d’una altra manera.
Estic d'acord és dificil fer un viatge a l'interior d'un mateix i d'una altre persona, a on hi ha mes kilometres de carretera que defora, a on corra distrest tant gent.
Enhorabona
A mi em sorprén -encara- la facilitat que ténen els nens (malhauradament cada cop menys) per viatjar amb la imaginació. La fantasia els hi brolla de dins. Bé, els nens que encara no han estat malbaratats per les joguines electrònique, per la tele, pel consum i el materialisme imperants arreu. Ah!, tornar a ser -a voltes- com un nen: vet ací el viatge més encisador i enriquidor!
Bon viatge, amic, cada dia, cap endins; cap a l'interior d'un mateix i alhora cap a l'ànima del proïsme. No deixis mai de llegir, d'escriure, de viatjar, de sentir, de compartir.
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari