Quan la marihuana desborda la política social

Fa un parell de mesos coincidien en el temps l’inici dels debats al Congrés sobre la regulació medicinal del cànnabis amb les declaracions de diversos cossos de seguretat, entre ells els mossos d’esquadra, reconeixent impotència per controlar les xarxes il·legals de producció i distribució de marihuana i admetent que avui Catalunya i el conjunt de l’Estat són la factoria cannàbica d’Europa. Fet que pocs dies després es confirmava quan la fira de Cornellà celebrava de nou la fira de referència del món del cànnabis; “Spannabis”, amb 300 stands, 700 empreses i 30.000 persones assistents.

Malauradament, en aquest marc de presència de la marihuana, o del cànnabis, en el debat públic i social poc es parla dels efectes sociocomunitaris que el seu cultiu està tenint als nostres municipis en general i als barris més vulnerables en particular.

Fa més de 30 anys que col·lectius importants de professionals dels serveis socioeducatius defensem la necessitat d’una legalització de les drogues, d’una regulació no penal de la producció, distribució i consum de drogues. Fa anys que demanem eines millors que la presó per atendre i acompanyar les persones amb usos problemàtics de les drogues, especialment d’aquelles més dures com l’heroïna o la cocaïna. Poc ens pensàvem que en ple segle XXI seria la marihuana la que desbordaria la política social i els seus serveis públics. La marihuana, la droga tova com sempre s’havia considerat, ha substituït a l’heroïna en els nostres barris. Però no penseu que hem substituït uns “ionquis” per uns altres, uns consumidors problemàtics per uns altres, les ramificacions de la marihuana, de la seva producció, distribució i consum tenen unes arrels molt més profundes del que ens pensem.

Segurament la poca visibilitat dels consumidors problemàtics de marihuana en carrers i places ajudi a aquesta integració social de la seva producció. No és, en qualsevol cas, equiparable a veure als joves del barri punxant-se als bancs dels barris, però comença a tenir uns efectes igual de greus en la salut de les persones i uns enormes impactes en les relacions comunitàries. Avui, la producció de marihuana va més enllà del cultiu de plantes als balcons dels seguidors de Bob Marley i impacta sobre l’educació, l’habitatge, l’ocupació, l’energia i la política de rendes de manera severa i continua.

Centrem-nos en la producció de marihuana. Si mirem els mitjans de comunicació ens trobarem amb notícies que parlen de plantacions enmig de camps de conreus, en naus industrials i, en els darrers anys, en habitatges familiars. També descobrirem que aquesta producció avui ja no només es tracta de “producció per ús personal” sinó que implica l’ús fraudulent dels habitatges, molts d’ells socials, i dels subministraments. O és que algú pensa que els continus talls de llum en determinats barris d’habitatge social no tenen res a veure amb les “punxades de llum” i el consum descontrolat del subministrament elèctric per garantir més collites a l’any gràcies al cultiu indoor?

És compartida la preocupació sobre com el poc control de l’habitatge públic en determinats barris vulnerables ha facilitat tant el desplaçament de població beneficiària d’habitatges socials com les ocupacions il·legals d’immobles. L’alt rendiment econòmic de la producció, i el baix risc penal d’aquesta, fomenta que cada cop es busquin més pisos per cultivar i que aquests s’aconsegueixin via l’ocupació il·legal d’immobles buits o l’extorsió dels seus residents per tal que el facilitin per la producció i marxin. Qüestió gravíssima en tots els casos, però inacceptable quan aquesta utilització es fa sobre un habitatge públic, que més que cap altre, ha de complir una funció social i residencial. Avui Catalunya té centenars d’habitatges públics on ja no pot residir la família adjudicatària i s’estan destinant a la producció de marihuana.

També val la pena reflexionar sobre qui està implicat en la producció. Als anys 80 i 90 en molts barris les persones barrejades amb el tràfic de drogues eren conegudes, tant les que en treien beneficis com les que en patien els seus efectes. Avui, la producció de marihuana ha fet que barris que van ser capaços de superar la seva relació traumàtica amb drogues com l’heroïna hagin integrat de manera fàcil i sorprenent que moltes famílies convisquin amb la producció, distribució i consum del cànnabis. Avui la marihuana és una feina ben remunerada per famílies molt vulnerables. Al punt que en determinades famílies tots els seus membres tenen una funció en el sistema de producció; jardiners, muntatge d’instal·lacions elèctriques, neteja, distribució...

De la preocupació entorn la “participació social” en el negoci de la producció de marihuana n’hem parlat força aquests anys, tant amb tècnics socials de Catalunya, com amb companys d’altres comunitats. Avui és difícil pels equips sociocomunitaris plantejar a determinades famílies plans de treball basats en la formació professional i en l’ocupació. Com fer-ho quan les referències per molts joves, són aquelles persones del barri que aconsegueixen diners fàcils cultivant marihuana i viuen en una certa “impunitat legal” i no les que han aconseguit promocionar gràcies a l’educació i el treball?

Cal saber que el cultiu de marihuana està portant diners fàcils als barris i està generant canvis en els “equilibris de poder” i en les relacions socials, familiars i comunitàries. El cultiu ha suposat un empoderament de determinades famílies i persones que avui tenen més diners per invertir en la “logística” del seu negoci (tecnologia, seguretat...,) i alhora major necessitat de “blanquejar” els diners obtinguts comprant habitatges o locals en els mateixos municipis on “treballen”.

I davant d’aquest panorama què cal fer? Podríem començar per demanar al poder legislatiu una regulació pública de la producció i la distribució de cànnabis, però mentre no arriba jo demanaria als cossos policials, i sobretot al poder judicial una major sensibilitat, diligència i celeritat en les actuacions dirigides a recuperar l’ús social i públic dels habitatges. Senyories reflexionin; si un habitatge no té ningú empadronat, els seus adjudicataris tornen les claus i, tot i no tenir comptador, té un consum elèctric disparat potser és que hi ha una plantació?

En la línia dels subministraments també es podria començar per demanar inversió per generar “l’aïllament energètic” o l’autoconsum de determinats polígons d’habitatges evitant que les xarxes energètiques tinguin càrrega suficient per mantenir els cultius indoor i alhora que aquelles persones més vulnerables tinguin accés continu a la xarxa.

I com no, més recursos pels serveis d’habitatge i veïnatge, tant dels municipis com de la Generalitat, i la resta de les comunitats autònomes per poder detectar i utilitzar ràpidament els habitatges buits per ubicar les famílies que necessiten habitatge i evitar les ocupacions orientades a l’ús “no residencial” dels habitatges, o, el que és el mateix evitar que les plantacions colonitzin els habitatges socials i que la marihuana desbordi la política social.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article