“...Recordar el propio pasado, llevarlo siempre consigo, es tal vez la condición necesaria para conservar, como suele decirse, la integridad del propio yo” (La Identidad - Milan Kundera)
Qui soc? Sens dubte una de les grans qüestions que comporta pensar en l'adopció és la de la identitat. Quelcom que té a veure amb l'origen, amb l'inici, però també amb el procés de construir-nos com a subjectes, amb un nom, una aparença, una història, una família i tot allò que ens fa persones úniques. Una tasca d'apropiació i elaboració que no acaba mai. La construcció de la identitat no és un procés senzill per cap ésser humà. Ens preguntem qui som, com ens veuen els altres i què pensen de nosaltres. Aquest procés normalment encara és més enrevessat si ets una persona adoptada.
L'adopció és, per sobre de tot, un recurs de protecció per l'infant que ha quedat desemparat i té el dret i la necessitat de créixer en l'entorn d'una família que s'ocupi d'ell o d'ella. L'adopció és la manera de donar resposta a dues necessitats complementàries: un nen o nena que no té la possibilitat de ser criat i cuidat per la seva família biològica i uns adults que tenen el desig de ser mares i pares.
I ara, des de fa unes dècades, som més conscients que tot infant té dret a conèixer sobre els seus orígens. Un dret que comporta l'obligació de comptar amb uns adults que l'ajudin a fer-ho, que sàpiguen donar la informació necessària i oportuna en cada moment evolutiu perquè pugui situar-se de la millor manera possible davant la seva identitat. Sempre des de la veracitat dels fets i la voluntat de saber. Normalment, la veritat es fa palesa tard o d'hora. Cal tenir en compte, però, i és respectable, que no totes les persones adoptades desitgen dur a terme una investigació dels seus orígens biològics.
La ferida dels infants adoptats no és l'adopció, és l'abandonament. En ocasions el sentiment d'abandó genera un gran sentiment de soledat, ràbia i incomprensió. No podem separar-ho de l'adopció. Aquest sentiment afecta directament al vincle i l'autoestima. Quan una persona creix pensant que qui li va donar la vida el va abandonar, inconscientment pensa que és algú “abandonable”. Això el porta a tenir un major grau de desconfiança en els vincles i a pensar que qualsevol vincle que estableixi es pot trencar. Per tant, cal comprendre que no només existeix la pèrdua viscuda sinó l'angoixa de què pugui repetir-se.
Per tot l'esmentat l'experiència ens diu que també és necessari tenir en compte que durant una temporada, sobretot a l'inici de la convivència, el primer que cal no és parlar dels orígens sinó generar un aferrament, convertir-se en pares, mares i fill o filla. El primer que necessita l'infant és saber que és únic i ha de generar la confiança bàsica de què això no canviarà, que estaran per sempre.
En el cas de l'adopció el que ens trobem moltes vegades és una discontinuïtat. És evident que es fa necessari deixar enrere el passat per incorporar-nos a un millor present i futur. Això comporta pagar el preu d'algunes pèrdues. Com la connexió amb el passat, amb el que solem anomenar les nostres arrels o orígens i amb alguns elements que formen part de la identitat.
Voler saber, tenir curiositat, fer i fer-se preguntes, són signes de salut mental. Per la persona adoptada aquest és un procés que, com tota pèrdua, comporta dolor. Els pares i mares adoptants han de poder transmetre que el seu passat no és només cosa seva sinó que pertany a tota la família i que no està sol o sola per enfrontar-se a aquest dolor. També han de poder acompanyar amb el patiment per no saber. Sabem que davant dels interrogants o aquest no saber determinades coses, fer hipòtesis i cavil·lar junts és reparador.
Al llarg dels anys que portem treballant com a equip d'adopcions, hem anat constatant la importància de profunditzar en la necessitat que tenen els infants de què els ajudin a col·locar en la seva història de vida l'abandonament i aquest doble arbre genealògic: el de la seva família adoptiva i el de la família biològica. Tot procés de recerca de la seva identitat implica la integració d'aquesta triada: pare, mare, fills o filla i progenitors biològics.
La recerca dels orígens en les persones adoptades és un procés que pretén donar resposta a algunes preguntes, a buits que pertanyen a una íntima i secreta parcel·la de qui desconeix alguns aspectes de la seva història. La recerca dels orígens és conseqüència d'una bona informació sobre la condició d'infant adoptat. Cada dia som més conscients que la qualitat comunicativa amb relació a l'adopció no està relacionada amb la quantitat d'informació, sinó en gran mesura en l'actitud i el sentiment amb què es transmet. L'actitud de respecte cap al passat, la comprensió i la disponibilitat per parlar, acollir i contenir els sentiments que aquests temes desperten. El que està en joc no són tant les dades o informacions sinó principalment els sentiments i emocions.
La història vital de qui ha passat per un procés d'adopció no comença el dia que uns futurs progenitors el van anar a buscar o van decidir adoptar, sinó el dia en què van ser concebuts.
Durant l'etapa infantil, la necessitat d'elaborar la història vital es limita a obtenir algunes informacions per part dels pares, mares o professionals, i és possible que el fet adoptiu no tingui el pes que tindrà més endavant. A vegades és suficient amb comprendre que totes les persones neixen del ventre d'una dona i proporcionar un espai de diàleg obert i fluid. Això ajudarà que en un futur, quan apareguin, no es tingui por a formular noves preguntes.
Sabem també que normalment existeix un període d'uns anys on els infants es mantenen en un cert grau d'hibernació pel que fa a l'adopció. Queden satisfets amb les explicacions donades o construïdes i potser no precisen noves informacions. Tenim clar que el fet que els infants no parlin no vol dir que no necessitin escoltar. Aquest procés passa naturalment, forma part de la construcció de la identitat d'una persona i respectar els ritmes d'un fill o filla amb relació a aquest tema pot resultar ser una tasca complicada per alguns pares i mares. Arribarà l'adolescència com un tsunami que ho pot posar tot cap per avall. Els sentiments, la informació, els dubtes i les inquietuds que no s'han treballat abans a casa, sortiran a la llum amb una força inesperada. I totes aquestes recerques, aquests comportaments i aquestes proves es redueixen a aquesta pregunta: qui soc jo?
Serà doncs en la preadolescència o en l'adolescència on aquest interès per saber es despertarà d'una manera particular. Sense oblidar que serà també producte d'una seqüència en la que és necessari haver col·locat bé les peces inicials per poder posar les següents. Com si d'un difícil puzle es tractés, algunes peces prèvies necessiten haver estat ben col·locades per poder encaixar bé les següents.
I si parlem de pre o d'adolescents parlem de nadius digitals. Les noves tecnologies de la informació i comunicació han revolucionat el món actual i estan molt presents en la vida de la gran majoria de famílies. Segons dades de l'INE, més del 85% de les llars fa servir internet a casa, més del 41% dels infants espanyols té el seu propi telèfon mòbil als 11 anys, el 75% als 13 anys i als 15 anys el 90%.
D'aquesta manera som la primera generació en la història en què de manera evident la transferència de coneixements tecnològics es realitza de fills i filles a pares i mares i no al revés. Aquest fet fa necessari poder fer una reflexió al respecte, avançar-nos com a adults (progenitors i professionals) per generar cert grau de prevenció en el tractament adequat dels problemes associats a les TIC. En el nostre cas en particular, ens interessa tot el que pugui provocar una possible recerca dels orígens en l'adopció.
Internet ens proporciona una falsa sensació d'invulnerabilitat i intimitat, ens permet experimentar i és fàcil que predomini l'acció sobre la reflexió. No ens adverteix de manera clara sobre les conseqüències futures del que fem, diem o escrivim. És relativament fàcil que els infants o adolescents puguin pensar que és un lloc on es pot rebutjar o eludir les normes dels adults i en aquesta l'exploració per adquirir certa independència, pensen que poden resoldre els seus problemes sense la seva ajuda. Però, sense saber-ho, es poden vulnerar els drets de la persona que és buscada. En definitiva, un còctel perillós en relació amb molts temes, però en particular al que ens ocupa.
Per altra banda, també és evident que no només els infants poden tenir la temptació d'utilitzar aquestes eines amb l'objectiu de saber o contactar, també els pares i mares adoptius poden fer-ho sense la reflexió ni les garanties que considerem necessàries en aquest tipus de processos. És necessari introduir aquests elements d'anàlisi en la formació i l'estudi que valida a les famílies en el procés d'adopció. Abordar-les de manera directa per intentar avançar-nos a futures dificultats amb conseqüències no desitjables en un procés de recerca i construcció dels orígens.
Per això apostem per una bona pràctica amb relació a la recerca dels orígens, fonamentada en l'experiència professional, però també en les aportacions que en els darrers anys realitzen aquelles persones que van ser adoptades anys enrere i ara poden compartir les seves experiències. Una pràctica amb garanties de mediació familiar professional i especialitzada en adopció, amb professionals que puguin avaluar l'estat del fill o filla que busca i la seva família adoptiva, on s'explorin els anhels i expectatives, dificultats, idees preconcebudes, etc.
S'ha de valorar si és el moment adequat per iniciar la recerca activa. Si es donen les condicions d'estabilitat i fortalesa que es requereixen i afavorir la presència, la participació i l'acompanyament continuat de la família adoptiva en tot aquests procés. Tot això ha d'evitar funcionaments psicològics dividits o solitaris, esmorteint la inestabilitat emocional que sovint genera aquest procés i poder contribuir a fer que les persones adoptades sentin que la seva història no és un problema individual sinó una necessitat de tota la família.
La recerca dels orígens i la construcció de la identitat d'un infant comença des de l'inici del procés, des de la consciència de la pròpia família, quan el té a casa, en el dia a dia. És per això que des del Servei d'Adopció d'Infants amb Necessitats Especials de la Fundació IRES assessorem i acompanyem a les famílies en tot el procés adoptiu i vetllem perquè els infants estiguin en una família que garanteixi el seu desenvolupament físic, psíquic i emocional. Aquest servei actua com a Institució Col·laboradora d’Integració Familiar acreditada per l'Institut Català de l'Acolliment i de l'Adopció.
(Aquest article està signat pel Servei d'Adopcions d'Infants amb Necessitats Especials de la Fundació IRES: Maria Garriga, Pilar Murillo, Beatriz Alcalá, Emilio Mercader, Marta Garcia; En qualitat d’Institució Col·laboradora d’Integració Familiar (ICIF), el Servei d’Adopcions d’infants amb necessitats especials, en conveni amb l’Institut Català de l’Acolliment de l’Adopció (ICAA) promou des de l'any 1999 la incorporació d’un infant o adolescent amb necessitats especials en situació de desemparament en el si d’una família preadoptiva com a mesura prèvia a l’adopció, a fi d’aconseguir-ne la integració familiar i el desenvolupament integral).
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari