Elucubracions socials

“Lo único que me dió mi padre que fue de valor, es el dolor. ¿Y quieres quitármelo?”. (Honey Boy, 2019)

“Ya sabes, que una semila tiene que destruirse totalmente, para convertirse en una flor. Es un acto violento, Honey Boy”. (Honey Boy, 2019)

“Sé que no educamos, ni nos educan. Nos educamos con los otros, sin más remedio. Surgimos con ellos. Sumar sí es transitivo; enseñar, también. Educar no (...)”. (Educar(nos) en tiempos de crisis, José Luis Corzo, 1995)

Fa temps, molt de temps, que em pregunto: com acompanyem a les persones que han perdut la confiança en sentir-se acompanyades? Hi ha diferents maneres, totes vàlides segons el moment i el subjecte que ens trobem davant i les característiques de la persona que acompanyem. Però quines són aquestes formes o maneres d’acompanyar-los, en un moment vital que senten que aquelles persones que els han acompanyat fins a arribar a les nostres institucions, els han fallat o els han deixat sols amb les seves decisions o, simplement i més encertadament, no els han sabut acompanyar com ells necessitaven i han travessat la vida com han pogut fins a arribar a les nostres institucions residencials i d’acompanyament amb diferents edats vitals.

Com acompanyem? Com mirem? Com ho fem? Un dels primers conceptes que crec que hem de valorar en aquest “com” acompanyem és la mirada, cap on la dirigim, on posem la seva força: en el subjecte, en les nostres pors i inseguretats professionals, en la seva història viscuda o en el nostre saber... La mirada és important quan treballem acompanyant a persones que no han estat mirats com a persones, sinó com a accions conductuals per aconseguir la nostra atenció. Subjectes que no han estat mirats de forma respectuosa per cap altra persona fins a arribar als nostres diferents espais professionals, ja que ells han après a sentir-se mirats i acceptats mitjançant les seves accions o mitjançant la seva submissió, sigui a altres persones o a diferents substàncies, establint-se tota una sèrie de relacions dependents, addictives i tòxiques que creuen que són les formes adequades de relacionar-se i ser vida.

I com els mirem? Als ulls, a l’ànima, al ser, al nen que porten dins i que oculten per una vida que s’ha fet ràpidament adulta o que, en certes edats, ja han estat cremades les diferents etapes vitals i han deixat de lluitar o s’han deixat convèncer per la desídia d’una vida incompleta i jutjada pels altres, sense permetre’s la possibilitat de somiar i de tornar a creure en elles com a subjectes vitals, reals, visibles socialment. Necessiten ser mirats directament, escoltats realment i que se sentin que són el centre de la seva vida, una vida acompanyada per uns professionals i artesans que els mostraran que poden tornar a vincular i confiar en altres subjectes, en altres persones de forma sana i que ho podran fer, un cop marxin de les nostres institucions cap a la vida, siguin altres tipus d’institucions o el seu retorn al món social. La mirada directa, ajuda a reconèixer-se com a persona i no pels seus actes o història viscuda.

I quines eines tenim? La primera i crec que la més important és la paraula. La paraula compartida en diferents moments, en diferents espais. La paraula en una tutoria planificada, en una tutoria improvisada. La paraula en un sopar. La paraula en una discussió o en una mediació. La paraula pot ferir si no se sap utilitzar, però també pot crear possibilitats, somnis, altres realitats i és una eina potent per l’acompanyament respectuós amb les persones, ja que ajuda, conjuntament amb la mirada, a sentir-nos rellevants, visibles i ens humanitza, perquè ens apropa i ens fa entendre i comprendre a l’altre, conèixer-lo i ens permet que ens coneguin. La paraula acompanya.

I on podem trobar-la? A part dels espais ja comentats en el paràgraf anterior, hi ha altres espais on, la paraula agafa força i ens pot ajudar a connectar amb el subjecte que acompanyem, a la persona o al nen. Són espais diaris que, a vegades, se’ns oblida i que són importants per crear acompanyament i tornar a confiar en l’altre i en si mateixos. Són espais d’intercanvi, d’aposta, de possibilitats noves on aprendre, veure’s i veure’t des d’un altre lloc. Espais de joc amb presència. Espais de joc simbòlic, manual o de taula. Espais d’acompanyament i respecte al voltant del joc en les seves diferents cares o facetes.

Espais de contes, d’explicar-los, d’escriure’ls, de sentir-los. La força dels contes per acompanyar emocions, pors, accions... La metàfora del conte per entendre el món i entendre’s. Trobar el moment per poder seure’s i contar històries. El moment compartit i creat mitjançant la màgia de la paraula escrita, dibuixada, narrada, ajuda a veure la necessitat sanadora de la presència de l’altre, de l’intercanvi de preguntes, dubtes i respostes que els contes ens proporciona. El conte i la paraula com a reflex de la relació d’acompanyament entre les persones i de la màgia de trobar un temps, un moment per l’altre, per estar amb l’altre, pel plaer d’estar i ser amb ell o ella.

Espais de regals musicals, d’intercanvi de cançons que diuen coses o que, simplement, no diuen res. Espai de compartir diferents estils musicals, on la música i la paraula cantada fan la seva feina emocional i fa sorgir allò que ningú es pot esperar. Espai de música que poden construir noves mirades cap al món i cap a un mateix. Espai musical on ets acompanyat per un altre que t’ha regalat, durant un temps concret, no només la cançó compartida, sinó també el temps previ per regalar-te-la sense saber-ho, sense esperar-ho.

Espais de cinema, de pel·lícules on aprendre de la paraula posada en imatges. Espai de cinema que no diu res i que vol entretenir i fer oblidar certs moments viscuts en el present. Espais de cinema que expliquen històries i aprenentatges que ens poden ajudar a comprendre una nova realitat o que ens podem veure reflectís en elles. Pel·lícules que poden ajudar a superar-nos, si ho acompanyem i coneixem bé la força de les seves històries i ens pot ajudar en la nostra tasca d’acompanyament respectuosa vers l’altre. Espais de cinema on la paraula és acompanyada amb imatges que poden ajudar que el missatge arribi al cor, a l’ànima i als ulls d’aquells a qui acompanyem en la vida i per a la vida.

Sense la possibilitat de mirar amb respecte, amb la paraula que ajuda i que construeix i sense la presència que humanitza, és possible acompanyar amb i des de les persones?