Quan la metodologia és una qüestió de responsabilitat pública

“Això són manies de sociòleg!”, em diuen moltes vegades quan intento convèncer a professionals de l’àmbit social de treballar els projectes i accions amb una metodologia de disseny de projectes. I potser tenen raó, però no és una mania acadèmica, sinó una arrelada en la responsabilitat pública i social que guia la nostra feina; una mania que hauria de ser compartida.

Molts equips tècnics del món local i d’entitats socials fan projectes d’intervenció que tenen com a finalitat millorar la qualitat de vida de les persones.Molts d’aquests projectes, la majoria, es financen amb diners públics, és a dir, els diners dels impostos que paguen les persones físiques i jurídiques. No és que no siguin de ningú, és que són de tots.

Malgrat això, hi ha una relació amb un ús poc responsable dels recursos públics i el disseny de projectes. No tenir una metodologia de treball clara i fonamentada pot portar a fer un ús ineficient dels diners públics. La realitat amb la qual ens trobem és que molts projectes es tiren endavant sense tenir clars aspectes bàsics tals com quin és el repte al qual hem de donar resposta o quins són els objectius que volem assolir, i com farem per saber si els hem assolit o no.

Tant en les fases de disseny com en les d’avaluació estem centrats únicament en les accions. A la pregunta “quin projecte farem?” la resposta sempre és una acció. A la pregunta “quins resultats vols obtenir?” la resposta sempre és una acció. També ho és si preguntem sobre els impactes. Molts projectes comencen perquè, amb bona voluntat, algú vol fer X, o arriba una subvenció per fer X. Però necessitem X? X dona resposta als reptes? Sabem si són els reptes als quals hem de fer front?

Al seu torn, molts projectes es fan en base a una percepció subjectiva i esbiaixada de la realitat. Treballar en el món social no ens imbueix d’un coneixement automàtic sobre la realitat social objectiva. No podem destinar recursos a projectes que atenen les problemàtiques que “a mi em sembla”. Aquest problema tan urgent, a quanta gent afecta? Per a qui és un problema? Com sabem que és un problema compartit pel conjunt de la població? Quines en són les causes? Si acceptem la complexitat de la realitat, no podem fer accions sense una definició compartida de la problemàtica.

La feina del dia a dia dificulta la reflexió i disposar de temps per pensar projectes. També ho fa la manca de formació o la percepció de la (poca) rellevància dels processos de reflexió i treball. Però no treballar amb una metodologia genera que es destinin recursos públics a projectes que no responen a necessitats reals i objectives, a projectes que no sabem quins efectes han tingut o bé projectes que no són rellevants per la població a qui van adreçats.

Per això la insistència en què cal treballar amb unes metodologies clares, que permetin dissenyar projectes i accions que es fonamenten en la realitat objectiva i que sabem que donen resposta a problemes reals de la població. Cal que tinguem clar què volem aconseguir abans de posar-nos a treballar i saber com mesurarem si anem pel bon camí.

De propostes metodològiques de disseny de projectes n’hi ha moltes i no cal que ens dediquem a llargues anàlisis i feixucs processos de disseny. Cal que ens fem les preguntes adients en els moments adients. Això també ens ajudarà a dimensionar bé els objectius i fugir de declaracions d’intencions grandiloqüents que l’únic que generen són una sensació d’impotència davant el repte de l’exclusió (perquè si marquem objectius massa ambiciosos, és clar que no els assolim mai).
Si ho fem així, les accions seran una conseqüència de la reflexió, una eina per a un objectiu i no un punt de partida o arribada.

Els diners públics han de tenir un bon ús. En l’àmbit en el qual podem influir cal que els hi donem el millor ús possible treballant amb unes metodologies que ens assegurin (el màxim possible) que emprem els recursos en projectes pertinents i significatius, projectes que han definit bé el problema i que tenen clars quins són els objectius —realistes— a assolir. No fer-ho així és apostar amb diners públics a les màquines de joc: a vegades surt bé i a vegades no.

Centrar-nos en l’acció resta importància a la reflexió, però és ben bé al contrari. Reflexionar abans d’actuar ens farà adonar de la necessitat de col·laboració i diàleg amb altres, de compartir esforços i recursos i ens posarà en una millor posició per acarar els importants reptes que tenim davant. I sobretot, ens farà ser més responsables amb els diners de totes i tots.