Separacions conscients

Durant els més de vint-i-cinc anys treballant com a educadora social, he tingut l’oportunitat de treballar amb diversos col·lectius. Però si heu llegit els meus articles, es pot veure que tinc una debilitat amb els adolescents. M’encanten. M’ho passo genial treballant amb ell i elles, observant-los i aprenent. 

I què té a veure amb el títol de l’article? Doncs van ser ells i elles les que em van ensenyar a veure les conseqüències i ferides d’una mala separació. Durant les sessions d’acompanyament, vaig analitzar que era un punt en comú a una diversitat de famílies a qui atenia. Vaig veure les profundes ferides que causen les males decisions i, el que és encara més trist, que llarga acaba sent per infants i joves. Perquè quan l’acord no és satisfactori per les dues parts, els acords no perduren, i aquí comença tot de nou, encara que el conveni estigui ja signat i ratificat. 

Baralles, crits, impediments per assistir a esdeveniments no programats, pensions sense pagar, recollides a escola sense permís, tornades fora d’horari, crítiques constants l’un a l’altre davant dels infants, i un llarg etc., que pot arribar fins més enllà de la majora d’edat. 

Imagina que et separes quan la teva filla o fill té quatre anys. Una mala separació pot implicar estar en guerra els propers 20! Però d’això ningú no adverteix. Soc testimoni que això no és l’excepció, és la norma. 

Ah, però existeixen les bones separacions? Bé, qualsevol trencament és un mal moment, sense cap dubte. El cor s’esmicola en mil trossos i creus, durant un temps, que mai més tornaràs a ser la mateixa persona, que no estàs feta per tenir parella o fins i tot que no et mereixes l’amor. Terrible i destructiu. Però al final tot surt millor que aquesta idea catastrofista inicial que ens fem al cap, i a poc a poc veiem que aquella relació ja era disfuncional, et causava ferides i estàs millor sense ella. 

Jo sempre explico que en el moment de la separació es perd el cap i estem en un moment de bogeria i sense gens de claredat. Apareix una part fosca que sovint ens col·loca en una posició de guerra. Qui no recorda (de la meva generació, és clar) la Guerra dels Rose? 

Però quan hi ha fills i filles o mascotes, no es tracta d’un moment, és un període, i no curt, de separació. Perquè implica que s’ha d’arribar a dos acords complexos: econòmics i de cures. És com fer unes oposicions, on et jugues el modus vivendi, però amb ressaca i sense dormir. Complicat. 

Llavors és molt fàcil cometre errors i prendre males decisions, no només en pensar què és el millor que pots fer, sinó sobretot perquè és difícil pensar què és el millor per tothom. I sobretot què és el millor per aquests nens i nenes, siguin més o menys grans, donat que per ells i elles, vosaltres, els adults, sou tot el seu univers, els seus referents i les persones més importants de la seva vida. 

És per això que el sistema de separacions que majoritàriament triem és molt perjudicial. Col·loca a les parelles en dos bàndols, el que fa que aquesta actitud guerrera es faci més notòria i, per tant, sigui encara més complicat pensar en el bé comú. Perquè es prenen decisions “per si un cas l’altra part fa”, en comptes de centrar-nos en el benestar familiar. 

Per sort, des de fa un temps, cada cop més hi ha més professionals que hem decidit, conscientment, fer-ho d’una altra forma, i no acceptar que una separació ha de ser confrontar-se, treure el tros més gran del pastís i desconfiar de l’altre. 

Som molts els professionals que treballem per assolir una separació conscient, on el benestar de cada part és imprescindible pel benestar de tota la família, que els diners i l’organització familiar són pels infants i joves i no per l’adult, que per aquells nens i nenes, els pares i mares continuen sent el centre de l’univers i el més important i sobretot, que tot allò que hagi pogut succeir dins la parella, no té res a veure amb els infants, on la relació és una altra. 

En una separació conscient s’acompanya a no perdre la perspectiva que, malgrat la separació, es continua sent una família amb dues cases i és imprescindible mantenir la calma i el cap fred, per aconseguir que, en aquest moment de bogeria i dolor, patiment i tristesa, es prenguin les millors decisions per totes les parts.