Tot l’alumnat té garantit els mateixos drets en l’educació?

Fa pocs dies que s’ha iniciat el curs escolar 2023-2024 a Catalunya, el 6 de setembre educació infantil, primària i ESO i el 12 formació professional i batxillerat. Les i els infants i adolescents han tornat a l’aula després de més de dos mesos de vacances i amb l’emoció d’iniciar un nou curs, sovint amb un sentiment eufòric per tornar a veure els companys i les companyes, els professors i les professores,... i de seguir aprenent. I, en aquest punt és oportú preguntar-se si realment tots i totes les alumnes tenen les mateixes oportunitats educatives?

L’educació és un generador d’igualtat. L’article 27.4 de la Constitució espanyola estableix que l’ensenyament és obligatori i gratuït. Aquest article s’ha acabat concretant en les diferents lleis orgàniques d’educació i en la Llei d’Educació de Catalunya (2009), establint-se que l’educació obligatòria és dels sis als 16 anys. L’obligatorietat contribueix a fer que l’ensenyament pugui funcionar com a ascensor social en tant que contribueix al desenvolupament cognitiu i d’habilitats socials, emocionals i de motivació.

Cal no oblidar, però, que la mateixa política educativa provoca desigualtats entre “iguals”, especialment en els següents:

1. L’accés a activitats escolars no obligatòries. No totes les famílies es poden permetre, que no és el mateix que voler o no, pagar activitats no obligatòries com poden ser anar a l’escola bressol dels zero als dos anys o a activitats extraescolars. En aquest darrer cas, Xavier Bonal i Sheila González (2020) conclouen en el seu estudi publicat a l’Educació 360, entre d’altres, que a Catalunya el 45% els infants de famílies amb rendes baixes no fan cap extraescolar (tot i les beques que convoquen les diferents administracions i entitats del tercer sector), enfront del 16% de les famílies amb més recursos.

2. Les condicions d’escolarització. Cada estudiant té unes circumstàncies diferents, atès el context social, cultural i familiar en què viu. Hi ha alumnes que compten amb el suport i l’acompanyament de les seves famílies en el seu dia a dia, per exemple per fer els deures, o que tenen garantida una dotació econòmica destinada a l’educació. D’altres estudiants no disposen de l’ajuda de la seva família o bé es troben en un entorn pesant com, per exemple quan s’està vivint una situació de violència de gènere.

3. Els resultats educatius, mesurats en terme de les notes. Treure bones notes durant l’etapa obligatòria, i especialment postobligatòria, t’obre portes en el futur, fent que el sistema educatiu no decideixi per l’alumnat. A tall d’exemple si vols estudiar una carrera en una universitat pública concreta, si no obtens una determinada nota el sistema t’expulsa.

4. Els resultats externs o d’èxit de futur. Tant l’accés a les activitats no obligatòries, com les condicions d’escolarització i els resultats educatius acabem condicionant el futur de l’alumnat. A tall d’exemple, si durant l’etapa estudiantil has assistit durant deu anys a francès és més probable que tinguis més oportunitats de treball en un futur. En aquesta línia Sheila González (2016), en l’estudi realitzat per la Fundació Bofill, considera que realitzar activitats fora de l’horari lectiu augmenta el rendiment escolar, l’actitud a favor de l’aprenentatge, l’increment d’expectatives formatives posteriors a l’etapa obligatòria, augmenta les competències psicoemocionals reduint els comportaments negatius, augmenta l’autoestima, augmenta la seguretat pròpia, disminueix el consum de drogues i augmenta les competències socials.

Aquests quatre eixos de desigualtat fan que no tot l’alumnat tingui garantit el mateix dret a l’educació. Dit d’altra manera, les i els infants i adolescents tenen garantit l’accés al sistema educatiu, generant igualtat entre tot el col·lectiu alumnat, i, a la vegada existeixen barreres que dificulten que la igualtat sigui efectiva.

Una via per donar sortida a aquest conflicte social passa perquè la política educativa no doni resposta únicament a les necessitats estrictament curriculars. Les administracions públiques han de treballar de manera transversal per destruir i, en el seu defecte, minimitzar les barreres que limiten l’ensenyament, abordant de manera transversal l’educació en totes les seves etapes. En aquesta transversalitat no hi poden faltar els serveis socials, les polítiques de joventut, de participació ciutadana, de cultura, d’ocupació i d’universitats i les entitats del tercer sector.